Fa molts i molts anys

Fa molts i molts anys, a un indret molt llunyà, hi havia un poblet molt petit. Tan petit que passaria inadvertit a qualsevol que no en conegués la seva existencia. En aquest poblet hi vivien una colla de nans que eren molt feliços. Passaven les hores recollint coses al camp, bé, ja sabeu, aquelles coses que qualsevol que conegui una mica el camp pot recollir: bolets, pinyes, esparregs, etc.
Però es donava un fet que feia d'aquesta tasca quelcom encara més digne d'elogi, doncs per algun motiu desconegut, potser per alguna antiga maledicció, eren tots cecs. Bé, per ser més exàctes no ho eren pas tots de cecs. Un d'aquells petits nans tenia una visió perfecta. Aquest, al que tothom anomenava Ulls, passava el seu temps explicant als altres com era el món que els envoltava. Estrelles, flors, rius i muntanyes eren per a tots com Ulls havia decidit que fossin.
Desde feia molts anys en aquell regne hi havia un gran ogre que atemoria als nans, i que de tant en tant se'n menjava algun. L'ogre, tot i esser un monstre enorme era terriblement silencios i l'única manera d'escapar d'ell era gracies a Ulls, doncs ni les més acostumades orelles dels pobres nans eren capaces de sentir la seva presencia.
Però l'ogre era vell i cada cop apareixia menys pel poblet. Tot i això Ulls seguía advertint als altres del perill "No aneu allà" o "No feu molt de soroll, que vindrà l'ogre" eren algunes de les frases que tots van poder sentir cada dia durant molts anys.
En aquell temps tots seguiren els seus consells. Sí, era ben cert que escoltar constantment el que havien de fer era força difícil, però al cap i a la fi eren tots vius. Que més podien demanar?
Així van anar passant els anys i el destí va voler que quan ja n'hi havien passat vintiset un dels joves nans va despertar un matí, va obrir els ulls i va poder veure. La llum del sol en un primer moment li va fer mal als seus inexperts ulls, però quan la seva vista es va anar acostumant se li van traduir totes les paraules que Ulls li havia narrat, i es va adonar que ni de bon tros el mon que ell havia imaginat amb les paraules de Ulls era comparable a la realitat. Tot era sorprenent, fabulos, es va sentir com si hagues nascut de nou.
Després de fruir una bona estona de totes aquelles meravelles va sentir curiossitat i va voler veure a aquell que els havia atemorit durant tots aquells anys. Si les paraules de Ulls, no havien aconseguit descriure la realitat en tota la seva bellessa, potser tampoc havien estat suficients per descriure la lletjor d'aquell monstre?
Va correr a buscar-lo. Un monstre gran com una montanya no havia d'esser gaire difícil de veure -va pensar. Però després de voltar pels camps durant hores no va poder trobar res que fos semblant al que ell havia imaginat. Així que va decidir tornar al poblet per comunicar als seus companys la noticia.
Va començar a pujar per un turó desde on es veia un paissatge fabulos, quan de cop i volta sota els seus peus va sentir un estrip i es va obrir un forat. Rápidament es va agafar a un dels costats del forat i es va adonar que alló que agafava era tela. Va sortir com va poder i va correr fora del forat. Llavors es va donar compte de la fora pudor que es podia ensumar.
Quan es va poder allunyar lo suficient va descobrir la realitat. Alló que ha hi havia sota els seus peus, allò que produia aquella pudor no podia ser altre cossa que aquell abobinable ogre del que tant havien sentit parlar tots, i era mort.
Per que Ulls no ho havia dit mai a ningú? No era possible que no sapigués res d'allò. L'Ogre era la cosa més gran que mai havia arribat a imarginar-se.
El jove nan va correr cap al poblat cridant a plé pulmó "L'ogre és mort, l'ogre és mort" Però en quan va arribar la resta de nans l'obligaren a callar "Com ens pots possar en aquest perill?"- li van dir tots. "Ulls ens enganya!" -va replicar el jove nan.
"Com pots dir això? Ulls ens ha salvat tantes vegades! Ell ens ha dit fins a on podem caminar segurs. Ens ha ensenyat a no cridar i a ser silenciosos. Per això fa tants anys que l'Ogre dorm"
"L'Ogre no dorm, és una montanya de carn podrida, és mort. Que no ho veieu? Ulls us ha fet veure el que ha volgut."
"Només ell pot veure"
Llavors va apareixer Ulls i el jove nan va adonar-se que aquest feia molta més por que l'enorme cos inhert de l'Ogre. Tots aquells sent amo i esclau de la por l'havien convertit en una ombra. Ulls el va mirar desafiant, i amb un lleu somriure li va fer veure que ningú el creuria. Després amb una veu feble que no s'adeia amb aquella cara de domini absolut que tenia, va parlar.
"Així m'ho voleu pagar? Heu viscut per molts anys en pau, sense preocuparos per res. Us he guiat i sou vius. Que més voleu?"
El jove nan hauría tingut milers d'arguments per rebatre a Ull. Però no ho va fer. Ningú el creuria, al cap i a la fi tots eren cecs. Potser algún dia tots obririen els ulls i ho veurien per ells mateixos. Així, derrotat per la mentida, però amb la ferma convicció de poseir la veritat va girar cua i marxar lluny, molt lluny d'aquell regne de nans cecs i ogres morts"