Entre pàgines d'un llibre que ja no recordes

Em pregunto, potser massa vegades, per què és tot tan complicat, per què trio sempre el camí difícil, per què passo per davant la coherència a la comoditat, per què m'encamino voluntàriament a fer-me mal, al bé comú (encara que a primera vista costi de veure), a les decisions més incomprensibles, que alhora son les més justes per tots dos, perquè el destí m'enganyava pensant que sempre seria així...
I no hi trobo resposta, ni entre la genètica, ni entre el món que m'envolta, ni tansols el de més enllà.
Potser perquè no n'hi ha, potser la resposta no és res més que el cicle de la vida i la meva ment, dins la mateixa tassa de cafè.
Potser el que crec és massa difícil d'entendre, i el que sento no ho puc entendre ni jo, però sobrevisc en el pensament d'una coherència borrosa que em diu que l'engany, vist des del meu punt de vista, passa per la meva decisió, trepitjant fort, perquè rebre més del que dónes , o estirar més del que afluixes esdevé una jerarquia relacional inversament proporcional a la dels sentiments, i no és just, si no és el que esperes, si no és el que desitges ni el que anhelaves...

I és tant dur ser conseqüent quan s'estima amb tanta força, i tant necessari si l'estima és real, que l'inevitable arriba, quan menys t'ho esperes, entre pàgines d'un llibre que ja no recordes i copes de xampany que ja no celebres...


Però el caràcter, o la genètica, o el món que m'envolta i el de més enllà disparen diminutes llançes d'energia que em diuen que tot sortirà bé, que més endavant, lluny però no tant, hi ha dos camins, un per tu i l'altre per mi, on cadascú hi serà ben rebut, i hi trobarà el seu destí, ple de ganes i sense fi...