El viatjant d'estels de Nadal

En Josep Nujal entrà a Figueres per la carretera de Roses amb el seu Ford T. Havia escollit aquell primer d’agost perquè era bon temps per deixar la xafogor de la ciutat. Era un viatjant de comerç que necessitava tota la setmana per visitar les botigues de Figueres, de Castelló i de Roses.Tenia molta feina a ensenyar els productes d’ornamentació nadalenca que descansaven dins les maletes del flamant automòbil. Ensenyava el gènere a la primavera per poder servir-lo per la tardor i donar temps als comerciants a preparar els aparadors de les Festes de Nadal.
Quan passà per la Rambla, una cosa inaudita li cridà l’atenció. Un grup de noies assegudes a la vorera es descordaven les espardenyes, les embolicaven amb paper de diari i les posaven dins la bossa de mà. Tot seguit treien un paquet de la bossa, el desfeien i en treien unes sabates de colors vius que es calçaven.
En Josep buscà una explicació al fet, però no la trobà, fins que el porter de l’hotel París li digué que eren les noies dels pobles de pagès que acudien a veure les primeres sessions de cinema sonor que tenien lloc a la comarca. La mestressa li precisà que les noies feien el camí des dels seus pobles amb espardenyes i en arribar a la ciutat se les canviaven per sabates.
D’aquesta manera el camí se’ls feia còmode i després podien lluir les sabates lluents i sense pols per la Rambla. El viatjant decidí anar a la sessió del cinema Edison.
En Miquel Cufitxes era molt jove: només tenia deu anys, però havia estalviat un duro de plata, prou per pagar l’entrada a les seves dues germanes i alguna noia més. En Miquel havia tingut una pleura i com que no podia córrer, venia gasoses al camp de futbol de Vilafant. La idea del negoci havia sorgit del capellà per no frustrar el noi i donar-li un incentiu. Gràcies al petit negoci, en Miquel era el noi més considerat per una colla de noies de divuit i vint anys, vestides a la darrera moda. Ell feia cua enmig d’elles; quasi tapat perquè li passaven un o dos pams d’alçada.
En Josep es ficà a la cua. De seguida, es fixà en una d’aquelles noies de la cua. Una noia prima de rostre rodó que portava el cabells negres, quasi blau. El seu cos estava ficat dins un vestit color de rosa que arribava fins a sota genoll. L’instint de la noia notà l’esguard, cosa que la feu girar perquè l’admirador rebés la llum alegre, viva i brillant de les dues maragdes que eren les nines dels seus ulls. El noi s’hagué de subjectar a la paret per no caure a l’embranzida d’aquell esguard. Passat l’atordiment, la jove ja havia girat el cap, però en Josep observa l’arc de Cupido dels seus llavis pintats de carmí.
La tela blanca s’obrí i el raig de llum polsosa que passava per damunt dels caps clavà a la pantalla els anuncis. Tanmateix els anuncis no van fer callar al públic, que esclatà en una ovació quan sentí les primeres paraules del film de la Paramount “Del mateix fang” de tots els cors.
En Baixar les escales del cinema , la noia dels ulls de primavera relliscà, perquè no estava acostumada a les sabates, i caigué sobre en Josep.
—Heu pres mal? —digué el jove viatjant, amb veu greu, mentre aguantava la noia.
—Perdoni —contestà la jove que estava ben trasbalsada, mentre les seves companyes reien.

A la sortida en Josep insistí en acompanyar la jove que es deia Maria Anna . La noia es deixà; acompanyar. Era quasi de nit i sobre la Rambla lluïa el primer estel de la nit i tot el verd del mar de Roses en els ulls de la noia.
—A què et dediques? —preguntà la jove.
—Soc venedor d’estels —contestà en Josep, qui especificà la seva feina de venedor de llums i estels de Nadal, com els que llueixen les botigues del carrer Ample. La noia quedà una mica decebuda d’haver conegut un viatjant; un passavolant i li digué que si volia tornar a veure-la hauria de tornar sovint a Figueres. La Maria Anna a pesar que la temptació li entrava en el cos per les seves mans blanques i esquitxava de passió el carmí dels seus llavis no volia caure en el fang que venia de lluny, com deia el tango en el film. El seu germà cridà:
— Maria Anna!
La noia s’assegué a la vorera es tragué les espardenyes de la bossa de mà i segui les seves amigues a fer camí cap al poble amb una cançó i un llum. Des de la filera de cabelleres de noia jove, la Maria Anna es girà i dirigí un darrer esguard i un somrís d’esperança al seu admirador.
En Josep marxà amb les mans a la butxaca Rambla avall. Mentre caminava cantava el tango de moda: “Criolla digues que sí”. Donà un cop al capó del Ford T i entrà a l’hotel.
En l’hora del crepuscle, quan la rosada comença a mullar els prats i cims assedegats, la Maria Anna pensà amb el seu viatjant d’estels de Nadal i cantà:
“Per una mirada que demana perdre la quietut/noies somrients juren virtut”. Les altres noies de la colla l’acompanyaren amb un murmuri de música dolça. La Maria Anna agafà en Miquel de la cintura i tot dos ballaren un tango, sota el cel empordanès de blava nit d’estiu puntejada d’ors i traspassada per núvols de plata.