ENTRE VIDRES I SEIENTS

La va observar a la sala tancada de vidre, asseguda i estrident com de costum, en l’aparença no de comportament. Lluïa la seva melena rossa i molt rissada amb un deix de moll que li donava l’aspecte de sortir de l’aigua d’una platja. Penjolls als canells que dringaven al compàs de la seva expressivitat. Ulls allargassats de felí, vius i emmarcats per unes grosses ulleres de disseny. Pinzellada de colors diversos a les parpelles i a les ungles. Uns texans adherits de segona pell que dibuixaven a la perfecció la silueta ben formada de la cintura fins al nivell alt dels botins que duia i la feien un xic més alta. Al damunt un jersei fosc de màniga llarga i potser alguna talla menys, que dispensava un escot rodó sense estridències però que acreditava la seva feminitat. Coronava un mocador llarg al voltant del coll que tenia la tonalitat de les aigües del carib i amagava subtilment les pigues que la posseïen i la feien atractiva als ulls dels cercadors de bellesa.
Va pensar en saludar-la, en saber el seu nom, en encaixar un comentari que lligués una conversa, en llençar al vol una qüestió sense resposta, en seure prop i contemplar-la simplement, en marxar lluny i somiar. I un respir més tard enmig d’un joc de possibilitats, ella ja no era asseguda i estrident com de costum. Havia volat.