ESGLÉSIA PARROQUIAL D’OLIOLA, ADVOCADA A SANT TIRS. LA NOGUERA.

 El Pere Albert Carreño retratava l’Església parroquial d’Oliola, a la
comarca de la Noguera, advocada a Sant Tirs, de la  que n’escriuen  el Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona,
1955), la  Maria-Lluïsa Cases i Loscos ,
el Josep Tugues i Baró , el Josep Giralt i Balaguero i la  Celina Liarás Usón, a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1737201.xml

La primera referència documental d’aquesta església es remunta al 7 de
juliol de l’any 1061, data en què Pere Miró, en el seu testament, donà la
meitat dels seus béns per tal de pagar els deutes que tenia i deixava la meitat
restant per l’obra de l’església de Sant Tirs, que ja apareix esmentada com a
parròquia.

 

La següent referència documental de què es disposa és de l’any 1080, quan
la parròquia de Sancti Tirssi apareix esmentada entre les afrontacions
territorials d’uns alous que els esposos Andreu Miró i Guila van vendre a
Eldiarda, dins el terme d’Oliola.

 

Les notícies restants responen a donacions fetes a l’esmentada església,
totes elles dins de disposicions testamentàries. Així, per l’acta testamentària
feta entre els anys 1080 i 1100 i atorgada per Adelaida, muller de Ponç Dalmau,
hom té notícia que aquesta llegà a Sancti Tirsi de Uliola, la quantitat de
quatre mancusos per misses.

El 4 de març de 1101, Ramir, en el seu testament, deixà 8 sesters d’ordi a
la parròquia de Sant Tirs d’Oliola.

L’I d’agost de 1119, Vidià manà que la tercera part dels seus béns mobles
fos dividida en quatre parts: la primera d’elles havia de passar a l’obra de
Santa Maria de la Seu i de Santa Maria de Solsona; la segona, al senyor bisbe;
la tercera, a Santa Maria de Gualter, Sant Pere de Ponts, Sancti Tyrsi Uliole,
Sant Pere de Puigverd i Santa Maria d’Agramunt, i la quarta, als clergues de
les esmentades esglésies.

El 18 de desembre de 1164, en el seu testament, Pere de Puigverd deixà a la
parròquia de Sant Tirs la vinya de Bosc i la coromina de Guàrdia de Vidal.

 

D’altra banda, el rector d’Oliola figura mencionat en la relació de la
dècima que el 1391 fou recol·lectada a la diòcesi d’Urgell, a la qual contribuí
amb dues lliures i cinc sous.

L’església parroquial de Sant Tirs fou modificada i ampliada al segle
XVIII.

L’església és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de
perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals que arrenquen de sengles
mènsules, sense pilars; aquest fet pot respondre a les remodelacions que patí
l’edifici, en les quals s’enguixà tot l’interior, s’obriren capelles en els
murs laterals, es construí un cor a l’extrem de ponent, i sobretot, es va
estrènyer la nau en la seva unió amb l’absis per tal de suportar un cimbori,
que perfora la volta, a l’indret on se situa el presbiteri.

La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, a la qual s’obria
mitjançant un arc presbiteral, ara emmascarat pel regruix intern dels murs, ja
esmentat. L’absis s’acompanyava d’una cripta que seguia la seva mateixa planta,
i que actualment ha perdut el sostre; els vestigis d’aquest sostre permeten
confirmar que era resolt amb voltes per aresta, suportades per semipilastres
adossades als murs perimetrals, i per dues parelles de columnes centrals.
D’aquestes columnes es conserven les bases i els elements d’un fust octogonal,
seguint el tipus més comú de les estructures de criptes alt-medievals
catalanes, com les de Sant Vicenç de Cardona, o la de Sant Esteve d’Olius, o la
més propera de Sant Celdoni i Sant Ermenteri de Cellers. Com aquestes, la
cripta d’Oliola —en cas d’haver-se construït totalment— aixecava el nivell del
paviment del presbiteri, al qual s’accedia per una escala central, mentre que
l’accés a la cripta s’efectuava per dues entrades frontals, que devien
flanquejar l’escala central, repetint l’estructura original de la cripta d’Olius.
Cal tenir en compte que la cripta d’Oliola fou aterrada, probablement arran de
les importants reformes ja esmentades, i ha estat recuperada en els recents
treballs de restauració, de manera que els detalls del seu accés, entre
d’altres, són el resultat de la restauració, hem de suposar que sobre bases
fidedignes.

A l’absis s’obren tres finestres de doble esqueixada, i en el seu sòcol, a
nivell de la cripta, n’hi ha tres més del mateix tipus, com també ho són les
dues finestres que es conserven a la façana sud, mentre que en la façana oest
hi ha un ull de bou, que sembla la reforma d’una finestra original.

 

La porta s’obre en la façana oest, i és resolta amb un arc de mig punt
emfasitzat per una arquivolta llisa, on hi ha un carreu molt erosionat amb
decoració escultòrica. Al centre de la façana sud, es conserva una altra porta,
paredada, que sembla que hauria de tenir una estructura similar a la porta de
la façana oest.

 

Les façanes són totalment mancades d’ornamentació, llevat de la façana
absidal, on es desenvolupa una decoració sota el ràfec amb els motius llombards
d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes, que arrenquen d’una alta
socolada, on s’obren les finestres de la cripta.

A l’extrem sud-est de la nau es conserva un campanar de torre, amb les
façanes composades per una alta socolada, que arriba fins al nivell del ràfec
de la nau, i dos nivells més, on hi ha, molt degradats, els elements de dos
frisos d’arcuacions, en sèrie contínua, entre lesenes angulars. Per sobre del
nivell superior d’arcuacions, el campanar apareix bruscament tallat pel ràfec
de la coberta piramidal que el corona, i que respon a una reforma en la qual es
devia rebaixar l’alçada del campanar original.

Les obertures originals del campanar han estat molt alterades, especialment
en el nivell més alt, el tercer, mentre que en el nivell segon es conserven
paredades les finestres de les façanes nord i sud; en la de la façana est, és
visible la seva estructura geminada, amb columna central i capitell
mensuliforme, i en el nivell més baix hi ha un complex sistema de finestres,
motivat probablement per l’encaix entre la torre del campanar i el mur sud de
la nau.

 

L’aparell, molt regular, és format per carreus petits de pedra sorrenca,
molt erosionats en alguns indrets, però ben escairats i treballats amb tallant,
disposats en filades molt ordenades amb algunes fileres de peces col·locades de
través en el mur nord.

 

Per les característiques constructives i ornamentals de l’edifici no hi ha
cap dubte sobre la seva filiació dins les formes evolucionades dels llenguatges
llombards de l’arquitectura de la fi del segle XI o principi del segle XI

El Museu Diocesà d’Urgell conserva (núm. 305) una talla de fusta
policromada de la Mare de Déu amb el Nen, datada del principi del segle XIII,
que procedeix de l’església de Sant Tirs d’Oliola (vegeu el vol. XXIII, pàg.
219, de la present obra).

Fa 70 cm d’alçada i ingressà al museu l’any 1966. Mostra la Mare de Déu
asseguda com a Sedes sapientiae i té les característiques que això suposa com a
derivació del model bizantí: frontalitat, hieratisme i mirada absent tant a la
Mare com a l’Infant. La Mare seu sobre un cofre escambell de color vermell, que
es presenta dividit en tres registres sense cap mena de decoració. Duu una
corona amb policromia daurada, que la identifica com a sobirana, amb una
cresteria que ens ha arribat malmesa. Per sota de la corona surt un vel mantell
que li cobreix tota l’esquena i pel davant li arriba fins als peus; aquest vel
mantell és de color blau safir i va rivetejat per una vora de color vermell,
decorada de perles simulades mitjançant pinzellades de color blanc. La vora
deixa de ser vermella quan arriba als peus, on es transforma en color daurat.
Paral·lelament a la vora vermella, en transcorre una altra puntejada en blanc.
Sota el vel mantell duu una túnica de color vermellós que traslluís un ocre,
que li arriba fins als peus, i que manté al coll, als peus i a les mànigues el
mateix tipus de decoració que hem vist al vel mantell. Té la mà dreta estesa
cap al davant, i li manquen alguns dits; això no permet veure si hi duia algun
atribut, tot i que la posició sembla evidenciar que no en duia cap. La mà
esquerra agafa l’extrem del mantell en un gest de protecció i acolliment envers
el Nen, gest que inicia l’allunyament de la imatge de la Mare exclusivament com
a tron, per apropar-se més a la funció de mare.

El Nen seu a la falda de la Mare, que encara li serveix de tron, i es
decanta cap al desplaçat genoll esquerre: així, es completa un major trencament
amb la frontalitat pròpia d’èpoques anteriors. Tot i així, cal esmentar que hi
predomina encara molta frontalitat i que la relació Mare-Nen és gairebé nul·la.
El Nen no porta corona i se li aprecia amb claredat que té el cabell ros i
arrissat, a diferència del de la Mare, que s’endevina llis i castany. Duu una
túnica de color vermellós que traslluís un ocre, com la de la Mare, que li
arriba fins a l’alçada dels turmells, cosa que permet veure els peus descalços;
a sobre duu un mantell vermell que li cobreix tota l’esquena i s’ajunta a
l’alçada dels genolls. Tant el mantell com la túnica són decorats amb una vora
daurada que conté la mateixa decoració que té la roba de la Mare. Amb la mà
dreta fa el gest de beneir, mentre que amb l’esquerra sosté les restes del que
era una bola de color vermell.

 

L’estat de conservació és en general bo, però hi ha alguns elements que han
quedat malmesos, com la cresteria de la corona, els dits de la mà dreta de la
Mare o la bola que porta el Nen a la mà esquerra i part del sòcol. Cal esmentar
també una desproporció en el cos de la Mare i els rostres rústecs i amb les
galtes vermelloses o el tractament matusser de mans i peus, propi tot de zones
allunyades dels nuclis artístics principals.

 

Pel tipus d’indumentària de la Verge (vel mantell obert per davant), per
l’actitud de les dues figures (la mà de la Mare agafant el mantell), pels seus
rostres, o en major mesura pel tipus de setial tron de la Mare de Déu, la
imatge s’apropa a d’altres datables a l’entorn de mitjan segle XIII. És amb la
imatge procedent de Santa Cecília d’Ancs (Pallars Sobirà), conservada al mateix
museu (núm. 302) però, que coincideix en tots els trets formals esmentats, fet que ja es va
assenyalar en l’estudi d’aquesta peça en el vol. XV de la present obra