En la mudança

Al meu poema renaixement, no dubto, B. No es interrogant és afirmació.
Amb total cordialitat

Una mirada dels nens davant una mudança. Els mobles,les joguines, els quadres o guarniments se'n duen els records i les hores viscudes.

Si la mundança la fas quan ets infant això et queda gravat.

Moltes vegades les mudances poden ser per millorar, però ara desgraciadament hi ha mudances o desnonaments per falta de poguer pagar un habitatge. I la mirada i el record d'aquets nens serà molt trist.

Jo he canviar moltes vegades de casa, sobretot de jove i sí en cada mudança hi ha un bagul de records.

Molt bonic el relat.

... No sé el perquè...!
Em dius que "estimeu-vos", sobre la competència: Això què vol dir, tot això, Aleshores? Resposta al meu comentari que m'has fet.
Això és una bona exacta per al meu relat!
Ja me'n diràs coses, quan puguis!
Gràcies per la teva amabilitat.

Que passes una bona nit.

Cordialment.

Més d'una vegada m'ha tocat mudar de casa, però ja era adult.

Quan tenia cinc anys em vaig mudar, amb els meus pares, des del Carrer Mallorca, a l'Esquerra de l'Eixample de Barcelona, a una terra de ningú entre Sants, Collblanc i Les Corts, on poc deprés construirien el Camp Nou, però no me'n recordo, de la mudança en si. Només que vaig deixar d'escoltar les contínues baralles entre la meva mare i la meva àvia paterna.

Realment jo, he viscut de jove la mudança quan encara no tenia cinc anys, i després de més major a un altre poble, perquè mon pare no tenia prou diners per a viure a un altre poble. Després vaig arribar a una ciutat més gran, on vaig passar la meua vida, per a estudiar a un bon institut. És que la vida va passant i ara estic aquí, en el meu poble molts anys. Ja no em trasllade més.
Molt bon relat sobre la mudança.
Enhorabona: Aleshores.
Cordialment.

Les mudances sempre tenen un component de melangia que t'obliga a no mirar enrere i tirar avant. Però quan hi ha quitxalla com en el cas del teu relat la cosa esdevé més complexa, per bé o per mal. Jo ne fet diverses en pocs anys!, en tres no hi vaig haver-me de moure ni tres metres de distància... Llegint el teu relat m'ha fet reflexionar força...Deu ser per què intervenen nens i això toca el cor. Gràcies per oferir-nos un relat on una simple mudança fa no solament gaudir de la lectura sinó també prendre consciència del que significa canviar de domicili.

Mudances desitjades, mudances forçades, mudances... Tot depend del com, del per què i del quan, però els humans, tot i el trasbals que comporta, tenim una gran capacitat de gestionar i adaptar-nos a qualsevol nova situació.

Salutacions aleshores.

Rosa.

Una mudança sempre és un trasbals, per a un nen encara més. Els nens son partidaris de la permanència, de la rutina, solen tenir poca tolerància al canvi. La perspectiva infantil és el més interessant del relat, també la comprensió dels adults i el seu desig de fer-los meditar sobre el canvi, una cosa que serà una constant a la vida de tothom.

El relat transmet de manera efectiva la innocència, la curiositat i la potencial vulnerabilitat dels nens davant el canvi. També el desig dels adults de contribuir a la seva creixença com a persones.

Si les mudances són voluntàries, endavant. Ara, si són forçades, malament. Sigui com sigui, sempre és un trasbals fer-ne; no només perquè és pesat, sinó per les conseqüències psicològiques que sempre les acompanya. Una abraçada.

Aleix

Pot haver desconcert, frustració i també il·lusió. Tal com ens fas reflexionar jo hi veig solidaritat i ajuda en el creixement dels nens que deixen ca seva.
Ben relatat.
Amb total cordialitat