ELS NENS DE RÚSSIA (I LES NENES)

Un relat de: Identitat Inedita
CORREN ELS ANYS 1937-1938
L’exili dels nens cap a Rússia
Gernika ha estat devastada i Bilbao està al caure.
Bombardejar la població civil ja era una estratègia dels revoltats sota les ordres de Franco.
Un ocellot enorme formant esquadra havia crear el terror entre aquells que per la seva condició, dones, vells, nens, no eren a la guerra. Sí, romanien a les ciutats i pobles sense ningú que els donés protecció.
Per això la guerra estava fent tant de mal. Matava soldats en campanya i població civil, a casa.
Doncs sí, un ocellot, El Còndor, que ja s’havia estrenat i entrenat a Andalusia y que ara anava a destruir totes aquelles poblacions on semblava que podia trobar-hi més resistència.
El Govern de la República, en franca connivència amb Rússia on Dolores Ibárruri s’hi trobava fent d’enllaç entre el comunisme espanyol i el comunisme rus, va organitzar una fugida de nens entre tres i quinze anys cap el país que havia de ser d’acollida temporal: fins que les tropes insurrectes fossin vençudes. Potser alguns mesos... un any?
De diferents indrets d’Espanya es van fer a la mar vaixells cap a la nova destinació. Entre el 17 de març del 1937 i el 25 de novembre del 1938, 2.895 nens espanyols van sortir dels ports de Cartagena, València, Santurzi (Biscaia), El Musel (Gijón) i
Barcelona cap a la Unió Soviètica. Tenien entre 3 i 15 anys.
El vaixell l’Havana, un dels que havien de portar els nens des de Biscaia fins els països d’acollida, va fer un primer recorregut aturant-se a França. Allà va desembarcar part del passatge i el va embarcar al vaixell Sontay que seria el que, passant per Crimea, centre de grans batalles a mitjants del segle XIX, duria el tendre passatge fins a Leningrad.


Des d’altres indrets varen sortir trens en direcció cap a França: Portbou, París. Després cap a El Havre on els esperava un vaixell, el Felix Dzerjinski, que duria la resta d’exiliats fins a Rússia. Els acollits els varen repartir entre les ciutats de, a més a més de Leningrad, Moscou, Gorki, Odesa i alguna altra.
Si als ports hi havia poca aigua, que no, les llàgrimes vessades els haurien acabat d’omplir. Abraçades tant estretes amb els més menuts que no entenien res; tants cops a l’esquena encoratjant els més grandets, els mocadors xops i les esquenes rectes per donar confiança, eren les imatges comunes a tots els indrets. Igual si era València, com ports del País Basc i Costa Cantàbrica, com Barcelona...
A les estacions de tren, el fum de les màquines enteranyinava els comiats i feia confondre les llàgrimes pel fum amb les llàgrimes vessades pels sentiments.
A tots els indrets, els adéus, la incertesa i el dolor estaven gravats a les cares de totes les mares i àvies... els pares s’estaven deixant la pell al front. Alguns ja hi havia deixat la vida.
El trajecte va ser llarg i dur; tant en vaixell com en tren, no tant per les condicions físiques com per l’enyor que a tots els infants ja se’ls havia encastat a l’ànima. Enyor que no els hauria d’abandonar durant tot el temps que durés l’exili.
Allà, en mig la pena es varen començar a establir algunes complicitats; els més grans ja s’entretenien amb algun joc de

taula; els més petits s’ho miraven...
Els més grans tenien cura dels petits; els petits es deixaven amanyagar.
Els primers anys a l’URSS els van viure assossegadament.
Els nens s’adapten a tot; si més no, la majoria; sempre n’hi haurà de inadaptats a la societat però en general són els menys.
A menjar pa i aigua quan van mal dades, a viure en orfenats, a conviure amb rates i ratolins, a estar en mans de minyones si ets de família rica o a estar sota el mateix sostre d’una mare puta i un pare borratxo que pega.
La rebuda a Leningrad amb banderes republicanes i soviètiques i visques a la República, va fer història.
Més fàcil doncs l’adaptació a una Rússia que els tractava com a convidats: bona educació, per els règims comunistes era primordial, ben alimentats, un plat de llenties no faltava mai, i tractats com a persones.
Van seguir estudis sobre la historia i la cultura del seu país d’origen.. A part d’introduir-se en la cultura russa, llengua i costums, van poder conservar-ne les seves.
La vida a les 16 cases d’acollida repartides per les diferents ciutats i l’educació tant acurada que varen rebre a les escoles, els haurien de deixar un bon record.
L’inici de la segona guerra mundial els va capgirar la situació.


Comentaris

  • Identitat Inedita | 27-05-2021

    No sé. Faig una prova. Em sembla que no cal comentar perquè tu no ho sabràs...

  • exili[Ofensiu]
    Atlantis | 27-05-2021

    Ara que parlem d'exiliats, hauríem de recordar els exiliats de la guerra civil, entre ells els nens, que van acabar en un camp de concentració i els que van anar a Rússia.

    Jo conec a dues persones que van acompanyar als nens a l'exili. Una fugida dels derrotats, feixuga, dura, que els hi va canviar la vida.

    Els nens i nenes de Rússia es van fer grans en un altre país i com si no? es van arrelar allà amb les seves costums i valors.

    identitat: veig que fas un repàs de la història en els teus relats. No sé si ja els tenies escrits o ets una metralladora escrivint i repassant els fets històrics. Molt bé. .


  • Rússia[Ofensiu]
    voëlvry | 27-05-2021 | Valoració: 8

    Encara continuo sense entendre l'enfrontament perpetu que volen o pretenen mantenir alguns amb aquest país, si no és per comunista, per capitalista, si no és per capitalista, per conservador, si.....

    Sort, però, que no hem arribat encara al nivell de paranoia que hi ha a Estats Units contra Rússia, ja que aquí les relacions (Europa Occidental) no eren dolentes ni durant la guerra freda. I coses com l'acolliment de nens republicans, molts dels quals, quan es van fer grans, ja no van voler tornar al país havent ja arrelat...

    De qualsevol manera, em pregunto, quina cultura van mantenir? L'espanyola, els catalans i els bascos, espero que no.

  • Segueix[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 24-05-2021

    Dos protagonistes a Rusia. Crec que t'agradarà

  • Una guerra horrible.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 24-05-2021 | Valoració: 10

    Un bona descripció de la guerra Civil Espanyola, que la qual va ser desvastadora.
    Molt ben narrada tota la seua acció, on van morir milions de persones.
    M'ha agradat com l'has descrita.
    Salutacions.

  • Aclariments[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 23-05-2021

    Gràcies. Veurem què hi puc fer.
    Abraçada

  • Victimes[Ofensiu]
    Prou bé | 23-05-2021 | Valoració: 10

    Lluny de casa, lluny dels seus arrelant a d'altres famílies i a un altre país. Potser sí que va ser una sort escapar de les bombes però molt idíl·lic no devia ser quan va esclatar la segona guerra dita mundial. Caldrà que ens en diguis alguna cosa O potser és demanar massa? Gràcies per tot l'escrit....

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Identitat Inedita

Identitat Inedita

110 Relats

277 Comentaris

13618 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Montserrat Solé Bas vaig néixer a Barcelona l’any 1946.
TOTHOM EM DIU MONTSE
EL MEU CONTACTE: montses220@gmail.com
La meva primera escola, als dos anys i mig, va ser Les Escoles Franceses; als cinc anys vaig anar a l’Escola Virtèlia i posteriorment vaig acabar el batxillerat elemental a l’Institut Maragall.
Començo a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset m’integro al món de l’ensenyament
Als dinou estudio Turisme.
Als 25 anys, juntament amb Mercè Galilea, entomo la direcció de l’Escola Nostre Temps, que dirigeixo i on hi faig classes de llengua.He dedicat una llarga part de la meva vida a l'ensenyament i, encara ara, m'agrada ensenyar tot el que sé.

Paral•lelament engego també amb la Mercè i la Xon Solé la Granja Escola Can Joval, a Solsona.
Als quaranta-dos anys em trasllado amb la família a Menorca on hi desenvolupo activitats professionals del món dels serveis. Hi visc amb el meu marit des de fa trenta-dos anys. Agraeixo la pau que s'hi respira però no em molesta el brogit.

Les nostres filles, quaranta-set i quaranta cinc, varen volar fa temps. Casades i amb fills ens han donat néts.
No ens veiem a diari ja que una viu a Angalterra i l'altra a Cardedeu però quan ho fem és molt emotiu i reconfortant. Allò que hi era, encara hi és.

Sóc una persona amb una gran curiositat, m’agrada saber; Llegeixo força, escric i brodo mentrestant miro la tele.
Actualment la meva principal activitat, però, és l'escriptura que diversifico en relats, poesies, flaixos, eròtics i novel.les.

M’agrada tenir convidats i cuinar. Els meus aperitius són sempre esperats abans de qualsevol àpat.

Resumint: estic jubiladeta; tinc setanta cinc anysi allò que em mou i em commou és: escriure, llegir, cuinar, cosir, estimar i patir.
M'ENCANTA QUE EM LLEGIU PERÒ MÉS M'AGRADA QUE EM COMENTEU. SISPLAU

EM DEFINEIXO:
Sóc una persona constantment preocupada però absolutament feliç. La felicitat és d'aquest món? Doncs això
Ara vull aclarir la meva identitat: Catalana, independentista de soca-rel sense cremar contenidors. Femenina que no feminista. Crec en la dignitat personal al marge de qualsevol consideració de sexe. La dignitat passa per sobre de tot i cadascú se la guanya.