El pardal

Mira! Saps què? Doncs que gràcies a tu m’he reconciliat amb vosaltres! Que quan vaig veure aquella pel·lícula del Hitchcock us vaig agafar por, veges!
Qui així parla és una dona d’edat avançada, en podem dir, sense fer escarafalls, una dona vella que ja camina cap als noranta. Això sí a poc a poc i amb pas ferm.
És a la terrassa de ca seva, encara que, ben bé ca seva no és. No hi viu sempre. Només s’hi està en temps de “vacances”. Vacances? Somriu. Si ara per a mi ho és sempre vacances, pensa.
Bé, som-hi!, a la barana s’hi ha posat un pardal. I és a ell a qui ha parlat.
Se’l mira i li sembla conegut.
Recorda quan fa dos anys van tenir la visita d’uns amics que tan bé hi estaven que es van quedar una colla de dies. L’amiga, es veu que en té costum, deixava molletes de pa escampades i, cada dia, arribava un pardal a cruspir-se-les.
Potser és el mateix que ara ve a veure què hi troba?
Au! Quines bajanades!
Recorda també que quan era una nena, pel seu setè aniversari li van regalar…
Era un paquet gran embolicat d’una forma especial, de manera que al cap d’amunt no estava tancat del tot i hi sobresortia una nansa. Se’l va mirar encuriosida, ja que del paquet sortia com una remor, un sorollet desconegut. Va treure el paper d’una revolada i es va trobar davant una gàbia amb una cadernera! Quina il·lusió! Com la faria cantar! La peixaria cada dia i la gàbia sempre seria neta i lluent!
La sorpresa va ser quan els pares li van dir que no era una cadernera cantaire, que era un pardal!
En va tenir cura amorosament. Li deia adeu quan marxava i les primeres paraules quan arribava eren pel seu amic. Sí, sí, és que el considerava un amic i, fins i tot, li feia confidències quan no l'escoltava ningú. A vegades el treia de l’engabiament i el deixava que volés per la saleta.
Va passar aquell primer hivern i en arribar el bon temps, l’animaló s’aturava i mirava vidres enllà. Ella va entendre que la saleta se li havia quedat petita, el va acaronar, va obrir la finestra i el va deixar marxar.
Estava contenta pel que havia fet, però veia la gàbia buida i s’enyorava.
Va arribar un nou hivern i, quan el fred era més viu, una tarda va sentir un soroll com si tiressin pedretes als vidres. Va mirar i no eren pedretes. El seu “pitilí” com li deia picava a la finestra.
I així es van anar alternant temporades de tot.
I ara asseguda a la terrassa es mira el pardal enfilat a la barana i pensa.
Potser és el meu company de quan era nena?
Au va! Quines bajanades!
Escamparé molles de pa, a veure si torna demà.