ESGLÉSIA PARROQUIAL D'ARS, ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell
sobirà i les comarques confrontades, i atès la situació de “ presó comarcal “ en
que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges,
i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació
que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la
seva publicació.

M’enviava fotografies de l’església parroquial d’Ars, al terme de les Valls de Valira,  a
la comarca de l’Urgell sobirà, advocada a Sant Martí de Tours.

L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1983Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centrede Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) ,al
Bisbat d’Urgell,..,  dades del fotògraf/a
A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una
excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de
naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com
, castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de
fer-nos-la arribar.

 Patrimoni Gencat en diu de l’església
 de Sant Martí de Tours d’Ars,  que és un edifici d'una nau, de planta
lleugerament irregular, esbiaixada a la banda de tramuntana i, i d'aparell
irregular.Fotografia del interior.Jordi Contijoch BoadaEn l’actualitat s’ha dut a terme una reforma que ha permès fer lluir la
paret de pedra.DGPC/SPA

 L'absis, separat de la nau per un
arc triomfal, és quadrat i cobert per una volta de canó.

La nau, coberta amb encavallades de fusta, té l'accés lateral al costat de
migdia.

Adossat a la part esbiaixada del mur s'alça un campanar de planta circular,
amb dos pisos de finestres geminades separades per columnes i capitells
mensuliformes i arcuacions a la part superior. Construït amb aparell irregular
disposat en filades. És coronat per una teulada cònica de pissarra, sota el
ràfec de la qual corre una filera d'arcuacions cegues de tipus llombard i
petites espitlleres. El campanar, al qual les espitlleres superiors i del
primer pis confereixen un caràcter defensiu, és possiblement l'element més
rellevant de l'església, atesa la seva estructura cilíndrica que el
converteixen -juntament amb el de Santa Coloma d'Andorra, de factura i disseny
més acurats- en una de les poques mostres del romànic català d'aquesta tipologia,
que sembla circumscrita a les valls pirinenques de l'Alt Urgell i d'Andorra

Joan-Albert Adell i Gisbert / Maria Lluïsa Cases i Loscos amplien aquesta informació,
i expliquen que procedent de Sant Marti d’Ars el Museu d’Art de Catalunya
conserva una naveta, catalogada amb el núm. 12093, que fa 3 × 15 × 8,5 centímetres.


El recipient, de forma oval —de nau— i poca profunditat, ha perdut el peu
que probablement era força baix, si s’ha de jutjar per altres navetes
conservades. La part superior, la més important artísticament, la constitueix
la tapa, formada per dues superfícies planes que s’uneixen en la part central per
una frontissa; així el recipient es pot obrir per un costat i l’altre
mitjançant unes nanses col·locades als extrems, també desaparegudes, tot i que,
probablement, devien acabar en un cap de serp, com sol passar en la majoria de
navetes conservades.

Tots els elements d’ornamentació de les tapes s’han disposat seguint un
cert principi de simetria. Al centre de cada una d’elles hi ha una mena de
medalló calat i cisellat que representa un animal fantàstic que es cargola
sobre si mateix. Als extrems dels dos triangles que formen les tapes, s’hi han
col·locat sis caboixons verds, incrustats en un òval en relleu. La resta de la
superfície ha estat decorada amb esmalts: sobre un fons blau intens evolucionen
llargues tiges al voltant del medalló central, per a acabar en palmetes de tres
fulles, que reomplen cadascun dels espais lliures entre els caboixons.

 

S’ha emprat la tècnica de l’esmalt de rebaix o “champlevé”, que consisteix
en un rebaix de la planxa metàl·lica, coure en aquest cas, i el seu reompliment
de pasta d’esmalt, prèviament contornejat amb fils de metall.

 

En el catàleg de l’exposició “El Arte Románico”, celebrada a Barcelona i
Santiago de Compostel·la l’any 1961, apareix classificat com una obra de
filiació llemosina; efectivament, tant la utilització del “champlevé” i els
colors intensos, com els motius vegetals que deriven en palmetes són
característics d’aquest taller del sud de França. Cal ressaltar la incorporació
de caboixons en l’ornamentació, ja que és difícil trobar-los en altres obres
llemosines i, fins i tot, en esmalts catalans. La comparació amb altres navetes
de diversos museus catalans evidencien aquest fet. En el mateix Museu d’Art de
Catalunya, cap de les navetes conservades no presenta aquesta característica.
Una de les que se li assembla més, conservada al Museu Marès (núm. 627), té
gairebé els mateixos elements —palmetes, medalló central cisellat, fons blau
intens—, però li manquen els caboixons. En l’orfebreria hispànica caldria anar
fins el període preromànic per tal de trobar l’ús habitual de caboixons que
formen part de la decoració.

 

És difícil veure en aquesta obra una dependència directa del taller de
Llemotges, sobretot perquè una de les seves particularitats és el treball en
sèrie, que realitza de manera gairebé industrialitzada. Les seves obres són
fàcilment recognoscibles i, de fet, es poden trobar peces a Catalunya que han
estat adjudicades de manera convincent a Llemotges. Però no és aquest el cas.
Per tot això seria possible plantejar l’existència d’un corrent d’orfebreria
esmaltada que, influïda per Llemotges, posseiria les seves pròpies
característiques. En aquest sentit es troben unes arquetes, dos al MAC i una al
Museu Marès, que incorporen caboixons a la tècnica del “champlevé” i que
tindrien certa semblança amb aquesta naveta. Tot i així no es poden establir
relacions estilístiques amb seguretat, ja que entre aquest conjunt de peces hi
ha clares diferències. Només la classificació i l’estudi de tots els esmalts
llemosins de Catalunya permetrien distingir amb nitidesa possibles centres de
producció en el Principat, encara que sense perdre la influència francesa.

 

Gairebé totes les peces esmaltades en “champlevé” són de datació tardana,
dins el segle XIII.(MFF)

Quan al topònim Ars , dèiem en ocasió de documentar l’edifici que havia acollitl’escola pública, abans i durant la dictadura Franquista;  el diccionari català valencià balear
suggereix  alguns possibles significats,
Buc o canó de suro on fan la bresca les abelles, Planta espinosa de diverses
espècies dels gèneres Crataegus, Lycium, Prunus, Rhamnus i Cotoneaste,
derivat  etimològicament  d'origen pre-romà, emparentat amb el basc arte,
‘alzina’; en castellà hi ha la forma arte com a nom de plantes espinoses, i en
mossàrab es troben formes procedents d'un tipus *artĕa (que és també el que es
mostra en el cat. ross. arça: cf. Corominas DECast, i, 293). El  Jordi Vila Juncá que trepitjava el terreny
ens dirà si alguna d’aquestes propostes li sembla versemblant.

Que Sant Martí que es partia el capell amb els pobres, , intercedeixi  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta
sindèmia ,  que s’acarnissa amb les
persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.