El veritable Enemic

El vent bufava amb fúria sobre el camp de batalla, aixecant pols i enderrocs mentre les forces es preparaven per a l'atac. Les ombres dels soldats s'estiraven sota el sol ponent, com si el mateix temps s'hagués aturat en aquest espai carregat de tensió. El soroll era ensordidor: els tambors de guerra ressonaven de lluny, i les veus de comandament creuaven l'aire amb ordres tallants.

Javier havia passat la major part de la seva vida a l'ombra de la desesperança, arrossegant-se entre els dies buits de la pau, on la guerra era només un concepte distant, aliè a la seva ànima. Havia estat un home aïllat, atrapat a la seva pròpia ment, lluitant amb dimonis invisibles que mai deixaven d'assetjar-lo. La depressió l'havia consumit durant anys, una guerra silenciosa que mai no veia la fi.

Però ara tot era diferent. L'adrenalina corria per les venes com un riu desbordat. La guerra, amb tota la seva violència i caos, li feia una sensació de vida que mai no havia conegut. Allà, entre les línies enemigues i les explosions properes, sentia el seu cor bategar amb força, com si cada cop del pit fos una victòria sobre la seva pròpia existència.

—Javier! —va cridar el comandant, un home de rostre adobat per anys de combat—. Prepara't! Estem a punt d'avançar!

El jove soldat va mirar al seu voltant, la mirada fixa, les mans tremolant lleugerament, però la certesa al pit indestructible. Ja no hi havia espai per a dubtes. La guerra li havia tornat l'energia que li havia robat la pau. Durant tant de temps, s'havia preguntat si mai tornaria a sentir-se complet, si trobaria alguna raó per seguir endavant. Ara ho sabia. La raó era el camp de batalla, la lluita externa que projectava els seus dimonis fora de si. Ja no s'enfrontava al seu reflex al mirall.

—Sí, senyor —va respondre, amb la veu ferma, encara que el ressò de la seva incertesa seguia retrunyint en la profunditat del seu ésser.

L'esquadra va avançar amb determinació, les armes enlaire, llestos per a l'envestida. L'enemic era a uns metres, la línia invisible que els separava es dissipava amb cada pas que feien.

De sobte, el caos va esclatar. El so dels trets i les explosions van sacsejar l'aire, i el crit de guerra es va elevar per damunt de tot. Javier es va llançar cap endavant, empès per una força interna que mai abans havia sentit. Corria sense pensar, els ulls fixos en la figura del soldat enemic que treia el cap després d'un munt de runes. El seu cos es movia gairebé instintivament, amb l'agilitat de qui ha estat alliberat d'una presó invisible.

—Foc, foc! —va ordenar el comandant, mentre les bales xiulaven al seu voltant.

En un obrir i tancar d'ulls, el Javier estava cara a cara amb l'enemic. La visió d'un home enfonsant-se, caient davant del pes de la lluita, el va fer sentir una estranya barreja d'horror i de satisfacció. El conflicte, la sang, els morts… Tot això, per increïble que semblés, el mantenia viu. Al seu voltant, els soldats avançaven amb la mateixa ferocitat, i el món semblava reduir-se a un simple joc de forces on l'objectiu era clar: sobreviure.

Enmig de la batalla, el soldat de menor rang al costat, un jove d'ulls espantats, li va llançar una mirada carregada de dubte.

—Com pots estar tan calmat? —va preguntar, la seva veu gairebé audible entre els trets.

Javier, mentre recarregava el rifle, li va respondre amb un somriure forçat, però ple d'una seguretat estranya.

—Perquè a la pau, jo era el meu propi enemic. Aquí, per fi sé contra qui estic lluitant. I això, amic meu, em dóna força. Aquí, no hi ha dubtes. Només el que tinc davant meu.

El jove el va mirar confós, però no va insistir més. Javier va tornar a concentrar-se a la batalla, a la seva respiració, als sons. Cada pas, cada tret, era una afirmació que era viu.

El combat va seguir per hores, i la llum del dia va començar a esvair-se, deixant pas a la foscor. La línia enemiga va fer fallida finalment, i els soldats del bàndol de Javier, exhausts però victoriosos, van començar a reunir-se per descansar.

Javier es va recolzar en una roca, el seu cos suat i ple de pols, però amb una sensació que mai abans havia experimentat: pau. Una pau diferent, teixida pel fragor de la guerra. En aquells moments de calma, va observar al seu voltant, els homes que queien al seu costat, els crits dels ferits, les mirades buides dels morts. I no obstant, en el seu cor, una entesa profunda va florir.

Havia lluitat tant contra ell mateix durant tants anys, contra el seu propi desànim, la seva desesperança, la seva incapacitat per veure més enllà de la seva tristesa. I ara, enmig del caos, podia veure clarament: la guerra exterior li atorgava la victòria més important de totes, la que mai no havia aconseguit en la seva ànima. Havia deixat de ser el seu enemic. L'enemic era fora, i això li donava l'avantatge.

Va mirar al cel, deixant que el vent acariciés el seu rostre, i per primera vegada en molt de temps, va deixar escapar un encara que amarg, somriure, . Havia trobat la pau, però no a la quietud, sinó al soroll ensordidor de la batalla. I això ho feia sentir més viu que mai.