Cercador
Entrevista de treball. [text no creat amb IA]
Un relat de: Juan Palomo- Compartir:
M'ha obert la recepcionista, una senyora afable vorejant la seixantena. M'ha fet seure en una saleta que presideix ella, darrere del mostrador. Tot i tractar-se d'una única plaça de treball, m'ha estranyat veure tan poca gent: gairebé tots, nerviosos, entretenint-se amb l'smartphone. I una altra cosa que m'ha estranyat: en plena canícula, amb les finestres tancades, sense aire condicionat i suant tots la cansalada, ells s'han tret l'americana i s'han afluixat la corbata, quedant en camisa de màniga curta; elles, en brusa sense màniga i escotades fins on permet el decòrum. La majoria, exhibint tatuatges descolorits.
Al cap d'una estona, durant la qual ha seguit entrant gent, he estat testimoni d'un estrany tràfec humà: de tant en tant, la recepcionista ha fet aixecar a candidats tatuats i enganxats a l'smartphone i els ha conduït a una sala veïna, molt més gran i amb força gent esperant. D'altra banda, ha fet passar al despatx de l'entrevistador a les poques persones que romaníem a la saleta amb la mirada perduda al sostre. Quan m'ha tocat a mi, l'entrevistador m'ha fet seure informalment a la mateixa banda de l'escriptori i, fetes les presentacions, m'ha sobtat que no prestés massa atenció al currículum que havia elaborat amb tanta cura.
M'ha desconcertat que les seves preguntes giressin entorn de l'ús que feia de l'smartphone. Tant m'ha semblat que l'interessava, el tema, que m'he sentit obligada a recapitular, explicant-li el paper que hi jugava a la meva vida familiar. D'entrada, he començat, l'smartphone compleix les funcions de telèfon fix: tret que hagi d'anar a un lloc poc conegut i que eventualment necessiti ubicar-me via GPS, com ha succeït avui, l'smartphone el deixo a casa. He seguit dient que no m'agradava veure com la gent, a l'autobús o al metro, no parava de clicar-lo amb els dos polzes. Tampoc m'agrada haver-me d'apartar de la meva dreta quan algun vianant, absort amb l'smartphone a la mà, se'm tira al damunt.
Quant a l'estona que havia estat esperant a la saleta, no l'havia tret de la bossa i em preguntava què farien aquells torradellonses, hipnotitzats amb la màgia visual de l'aparell. I no cregui, li he etzibat: igual que estic familiaritzada amb l'ofimàtica, com haurà llegit al currículum, sé treure suc de l'smartphone quan convé fer-ho. Una última pregunta, ha deixat anar l'entrevistador: observo que sota el coll i als braços no llueix tatuatges; tampoc en té a les cames? Dic que no i l'altre es creu amb l'obligació de justificar la pregunta: veurà, és que sempre he dubtat de la intel·ligència dels qui llueixen tatuatges.
S'aixeca i m'acompanya a la porta. Abans d'obrir, diu que no pensava entrevistar els de la sala gran, que rebran un detallet pel temps d'espera perdut. Confessa que els quatre que m'han precedit no l'han convençut, i dubta que els tres que esperen a la saleta em guanyin en allò que més aprecia: la sinceritat. I afegeix: quan hagi arribat a casa, d'aquí a una hora, segurament la trucaré per confirmar-li la plaça.
Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCCXXVI (tema: ESPERANT SENSE MIRAR EL MÒBIL) i retirat posteriorment, i consta de 500 paraules, cap d'elles "mòbil", segons el comptador de Microsoft Word.
Al cap d'una estona, durant la qual ha seguit entrant gent, he estat testimoni d'un estrany tràfec humà: de tant en tant, la recepcionista ha fet aixecar a candidats tatuats i enganxats a l'smartphone i els ha conduït a una sala veïna, molt més gran i amb força gent esperant. D'altra banda, ha fet passar al despatx de l'entrevistador a les poques persones que romaníem a la saleta amb la mirada perduda al sostre. Quan m'ha tocat a mi, l'entrevistador m'ha fet seure informalment a la mateixa banda de l'escriptori i, fetes les presentacions, m'ha sobtat que no prestés massa atenció al currículum que havia elaborat amb tanta cura.
M'ha desconcertat que les seves preguntes giressin entorn de l'ús que feia de l'smartphone. Tant m'ha semblat que l'interessava, el tema, que m'he sentit obligada a recapitular, explicant-li el paper que hi jugava a la meva vida familiar. D'entrada, he començat, l'smartphone compleix les funcions de telèfon fix: tret que hagi d'anar a un lloc poc conegut i que eventualment necessiti ubicar-me via GPS, com ha succeït avui, l'smartphone el deixo a casa. He seguit dient que no m'agradava veure com la gent, a l'autobús o al metro, no parava de clicar-lo amb els dos polzes. Tampoc m'agrada haver-me d'apartar de la meva dreta quan algun vianant, absort amb l'smartphone a la mà, se'm tira al damunt.
Quant a l'estona que havia estat esperant a la saleta, no l'havia tret de la bossa i em preguntava què farien aquells torradellonses, hipnotitzats amb la màgia visual de l'aparell. I no cregui, li he etzibat: igual que estic familiaritzada amb l'ofimàtica, com haurà llegit al currículum, sé treure suc de l'smartphone quan convé fer-ho. Una última pregunta, ha deixat anar l'entrevistador: observo que sota el coll i als braços no llueix tatuatges; tampoc en té a les cames? Dic que no i l'altre es creu amb l'obligació de justificar la pregunta: veurà, és que sempre he dubtat de la intel·ligència dels qui llueixen tatuatges.
S'aixeca i m'acompanya a la porta. Abans d'obrir, diu que no pensava entrevistar els de la sala gran, que rebran un detallet pel temps d'espera perdut. Confessa que els quatre que m'han precedit no l'han convençut, i dubta que els tres que esperen a la saleta em guanyin en allò que més aprecia: la sinceritat. I afegeix: quan hagi arribat a casa, d'aquí a una hora, segurament la trucaré per confirmar-li la plaça.
Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCCXXVI (tema: ESPERANT SENSE MIRAR EL MÒBIL) i retirat posteriorment, i consta de 500 paraules, cap d'elles "mòbil", segons el comptador de Microsoft Word.
Comentaris
-
Sàtira, telèfons i tatuatges.[Ofensiu]SrGarcia | 13-03-2026
Una bona troballa escriure en primera persona. es poden experimentar les sensacions del protagonista.
A més de la sàtira de l'addicció al telèfon portàtil, hi ha la teva reconeguda fòbia als tatuatges. Si necessites feina, m'hi presentaria; no porto cap tatuatge i el meu telèfon és dels antics, el faig servir com a rellotge, calendari, calculadora i prou.
Una bona sàtira de la vida laboral, sempre tant carregada de punyetes. Un humor subtil i una crítica sense dramatisme. Una ironia amable, que, per sort, acaba bé.
-
És clar que sí![Ofensiu]llpages | 12-03-2026 | Valoració: 10
Guanyar-se un lloc de treball per anar a contracorrent, i tant! Ni tatuatges ni l'esclavatge del mòbil, que costaria de trobar algú així en els temps que corren! Si les addiccions són pernicioses per a la salut mental, ja et dic jo que el mòbil (i els tatuatges en menor mesura) s'ha convertit en la gran droga dura dels nostres temps. Un text visionari sobre el mal generalitzat de les pantalletes captivadores, amb un toc d'humor fi i final coherent. M'ha agradat!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Ignominiae senectutis (humiliacions de la vellesa). [text no creat amb IAI]
- Estat laic? [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre BARRUFAR. [text no creat amb IA]
- Grafiters o restauradors? [text no creat amb IA]
- I la clorofil·la també. [text no creat amb IA]
- Decisió dràstica. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències de REFLEXIÓ SOBRE LES GUERRES. [text no creat amb IA]
- Entrevista de treball. [text no creat amb IA]
- Telefonia mòbil. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre LLADRES I SERENOS. [text no creat amb IA]
- Un, dos, tres... vuit, nou, deu. [text no creat amb IA]
- Dos millor que un? [text no creat amb IA]
- Diuen... [text no creat amb IA]
- Escric això el 28 de febrer. [text no creat amb IAIA]
- Un regal atípic. [text no creat amb IA]