ENTELÈQUIA

Obro els ulls i em sembla despertar, enmig de la tenebra, d'un somni enrevessat. Soc palplantat en un taulell d'una mena de bar amb una copa d'aigua a la mà. Aigua? Jo no en bec pas d'aigua. El noi que em parla, sense sentir-lo, és una cara coneguda, penso que del passat, un rostre inexpressiu malgrat el vaivé dels llavis sense so. De reüll una silueta femenina s'esmuny entre les taules per acostar-se on soc i en un to acusador m'escup un -no em reconeixes? Si no fos per l'aigua diria que ets tu. Em sap greu, deixo anar mecànicament mentre aprofundeixo en aquell blau intens dels seus ulls. Soc jo, expresso, tot i no estar-ne convençut, mentre la copa d'aigua es resisteix a besar els meus llavis. El noi que em parla, sense sentir-lo, segueix vocalitzant paraules buides que es perden en les ones i un munt de mans al meu entorn s’allargassen per recollir al vol begudes de colors. El blau intens es clava en mi, no puc deixar la copa i opto per buidar-la als peus de la noia que em reté amb els seus ulls, va descalça però no se'n sent. Una mà impertinent em colpeja l'espatlla i trenco el lligam visual. És la imatge del desencís, un home esparracat que em pidola l’espai, em retiro i el blau s’esvaeix i l’entorn també. Soc enmig de la tenebra, sol i somnio en el paradís.