Esposa indispensable

La Montse se sentia molt feliç. Durant anys va pensar que era una esposa meravellosa que feia immensament feliç al seu marit, en Joan. Anaven passant els anys, de celebració en celebració i encadenant vacances aquí i allà. Ella gaudia fent àlbums de fotos, preparant els àpats de les festes familiars i buscant itineraris interessants per fer vacances d’allò més originals. En Joan també es mostrava feliç, sempre amable i d’allò més empàtic, tant amb ella com amb la resta de la família.

Una tarda, mentre la Montse escombrava, va trobar un paperet, amb un telèfon anotat. No va dir-li res al Joan. Només va deixar-li a la tauleta de nit. L’endemà, el paperet ja no hi era, i es va adonar que no li havia comentat res al respecte. Era a la paperera trencat en mil bocins.

Procedint posseïda pel dimoni de la desconfiança els va tornar a enganxar, minuciosament, i sense pensar-s’ho ni un moment, va trucar-hi. Li va respondre una veu femenina i, sorpresa per la seva pròpia intrepiditat, ella sempre tan mesurada, va penjar ràpidament, com si l’auricular sobtadament li fes por.
L’endemà, mentre esmorzaven com ho havien fet durant els darrers 30 anys, en Joan li va preguntar si havia trucat a un telèfon desconegut. Ella, es va enrojolar, i li va reconèixer que sí.

Tal com raja, en Joan li va confessar que es tractava del telèfon d’una filla seva de la qual mai n’hi havia parlat. Tenia 26 anys i l’havia tingut amb la seva secretària de tota la vida. Fins aleshores es tractava d’una filla mantinguda en secret perquè no volia amargar-la sabent que se sentia indispensable per ell.

Abans que comences a preguntar-li res més li va explicar que malgrat ella se sentia indispensable per ell, ell, en canvi, sempre havia estimat la seva secretària justament perquè era una dona independent, amb un esperit molt lliure.

Li va acabar reconeixent que justament era aquesta llibertat d’acció i de pensament el que més admirava en una dona.