Cercador
En Zidan
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Es desperta: voldria que el malson fos del dormir. Es desperta, es desperta, es desperta pel brogit i les llums amenaçadores, per la por a la mort. Onze mesos ja, però és un temps que no s'adiu a cap rellotge. Se li va envellint la joventut, vertiginosament. En Zidan, vint anys, sobreviu. Sobreviu aferrant-se a l'enteresa de que li cal enteresa. Sense llar, esdevinguda runa; sense família directa, reduïda a trossets duts a enterrar dins bosses de plàstic de supermercat. El gat encara l'acompanyà unes setmanes...fins que desaparegué en boques aganades.
En Zidan estudiava arquitectura quan el set d'octubre arribà carregat de dimonis.
Si es queda sense mòbil, esdevingut imprescindible, esdevé encara més absoluta la seva perdició. Com tants, informa de les evacuacions... on les massacres mutilen, cremen, rebenten. De la fam com eina d'extermini, la manca d'aigua, les infeccions,...
Imatges d'atrocitat una rere l'altra.
No pot plorar.
No pot cridar.
No pot riure, el riure d'embogir.
Aguanta. Ha tingut la sort d'aconseguir un GoFundMe. Li cal entrar a Egipte a rebre tractament pels ronyons i, finalment, volar fins a Madrid, on l'esperen per acollir-lo.
Però fa setmanes que el pas cap a la llibertat està pres.
En Zidan ha estat uns quants cops a tocar de ser tombat. Segur que, creu ell, rep ajuda divina. O seran els esperits protectors de mare, pare, germà de sis anys, germana de quatre i germanet de tres mesos?
El noi no té diners, llevat dels que li fan arribar els de GFM. Una ampolla d'aigua, per exemple, ha adquirit un preu desorbitadíssim. En Zidan menja poc i, amb tot, comparteix el que compra. Dorm en una mini-tenda. L'endreça i, de mena presumit, fa el que pot per arreglar-se els cabells i rentar la roba, per més que va ple de pols i la pell color avellana esquitxada de nafres.
Fa poc ha sabut que un nen del seu barri, que volia ser futbolista, va perdre les cames en un bombardeig i que, impotent i trist, finalment ha traspassat.
En Zidan sent punxades a l'ànima massa insuportables.
-Què ha fet, ell? Què he fet, jo?
Ha perdut tant de pes i se li marquen tant el ossos!
L'esperança ja cansa, ja desgasta.
En Zidan només vol tancar els ulls, poder reposar, no despertar.
En Zidan estudiava arquitectura quan el set d'octubre arribà carregat de dimonis.
Si es queda sense mòbil, esdevingut imprescindible, esdevé encara més absoluta la seva perdició. Com tants, informa de les evacuacions... on les massacres mutilen, cremen, rebenten. De la fam com eina d'extermini, la manca d'aigua, les infeccions,...
Imatges d'atrocitat una rere l'altra.
No pot plorar.
No pot cridar.
No pot riure, el riure d'embogir.
Aguanta. Ha tingut la sort d'aconseguir un GoFundMe. Li cal entrar a Egipte a rebre tractament pels ronyons i, finalment, volar fins a Madrid, on l'esperen per acollir-lo.
Però fa setmanes que el pas cap a la llibertat està pres.
En Zidan ha estat uns quants cops a tocar de ser tombat. Segur que, creu ell, rep ajuda divina. O seran els esperits protectors de mare, pare, germà de sis anys, germana de quatre i germanet de tres mesos?
El noi no té diners, llevat dels que li fan arribar els de GFM. Una ampolla d'aigua, per exemple, ha adquirit un preu desorbitadíssim. En Zidan menja poc i, amb tot, comparteix el que compra. Dorm en una mini-tenda. L'endreça i, de mena presumit, fa el que pot per arreglar-se els cabells i rentar la roba, per més que va ple de pols i la pell color avellana esquitxada de nafres.
Fa poc ha sabut que un nen del seu barri, que volia ser futbolista, va perdre les cames en un bombardeig i que, impotent i trist, finalment ha traspassat.
En Zidan sent punxades a l'ànima massa insuportables.
-Què ha fet, ell? Què he fet, jo?
Ha perdut tant de pes i se li marquen tant el ossos!
L'esperança ja cansa, ja desgasta.
En Zidan només vol tancar els ulls, poder reposar, no despertar.
Comentaris
-
És així[Ofensiu]Montseblanc | 26-09-2024
Real, tantes històries com la que descrius estan passant ara, cada dia. Tants Zidans estan vivint a l'infern... No hi ha justícia, ni caritat, ni vergonya. Com ja he dit molts cops, mereixem l'extinció. Fa mal el teu relat, però l'he llegit sencer, per tu i per totes les víctimes de guerres inútils. No ens adonem del privilegi que és la vida que tenim aquí.
-
Futbolista [Ofensiu]Nil de Castell-Ruf | 18-09-2024
El teu relat m'ha encongit l'ànima!, li he llegit com si em trobes en el camp de batalla: directe i esfereïdor! Palesa tot ell el teu domini de l'escriptura i la teva sensibilitat a flor de pell. En poques línees has estat capaç que jo experimenti tota mena de sentiment. Lo del vailet que volia ser futbolista abans que perdés les cames m'ha derrotat...
l´Autor
906 Relats
963 Comentaris
453884 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com