FELIU

Un relat de: Janes XVII
És un veterà. Podria ser el meu pare per correspondència. L’he conegut per família que no ho és. A estones perd el senderi i visita sense malícia les vies del tren. Les que marxen simètricament per reunir-se a l’horitzó. El seu entorn està tremolós constantment cada vegada que el perden de vista. Ell no ho entén. No fa res de dolent. Només que pels dies pintats de negre, vol emigrar, escapar de tot. Ho sap del cert i ho desitja, només en aquells instants. Però no s’encaparra. Ni tan sols pensa en que hi ha de tornar. Quan hi és, en parla com si d’algú altre es tractés, sabent que és ell. Tot un enigma.
El paral·lel infinit de travesses i ferro l’atrau hipnòticament i vol marxar de viatge. No li cal bitllet. No li cal equipatge. Una part d’ell sembla conscient de la intenció reiterada. Assumeix la càrrega que transporta i regala sense voler. Es deixa del tot amb la insistència. El reclouen de tard en tard, imagino per respirar tots una mica. Ell, mansament i sense protestes, segueix les instruccions que no pas els veredictes. Fins a la propera. I desitja retrobar l’espai que el portarà lluny. S’apropa.

Comentaris

  • Desesperança?[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 24-01-2025 | Valoració: 10

    Una ment desconcertada que necesita volar, trencar amb el present? Buscar un nou sentit a la vida... ?

    Un poema realment molt bo.

    Salutacions i bon cap de setmana, Janes XVII

  • Veteranía[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 24-01-2025 | Valoració: 10

    Viure la veteranía es un camí corecte i molt possitiu.
    Enhorabona pel contingut interessant d'aquest Relat.
    Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
    Salutacions molt cordials.
    .......

  • Veteranía[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 24-01-2025 | Valoració: 10

    Viure la veteranía es un camí corecte i molt possitiu.
    Enhorabona pel contingut interessant d'aquest Relat.
    Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
    Salutacions molt cordials.
    .......

  • Infinit[Ofensiu]
    SrGarcia | 23-01-2025

    Sabem perfectament que les vies del tren sempre són paral·leles, però veiem que conflueixen en un punt. Això és geometria projectiva; aquest punt es troba a l'infinit.
    Potser és a l'infinit a què aspira el Feliu. Igual que les vies del tren, la confusió i la serenitat no se solen trobar, tampoc la realitat i el desig. El veterà viu en un món on les coses no conflueixen, potser per això se'n vol anar.

Valoració mitja: 10