Filípides, afanyat a poc a poc

No nego que la notícia de la derrota o la no victòria persa devia ser important i que Filípides potser tenia l’encàrrec de traslladar-la tan aviat com fos possible. Ara bé, quan no es va trobar prou bé pel camí algú li devia dir «On vas tan embalat? Que no ho veus que no arribaràs enlloc?» Devia ser una dona prou gran perquè potser no li fes cas...



Es devia beure el gerro d’aigua fresca que de bon grat li va oferir en compadir-se de la suada que portava aquell noi, que podia ser el seu fill. I segurament estava contenta que la guerra acabés i que el noi que havia portat al món retornés tan sencer com fos possible. Què podia fer sinó estar mira i aguaita de tant en tant el camí per veure si arribava, amb el gerro d’aigua fresca preparat. O és que la dura feina feta al llarg de la seva vida: fabricar i pujar fills havia de quedar segada per la voluntat de no se sap qui, ni per què?



Ell volia ser qui ho digués primer i advertir contra les "fake news" del perses; i es trobava encara prou bé; tanmateix, quedava força tros fins a Atenes, motiu pel qual es desempallega de tot per poder anar més de lleuger.



Devia haver-hi un moment en què Filípedes notes que alguna cosa no anava bé en el seu cos i que les seves cames no li responien. Potser es va convèncer aleshores que la gran ciutat ja era molt a prop, que podia fer un darrer esforç i que ja descansaria un cop arribat i es refaria com havia fet altres cops.



Les paraules de la dona gran que li oferí l’aigua ja les havia oblidades feia estona. Potser va veure el turó de l’Acròpolis on s’hi construiria el gran temple per la victòria o no derrota amb el perses; allà al llogarret de la Plaka el rebrien i complimentarien sentint de la seva pròpia i única boca les novetats més esperades pels conciutadans: Hem guanyat! Ho anava dient i repetint gairebé arrossegant-se ja per les pujades de la Plaka.



No sabem per què no morí en la pujada: el sentit del deure li va proporcionar el darrer alè. Però un cop a dalt Filípides devia exhalar els sospirs de les acaballes, content malgrat tot d’haver pogut donar la notícia, però pressentint ja que aquest cop la sort no seria al seu costat.