ESGLÉSIA PARROQUIAL D'ENCAMP, ADVOCADA A SANTA EULÀLIA DE MÈRIDA . ANDORRA

 El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador
visual,  en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó
local  “, 
en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta
les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix
la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la
seva publicació.

 

 

M’enviava fotografies de l’església DE SANTA EULÀLIA DE MÈRIDA D'ENCAMP , de la que llegia
;  edifici  d’origen romànic amb diverses modificacions
posteriors realitzades els segles XVII i XX.

El campanar de Santa Eulàlia de Mèrida d'Encamp, de 23 metres d'alçada, es
va afegir al cos de l'església pels volts de la segona meitat del segle XI. És
el campanar d'estil romànic llombard més alt del país amb tres pisos, alhora
que presenta una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca a la coberta.

 

L’absis romànic original va ser enderrocat l’any 1924.

 El porxo data del segle XIV.

De l'església cal destacar la pila baptismal romànica decorada amb
arcuacions i flors de lis, tres retaules barrocs dels segles XVII i XVIII i el
nou vitrall, obra de l'artista d'Encamp Agustí Ríos  (Vilanova i la Geltrú, 1945) .

L'església de Santa Eulàlia d'Encamp conserva el pòrtic més antic del
Principat, al costat del qual hi ha el comunidor, una casa petita plena de
simbolisme religiós on se celebrava el Consell del Comú, així com altres
cerimònies per demanar empara i protecció contra les tempestes i els aiguats.
És un dels pocs edificis d'aquest tipus que encara es manté dempeus al país.

 

L'estudi d'arquitectura Martorell/Bohigas/Mackay va dirigir les últimes
reformes que s'hi van realitzar del 1988 al 1989 i va dissenyar una plaça que
comunica amb l’ampliació de la nau i eixampla l’estructura de l’edifici.
Aquesta va ser unes de les reformes més importants que s'han fet a l'edifici.

 

El Museu d’Art Sacre, en un edifici annex, acull diversos objectes
litúrgics, alguns trobats durant les obres de remodelació de l’església, com un
canelobre romànic de ferro forjat, un encenser de bronze del segle XIV, una
veracreu del 1571, una casulla gòtica o un pergamí amb notacions musicals, així
com una reproducció facsímil d’un dels exemplars del còdex medieval Beatus de
Liébana, amb unes miniatures il·luminades d’una qualitat excepcional.

La “ parella romànica “ la  Maria
Rosa Planell Grau, i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la seva visita:

http://tribunaberguedana.blogspot.com/2013/09/santa-eulalia-dencamp-andorra.html

Quan al topònim ens diu el diccionari català valencià balear. Deriva  etimològicament del llatí in campu, ‘en el
camp’.

No em sorprenia la reivindicació de la “nacionalitat “ extremenya de Santa Eulàlia
de Mèrida, martiritzada en temps de l'emperador Dioclecià  (c.22 de desembre del 244[1]–3 de desembre
del 311).  Només per als lectors catalans,  aleshores la Bética (en llatí, Bætica) fou
una de las províncies romanes de  la
península ibèrica. El nom tenia relació amb el riu Betis (en llatí Bætis),  ara en diuen Guadalquivir, i la capital en la
època romana era  la Colònia Patricia
Corduba.    O sigui, eren extremenys , abans de que
existís Extremadura , bé, oi?.

 

 

Que Santa Eulàlia de Mèrida , 
intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que
s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen
limitacions físiques i/o psíquiques, i 
aquells que no tenen una bona situació econòmica