Encontre

Ella es va presentar amb un vestit tipus túnica com de lli; duia els cabells curts i la cara lleugerament pintada. El seu rostre conservava, malgrat els anys, una expressió, un deix sensual que potser venia dels llavis encara molsuts, però pensant-ho bé després vaig comprendre que allò que l'afavoria malgrat l’edat, era aquesta actitud de respecte cap a ella mateixa. D’algú que ha aconseguit amb esforç destacar. He dit deix, però en realitat hauria d’haver dit magnetisme per tal com, després, em ballava pel cap la seva imatge.
En realitat havia fet ben poc, un somriure lleu, una lleu frega al braç que vaig correspondre. Havíem sortit del cinema amb els altres amics i ens dirigíem cap al metro comentant la pel·lícula. Li semblava que podíem estar contra la co-protagonista per tal com era representada amb trets clars i foscos alhora, però ja li vam fer veure que aquesta idea no era exacta, no érem precisament, o molt, masclistes. En tot moment em va fer la sensació que no hauria pogut mantenir una parella. D’on ho treia? Del seu tarannà. Però, alhora en ella quelcom demanava atenció, una certa forma d’atenció no grollera, no invasiva, i, en canvi, sí dedicada i respectuosa. Tot plegat la podia haver convertit en un caràcter procliu l’agror. D’ella emanava doncs, una força poderosa i ensems de feblesa.

El seu aspecte m’havia semblat de persona gran, però, i el meu? Revisant la seva trajectòria que vaig veure que la tenia, va resultar que érem del mateix any.

No només això: que havíem viscut a la mateixa ciutat uns quants anys. Em van arribar d’ella diversos comentaris elogiosos i també reaccions excessivament passionals (quin pollastre!), que en part em feien riure. No sabia si la tornaria a veure, però el meu inconscient em deia que sí. Va ser amb motiu d’un viatge en què ens podia assessorar. Vam parlar més. Aquí es notava que hi havia entre nosaltres una certa electricitat espontània: aquell gest, aquella no mirada... Quan vam rememorar el carrer del Carme, el cine Victòria, els cartells («cuadros») del "West Side Story" per majors de 18 anys i que també havia anat a veure «Los chicos del pre», aleshores, sí, tots dos alhora ens vam adonar vagament que havíem ballat. Tots dos alhora, i vam envermellir també alhora i potser vam riure sense prejudicis. Ella era la receptora d’aquell ram que es va mirar amb certa desconfiança; ja havíem llançat el fanalet. No l’havia vist mai més des d’aleshores: vam coincidir en un únic ball de festa major en un envelat per casualitat i no ens havíem tornat a veure. Les ulleres, la forma de vestir, tot havia canviat, menys nosaltres. Toca’m si vols li vaig dir sense pensar-m’ho gaire i ella es va dur les meves mans als seus llavis.