ELLA ÉS TEODORA

Ella és Teodora, emperadriu de la nit profunda,
d’actriu i ballarina la fama ha perdurat,
la plebs enardida cridava amb veu rotunda,
al teatre mostrava el cos desmesurat.

Procopi escrigué que es perdia en orgies,
que un sol home mai no podia abastar-la,
que els seus desitjos creixien cada dia
i que ni milers podien saciar-la.

Portava una màscara feta de plata,
no pas per amagar-se, sinó per regnar,
un rostre per cada passió desfermata,
un rostre per cada manera d’estimar.

«Erotisme i deliri, ella és Teodora,
aprendreu dels seus llavis l’art d’estimar.»
Als banys coronada, resplendeix com l’aurora,
els cossos s’ofereixen, ella sap qui triar.

Soldats i senadors, esclaus i concubines,
venien com tribut a la reina del plaer.
Ella ordena, disposa, les ànimes domina,
i en cada esclat de crit es proclama el poder.

Una boca al seu pit, unes mans que l’abracen,
uns ulls suplicants demanant clemència.
Ella crida més fort que les trompes que esclaten,
i en aquell gemec pur se li eleva l’essència.

Van dir que cobria amb gra l’entrecuix encès
i oques feréstegues li picaven el ventre.
El públic aplaudia, sorprès i sospès,
mentre ella regnava com Venus al temple.

És cert? És mentida? La història ho distorsiona,
però cada rumor esdevé eternitat.
El que era invectiva avui ja la corona,
i el mite la fa més gran que la veritat.

Cada rumor és trofeu, cada insult un ornat,
Procopi la volgué condemnar amb feresa.
Però allò que ell deia «vici» i «pecat»,
ella ho convertia en llum i en promesa.

Ella és Teodora, emperadriu de la nit profunda,
i en l’orgia és més barjaula que a palau.
Que murmurin, blasmin amb veu furibunda:
la seva luxúria és l’etern triomf carnal.