FETS I NO PARAULES. CARTA AL BISBES ESPANYOLS

La jerarquia de l’Església espanyola ha patit, des de temps immemorials, una malaltia moral greu: la de parlar quan no toca i callar quan el sofriment crida. Pocs han oblidat la infame Carta dels bisbes espanyols que, a canvi d’un sou i d’un lloc assegurat al costat del poder, va acabar beneint amb aigua santa la sang vessada per més d’un milió de persones. Aquella connivència amb els sediciosos feixistes fou més que un error històric —va ser una traïció a l’Evangeli. I de llavors ençà, la seva veu, quan s’aixeca, sovint és per defensar privilegis, no pas per guarir ferides.

Després de dècades, la seva ombra encara pesa. Cap gest sincer d’autocrítica, cap reconeixement sense matisos. Només sermons de conveniència, i comunicats emesos “a destemps”, quan ja tot està dit i el mal fet. L’última intervenció, a propòsit del cas de la Noelia, no és sinó una mostra més d’aquest cinisme: bisbes allunyats de la realitat, que parlen de moral des d’un tron d’or, però ignoren la fam que s’estén als peus del seu altar. Ells, que per un plat de llenties van vendre la consciència dels seus fidels, ja no només no en renuncien, sinó que ni tan sols comparteixen les llenties amb els pobres que diuen protegir.

A aquests que predicaven el sacrifici i practicaven el privilegi, els escau recordar-los la saviesa de Siràcida 3:

«Fill meu, no privis el pobre del que necessita per viure… no giris la cara al pobre, ni apartis la mirada del necessitat, perquè si et maleeix en la seva amargura, el seu creador escoltarà la seva pregària.»

És una advertència antiga com el temps, però que sembla feta per a ells, per als pastors que van oblidar les ovelles i es van quedar amb el corral buit.