ELL

ELL

Quan sento el pany, el cos se’m posa tens. He après a escoltar els passos: els seus pesen més des que va començar a odiar-me.

Avui he cuinat el que li agrada. La casa està neta. Els nens dormen. Això hauria de ser suficient. Ho sé perquè ho repeteixo cada nit mentre miro el sostre: si està tot perfecte, potser avui no passarà.

Però sempre passa. No sempre és el puny. De vegades és el silenci que omple la casa com fum, o aquesta manera de mirar-me com si fos un moble fora de lloc. I jo passo hores preguntant-me on m’he equivocat, quin gest, quina paraula, quin sopar massa fred o massa calent ha despertat la fera.

La meva mare deia que els homes són així, que s’han de portar bé amb suavitat. Però jo ja no sé on acaba la suavitat i comença la por.

A fora hi ha un món que no ho sap. La meva germana em diu que estic prima, la veïna em somriu. Ningú veu els blaus que em tapo amb màniga llarga ni el silenci que m’empasso l’esmorzar.

Ara sento que s’atura davant la porta. Continc la respiració. Potser avui només voldrà sopar. Potser.

Però el cos ja sap que no.


_______________________



*8 de març Dia de les Dones.