Escrivint la meva història

He llegit 'Massa deutes amb els flors' de la Batallé. A cada pàgina, ganes de subratllar com diu la Núria Cadenes. El llapis és una mina. Crema. Escric. Torno a subratllar.

"La història familiar"... "Perquè ens fa por patir. Ens fem por" (p.30). Segueixo escrivint. Vull cremar els pensaments. Agafo la mina. Crema. Escric paraules. A la Plana tot és boira aquest matí. En surto. Des d'aquí ho veig més clar. fa sol i a fora la finestra creeix el sorgo. Un estol planeja el cim dels cereals plantats.

"Si no esperes res de ningú, mai patiràs" (p. 29). Pateixo. Deu ser que espero. Sí, i tant. espero. Sempre espero. No vull patir. No m'agraden els conflictes. Fujo dels crits. M'allunyo de la boira. Altre cop la boira de ela Plana. I ella, que tot ho espera, tot ho vol abraçar, tot ho controla, tot ho ofega. No deixa respirar, i pateix, per què també deu esperar, com jo, que espero ella deixi de patir, de supervisar, de jutjar, d'emboirar il·lusions, de traçar el mapa i marcar-ne la ruta. I torno a esperar que fugi de la seva boira. Desitjo que obri els ulls. Que traci la seva pròpia història sense esperar moure els fils dels altres. Sense pronòstic. Deixar que les coses passin. I les persones. I sigui ella. Jo vull ser. Escric. Visc. Sento. Hi poso paraules. Em busco. Em trobo. M'abraço. Em compadeixo de la meva fragilitat. Dels meus errors. Del meu desig irrefrenable de voler rebre amor incondicional. D'esperar massa. De decebre'm. D'enfadar-me per no sentir comprensió. Per no rebre un cop a l'esquena carregat de recolzament. De no escoltar la seva veu plena de confiança envers les meves masses, el meu rumb, les meves decisions. Sento que em va fallar. Encara avui. I no vull esperar més. Estic cansada de tan esperar perquè pateixo. He de seguir endavant, deixar-la enrere. No em pot seguir. No toca. Cadascú té el seu ritme. La seva ruta. La seva fita. Cal agrair el temps compartit i la bona voluntat. Gràcies per les darreres abraçades que recordo i que m'abrigaven d'amor. I aquella bossa d'aigua calenta quan tenia mal a la ronyonada. Però altre cop la boira. No hi veig clar. Dubto de si pesen més els moments grisos. No vull cap balança. Vull bufar per si s'escampa la boira. Ja torno a desitjar. Altre cop l'anhel d'esperar. I pateixo. Sempre pateixo. Em pregunto si s'aprèn a desaprendre a esperar. No vull esperar la resposta. Sé que es pot. Ho faig. Soc. Escric. Em buido el cor de desitjos. Accepto el patiment. És inevitable. Ja escamparà la boira.

"Ningú no sap el mal que suporta un altre" (p. 49). Voldria comprendre. Potser per ajudar a enretirar allò que li emboira el seu cor i la seva mirada. Jo suporto el meu de dolor. Escolto massa el dels altres. Judicis. Incomprensió. Em pesen com una llosa. S'acumulen i construeixen murs. En fujo. Em recloc endins. Tinc closca de cargol. M'abraço. Em compadeixo de tot aquest pes. Noto com s'enrunen els murs i se'm despleguen les ales quan no m'emmirallo imitant les veus externes. Aprenc a parlar-me a mi. A dir-me paraules boniques. Les escric. M'animo. Em faig costat. Em refugio. Em cuido. Em vetllo. M'alimento i em nodreixo. Em reconec la feblesa. Les meves imperfeccions. Els meus dimonis. Em perdono. Em treballo per ser més bondadosa. Més pacient. Acullo la meva fragilitat. Em compadeixo. Em regalo temps. Em visc. Escric. Em parlo. Em dic coses boniques. M'estimo.

"La convivència és lluita. El problema no és barallar-se, el problema és que l'orgull ocupi més espai que la tendresa" (p. 55). Silenci. Escric. Trec la pols als meus prestatges. Prenc una bossa de rebuig. L'omplo d'orgull. El trec a fora perquè el recullin i se l'emportin. Que el deixin a la deixalleria i el facin a miques. No m'importa quedar-me sense. Prestatges buits per omplir-los de més tendresa. M'estova. Em desemboira! Em commou. Em fa sentir. M'endolceix. M'obre el cor. M'agrada i ho escric.

"El dolor, si el vols entendre, s'escapa" (p. 65). La boira tampoc es pot atrapar. T'embolcalla i no te la pots treure del damunt. Forma part de tu. Cal sentir-la però no voler-la comprendre. Ara hi és. La veig. Sé que marxarà i restaré nua de nou. Fugissera com aquestes cigonyes que estan de pas. Una reposa dalt del campanar. M'he despertat al matí i he vist la Plana emboirada. He sortit de sota el llençol. La boira també fuig. No diu pas adeu. No avisa. De lluny escolto com parla el campanar. El meu fill escriu a la llibreta una frase que li he dictat. No li agrada massa escriure. Gens, de fet. A mi m'apassiona. Li dic que cada dia n'escriurem una. Ràbia. La meva filla revisa el material escolar. Sento que estripa els fulls en blanc d'unes llibretes que no durà a l'escola. No s’han de llençar mai les pàgines en blanc. Guardem-les en un calaix! Segueixo escrivint. Em buido mentre omplo una nova pàgina. El llapis és una mina. Cremo el que porto a dins que no m'agrada. Ressentiment. Decepció. Desil·lusió. Insatisfacció. Tristesa. Desamor. Mandra. Escric i em compadeixo. No m'agrada. Sé que tinc defectes. Els abraço. No vull entendre perquè hi ha sentiments foscos. Escric i fugen. Em buido. Trec la pols. Omple noves bosses de rebuig. Tot fora. Faig net. Escric. El meu fill vol mirar la TV. Paro d'escriure. Li parlo. Li mostro els fulls que acabo d'omplir de paraules. Sense comentaris, em diu. Faig la foto de la pàgina de dictat de la seva llibreta. La meva filla segueix estripant fulls. L’escolto. Quantes històries ens queden per escriure! Mira quin golàs, mama, em diu el meu fill. Ve cap a mi. Deixo d'escriure. Et miro fill. Soc aquí.





"Les crayons c'est pas du bois et de la mine, c'est de la pensée par les phalanges" - Henry de Toulouse Lautrec

Un text que flueix a través de les frases subratllades del llibre de la Iolanda Batallé, 'Massa deutes amb les flors'. Us en recomano la lectura. Pura inspiració. Aire pur. Tot és natural quan et deixes portar i simplement, ets.