Esperit salvatge

Un relat de: Bragi_
Temps enrere vaig somiar, que no vivia on visc ara ni era qui sóc en aquests moments...

Vaig despertar-me enmig d'un bosc mil·lenari... semblava que hi havia humitat, i notava aquella sensació de llibertat de l'oxigen més pur omplint-me els pulmons i despertant els meus instints més primitius... em sentia més viu que mai.

Des del meu cap sento una veu que em crida...
... una veu harmoniosa com l'udol del llop salvatge...
... una veu suau com la d'un mussol ben entrada la nit...

M'alço de cop i miro al meu voltant.
Res és familiar per a mi... arbres, plantes, herbes, matolls i verd en general per arreu, fins allà on arribava la vista...

Sento una cançó... una cançó sense musica ni lletra, però és una cançó...
i només m'incita a una cosa...
Córrer!
Córrer!

Sé que no sóc ràpid, per descomptat...
Però encara sento la crida... I hi vull arribar més aviat millor!

Corro i corro... esquivo arbres, salto arbusts, escalo petits murs i em deixo caure per les petites allaus de terra...

Aleshores, unes gotes em cauen a la cara...
No és la meva suor... És AIGUA!

Comença a ploure...
S'escolta un tro a la llunyania i plou cada cop amb més intensitat...
La cançó ressona pel meu cap, em xiuxiueja a cau d'orella, sento que m'estic apropant...

Segueixo corrent... el so de les gotes de pluja al xocar contra les fulles de les plantes són com timbals de guerra...

Corrents i corrents, s'escolten més trons i més forts...

La vesprada dóna pas a la nit engolint el bosc dins la foscor, però no tinc por:
les llums dels flaixos dels llamps il·luminen el bosc com si fossin focs artificials.

Tum-tum... Tum-tum... Tum-tum... Els batecs del meu cor accelerat per l'exercici i l'excitació de sentir la cançó semblaven anar al mateix ritme que les gotes de pluja...

Tam... Tam... Tam... seguia corrent, no amb velocitat, sinó amb alegria... Faig gambades de més d'un metre que semblaven seguir el ritme de la pròpia Mare Terra.

Aquest gloriós moment no el vull oblidar. Sentir la pluja a la cara enmig d'aquell bosc mentre vaig corrents sens rumb... beneïda llibertat!

Però poc a poc s'apaga aquest esperit salvatge que duc dins...

Cada cop hi ha menys arbres...
L'aire, es torna més viciat...
El cel, ans difícil de veure, ara s'enfosqueix...
La tempesta es calma, convertint-se en una pluja dèbil...

Acabo veient una llum en la llunyania, entre els arbres que queden...
Em sento cansat.
M'estic debilitant.
Continuo apropant-me...

S'escolta constantment un soroll de fons...
Soroll d'explosions, soroll d'estampides, soroll de soroll...
L'esperit salvatge udola de dolor. Mons ulls acaben de veure la civilització...
Començo a tossir. Em piquen els ulls. Em fan mal les orelles.

Intento donar mitja volta, buscant...

...

..s'escolta un ultim udol.
Veig mon cos inert als peus d'un arbre maltractat per la pluja acida.

La meua anima percep l'esperit salvatge de nou...
...i el segueixo de nou, per a tornar al bosc.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Bragi_

Bragi_

17 Relats

12 Comentaris

8913 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Nascut fa mes de dues dècades en un poble que ara és ciutat, entre la mar i la muntanya.
Des de ben petit m'ha agradat sentir histories i rondalles populars que m'arribaven tant de ca nostra, com d'altres paisos.

Espero que vos agradin mons escrits i passeu una bona estona!

Si vols contactar amb mi, mon correu es joniafreedom@gmail.com