Envers esmicolances aquíl·lees

Aquil·les, en davallar a l’Hades
va sofrir una síndrome de trastorn de desadaptació,
com porucs tots i cadascun 
quan ens endinsi i engoleixi el forat profund

El gloriós a la terra,
presumint dels seus músculs amb el seu cos lluent untat d'oli
la seva armadura fulgurant, que relluïa competint amb el sol
amb la seva presumptuositat i arrogància llustrosa
després d'haver deixat en Hèctor empolsimat a les portes de la seva Troia
inert, sagnant, en aquell atropoll, davant milers de mirades que somicaven
patien i maleïen la pèrdua del futur rei troià,
allà les seves despulles finades, on el sorrenc roig les bressola i acarona
abatut, sangonós, rostre indeleble, trits de cos, camí a l’Hades

Però Aquil·les volia més. Foll de glòria, foll d'altivesa
escopir era ara son desig,
A aquell cèlebre poble llegendari, ran de mar
de cavalls...ardits.... i paranys...


Paris, curull d'inofensivitat,de deshonria,
esclau d'impulsos convulsius irrefrenables,
sap que també es la seva fi
el conductor i bri d’aquella conflagració
d’aquell afoll succeït
treu en desencís del carcaix, folla Sageta i amb arc al damunt apunta
la llença al no res buit, com immolació als númens que el miren menystenint
sap ben bé a partir d'aquell moment, serà maleït, serà depreciat.
Serà la ma assassina del seu germà, extint frustrat rei.

Abatollat tiba fort l'arc i dispara al cel
Una inútil sageta, sadoll de desesper i impotència,
com llardós soldat sollat, l’empastif vol elucidar

L'alta cort troiana amb ploriqueigs, i angoixats veuen la Seva fi.
Helena, no per frenar ses parpelles que ruixen i brollen aigua i sang.
El Rei troià, més mort que viu veu l'hecatombe atansant-se

Aquil·les enfurismat, colèric i embogit corre amb la quadriga sense aturar-se’n
arrossegant el cos ert, del malaurat frustrat Rei troià, i pensa amb la Briseida al vesprejar que celebrarà com Rei. Honor de tetis i son pari,

De sobte.....
Sent un inesperat esgarrinx que ja és un ferritj al taló,
símbol de sotmetiment d'aquella hibris desenfrenada
La sageta d'un Paris foll, maleït per sempre diana ha fet
aixeca els ulls emplomissats en sentir la cridòria de la caterva enfugida.
Rau a Terra l'heroi negre, l’acompanya prest l’ombra de l'estimat Pàtrocle

I allà a Hades vaga sempitern
Refusant delits foragiten plaers
d’aquella foscor de Pau i anhedonia

El bardoll ja minva i desencapota
Com lacrimals eixuts que ja no regalimen
Deixant sols escarransits xaragalls lliscats en cares sorroses compungides

Amb recança de vanes glòries
aquell galant hermidó obscur
que en llocs desangelats resta
sense ataüllar mai més el bruny d'un sol daurat

I Persèfone, amb gales i collars magrana
amb befa és mofa de l’absurd heroi nouvingut
ara pres com ella,tots plegats pel fill del cronida


Desrealitzat, desidentificat, desarrelat
amb la deslleial Polixena com Penyora
la fatuïtat d'el gran Aquil·les
famolenc de vida amb trastorns mísers d’enveja
a llauradors jornalers vius honora,
els hi diu que futures calaveres són

Ells badallant passant arran
fugint prests d'aquell anorreament del ser arranat
per pas ser ablamats
per l'aflamat Pèl·lida, cap dels mirmidons

Encar fora de dissorts desplaents hi són
d’aquell estimball tàrtar de neutralitat fosca
immers de llacs i rius de foc amb vents enflamats
amb vitalitat menyspreuada, somriuen grats senzills a la fresca