Entre el silenci i la distancia

Un relat de: Yuna

Avui no estic bé, es un d'aquells dies que no val la pena recordar. Problemes personals, la seva absència, el meu silenci, organitzar el futur, trencar amb el passat, familiars, amics, les festes, la feina, tot em supera avui, ni ànims he tingut per sortir de casa, millor m'amago aquí per treure-ho tot i poder seguir endavant. Mai ho llegirà ni mai li diré, no es covardia, es respecte. Per una banda entenc que no ho està passant bé, però per un altra no entenc el seu comportament. No es normal que m'arraconi, que per un altra persona em deixi de banda, es com si m'hagués oblidat. Em sento criminal sense haver fet res, només estimar, no puc trucar, no puc parlar, no puc veure'l, no puc res amb ell, d'un dia per un altre ha desaparegut. Es un sentiment contradictori, no vull que per culpa meva tingui problemes, però tampoc sap com l'enyoro, com ploro el seu silenci, com el necessito,sobretot ara, m'ha tocat viure això sense esperar-ho ni voler-ho. M'haig d'amagar per compartir una petita estona, fer el cor fort i esperar de nou fins qui sap quan. Penso perquè renuncia a nosaltres d'aquesta forma i la resposta em fa por. És complicada tota la situació, crec que no està bé però aguanta el que mai creia que hagués aguantat, m'angoixa veure'l patir, em preocupa que renuncií a ell mateix però com no tinc un per què, passo les hores dient-me "igual està bé, igual és el que vol" i llavors m'allunyo amargament fins que em recupera del meu anonimat i puc parlar amb ell. Ja hi he passat un cop per apartar-me de la seva vida, notava que no em volia, que li feia nosa la meva presencia i amb tot el que sentia vaig donar-l'hi temps i tranquil·litat, que de res va servir doncs va entendre que m'oblidava d'ell, que no li feia costat. No li retrec res, me l'estimo i punt, només voldria que confies amb mi. Potser si que m'enganyo i hauria de deixar que fes la seva vida amb ella, però no puc, tot i que sigui sorprenent la seva actitud, crec que em necessita. Els humans som complexos i ell s'endú la grossa, jo potser son cega, es possible, però per molt que em deixí de banda, li faré costat, com ell diu, qui sap on acabarà tota l'historia... i si m'equivoco, renunciaré a ell, com aquella primera vegada, on vaig sentirque ja no m'estimava.

Si em crides t'escoltaré,
si em busques em veuràs,
si em necessites hi seré,
saps que no et fallaré.
Buscar-te és un error,
esperar-te una il·lusió.

¶:)

Comentaris

  • jaumesb | 19-05-2006 | Valoració: 10

    hi ha un aprenentatge a fer
    no per escriure, si per viure