Cercador
El vi, a peu
Un relat de: Mena GuigaEls pagesos el veien resseguir el camí de terra cap al poble del costat, a peu. Uns quants quilòmetres. Carregat amb dues garrafes. El saludaven i, indefectiblement, l'interrogaven amb la sabuda pregunta:
-Què, vas a buscar vi?
No s'estranyaven que no hi fes cap amb alguna mena de transport que, apart del malviure de la posguerra, aquell home era de mena poc gastador. El vi de la vila veïna era més barat, cap allà.
Vivia amb una germana soltera. La gent parlava d'ells per un aire de les seves fesomies, usant el motiu 'els cara de rata'.
Un hivern de fred desorbitat varen morir, ambdós. Els van trobar dins el matalàs del llit gros al qual havien practicat una obertura on entaforar-se cercant escalfor. Tot plegat, perquè desconeguts familiars de tercera, vinguts de la capital de comarca afamats de fortuna, heretessin el gèlid casalot i, informats de la gasiveria dels difunts ocupants, encetessin a fer picar portes i murs a la recerca de diners i alguna joia.
I sí: van trobar el que buscaven.
I no: alegria zero. Una carta, entre les monedes, llençava una maledicció.
"Si se'ns roba el tresor, s'haurà d'anar a buscar vi a peu cada dia tota la vida, encara que no es vulgui anar a buscar vi. S'haurà d'anar a buscar vi, vint litres, a una distància igual al valor de la fortuna que hi ha aquí. De no ser així, ha de restar intocable o els esperits que el protegeixen faran de les seves."
Espantats, i sent època de pocs guanys en les vendes, poc van lucrar-se desfent-se de la propietat, els parents forans. Però van decidir-ho així, un cop arreglades parets i murs i mantenint guardat el que contenien. No obstant, la carta s'havia perdut. Degut a això, unes dècades més tard, quan la casa passà a disposició d'una entitat benèfica i per una casualíssima casualitat es descobrí, fent obres, la riquesa que ocultava, va poder-se usar per bones causes per les quals van brindar amb un bon vi, comprat en un celler a tocar. Quatre passes de no res.
-Què, vas a buscar vi?
No s'estranyaven que no hi fes cap amb alguna mena de transport que, apart del malviure de la posguerra, aquell home era de mena poc gastador. El vi de la vila veïna era més barat, cap allà.
Vivia amb una germana soltera. La gent parlava d'ells per un aire de les seves fesomies, usant el motiu 'els cara de rata'.
Un hivern de fred desorbitat varen morir, ambdós. Els van trobar dins el matalàs del llit gros al qual havien practicat una obertura on entaforar-se cercant escalfor. Tot plegat, perquè desconeguts familiars de tercera, vinguts de la capital de comarca afamats de fortuna, heretessin el gèlid casalot i, informats de la gasiveria dels difunts ocupants, encetessin a fer picar portes i murs a la recerca de diners i alguna joia.
I sí: van trobar el que buscaven.
I no: alegria zero. Una carta, entre les monedes, llençava una maledicció.
"Si se'ns roba el tresor, s'haurà d'anar a buscar vi a peu cada dia tota la vida, encara que no es vulgui anar a buscar vi. S'haurà d'anar a buscar vi, vint litres, a una distància igual al valor de la fortuna que hi ha aquí. De no ser així, ha de restar intocable o els esperits que el protegeixen faran de les seves."
Espantats, i sent època de pocs guanys en les vendes, poc van lucrar-se desfent-se de la propietat, els parents forans. Però van decidir-ho així, un cop arreglades parets i murs i mantenint guardat el que contenien. No obstant, la carta s'havia perdut. Degut a això, unes dècades més tard, quan la casa passà a disposició d'una entitat benèfica i per una casualíssima casualitat es descobrí, fent obres, la riquesa que ocultava, va poder-se usar per bones causes per les quals van brindar amb un bon vi, comprat en un celler a tocar. Quatre passes de no res.
l´Autor
901 Relats
958 Comentaris
451498 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com
Últims relats de l'autor
- Aquell Melcior
- El vi, a peu
- Tots som l'estranger d'algú altre
- Ara que tinc mig segle i tres lustres
- La gata a la barca
- Mar amarga
- En treure'm a passeig
- No pots fer res
- Sorreta negra
- Imogen, la Guapa
- L'Adam i la Madam
- Duia boina i treia fum
- La Karmina i la Romina
- El colom i les cotorretes
- La caseta blanca d'aquella àvia