Cercador
EL TEMPS CAMINA A POC A POC
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
En Xavier s’està davant de l’ordinador, embadalit amb el que hi ha més enllà de la finestra, però sense fixar-se en res concret. Té la ment atrafegada donant voltes per un espai intangible on de costum hi resideix la seva musa, i acaba per pensar que avui pot ser que tingui el dia lliure. Està en blanc i no és pas per contradir el color de la seva pell colrada, després del viatge que s’han manegat amb la Sònia, la seva companya, ho està perquè només resten dos dies per finalitzar el termini que hi ha establert per presentar a concurs un relat sobre els viatges, i les idees, malgrat les experiències, s’han amagat en algun racó lluny del seu abast.
Mentre ell està absent, la Sònia entra a l’habitació en calcetes, descalça i només una camisa a mig cordar, duu una copa de vi a les mans i vesteix l’encant seductor que està assajant per a la propera representació.
-Ei Xavi, com vas? No voldràs pas acompanyar-me a descobrir que amaga el meu desig? Ho diu repenjada al llindar de la porta i el seu to de veu melós i provocatiu desvetlla de les cabòries el seu noi.
-Hola guapíssima! No t’he sentit arribar. S’aixeca d’una revolada i l’abraça després d’un petó als llavis amb regust de merlot. -Com t’ha anat el dia?
La Sònia, actriu de teatre o del que sigui si li donen un guió, fa un glop de la copa, li torna a fer un petó, aquest cop sorollós i amb el posat seriós li diu
-El de sempre. La Gemma oblida el seu diàleg cada dos per tres, en Marcel em trepitja l’espai a l’escenari i la Laura...ui la Laura! està més pendent de posar ullets al director que de la seva interpretació. Ja et vaig comentar que en Carles de director no en té massa. Estrenem en dues setmanes i el més calent és a l’aigüera. O sigui que, el de sempre.
-Acostumes a dir el mateix als preàmbuls de cada obra que feu. No t’amoïnis, us en sortireu, com sempre. Jo sóc el que no tinc tant clar sí me’n sortiré aquesta vegada.
La Sònia que n’està al corrent del relat que vol parir en Xavier i de les possibilitats, prou que ella el va animar, li demana
-Deixa’m llegir el que has escrit, diu com sempre prova de fer i ell no es venç mai fins que el té enllestit.
- Ja el pots llegir i riure, tot plegat sembla un oasi enmig de l’Antàrtida blanca on un os polar no troba que posar-se a la boca. Estic negat avui malgrat el grapat de notes que repasso.
-Què dius? Si només amb la travessa que acabem de fer en tens per omplir un grapat de pàgines.
La Sònia i en Xavier, després d’estalviar tot l’any meticulosament, no sense alguna disparitat de criteri, van marxar quatre setmanes de viatge per l’Àfrica. Durant dos anys l’havien estudiat i planificat de dalt a baix. Era un somni arrelat des que es van conèixer, una aposta gairebé o una prometença pendent. No volien un viatge turístic tradicional a toc de xiulet i en hotels de cap estrella. Volien viure l’atmosfera de l’Àfrica autèntica des de dins, però tampoc anar sobre la marxa amb les mans a la butxaca com a pardalets. L’organització passava per un vol a Londres per enllaçar amb destinació Harare, on feia escala i arribar a la capital de Zàmbia, l’inici de la seva aventura controlada. Sí van necessitar d’estirar de mans amigues que els van aplanar el camí. En Xavier tenia uns coneguts irlandesos que s’havien instal·lat prop de Kabwe, al nord de Lusaka. Ho havien plantat tot al país de la Guinness i el Jameson i havien comprat unes terres on hi van construir la llar per llaurar un futur agrícola. Ja feia uns anys que hi eren i la colònia irlandesa, com la holandesa, que residia al país, era considerable. Així doncs hi tenien moltes opcions.
--Sí, ja ho sé, el tinc fresc però se m’amunteguen massa les idees. Estava pensant també en el viatge a Escòcia que va ser l’hòstia i a més puc parlar del que conec. O també el del Nadal de fa tres anys quan ens vàrem perdre a Croàcia, o el que vaig fer a Nova Zelanda...
-No, aquest no que jo no hi sortiré. Diu la Sònia fent veure que s’enfada. -La teva ex estaria contenta, li diu per picar-lo una mica.
Ja fa més de set anys que ells dos estan junts, ben avinguts, i tocant fusta per la maledicció dels set anys que les llegendes escriuen. Es van conèixer en un viatge en creuer per la Mediterrània un estiu que va començar amb els núvols molt negres, de pluja fosca, i va acabar en un arc de sant Martí que no esperaven.
En Xavier, força tocat pel desànim del moment, -l’havia deixat tirat la parenta feia unes setmanes, s’hi havia embarcat a empentes i rodolons, arrossegat pel caràcter decidit i tossut de sa germana Mercè. Ella, que no tenia ni noi ni noia per aquells dies, ni ho volia, havia guanyat dos passatges pel creuer en un sorteig per haver complimentat una enquesta a les xarxes, i la pensada de marxar amb la seva millor amiga, va quedar encallada en veure com d’enfonsat estava son germà. Dit i fet hi van anar.
La Sònia era al mateix vaixell amb una colla de companys de la universitat, hi anaven a fer cultura per la llicenciatura de belles arts, i ella, que sí tenia promès però amb sotragades, hi va anar vestida d’innocència ben entesa. Això és el que va pensar dies més tard, quan després del viatge i la trobada fascinant amb en Xavier, i els dubtes que se la menjaven, va saber de bona tinta que el seu xicot havia aprofitat bé el temps. Gairebé li fa dos petons d’agraïment per desfullar la margarida per ella.
-Vaig a buscar més vi per a mi, en vols tu una copa? Ja sé que no en beus mentre escrius, però....
-Sí, si et plau, potser m’inspirarà. Sí fos de temàtica lliure, ja tindria per on començar, diu en Xavier veient el remenar del darrera la Sònia.
Queda pensatiu rondant les possibilitats africanes o fer-ne un maridatge amb la resta, o.....tancar l’ordinador i escampar la boira una estona. La Sònia torna a fer acte de presència amb dues copes a les mans, el seu balancejar natural esparvera les neurones d’en Xavier des del primer dia al vaixell quan la va clissar, i que vagi descalça per casa ho troba molt sensual, cosa estranya en ell perquè de sempre ha pensat fermament que els peus són una part horrible de l’anatomia humana, però els de la Sònia tenen un perdó.
Al temps que li allarga la copa, li encasta un petó dolç i llarg, suau i ple d’essència. Això sempre el relaxa i ella ho sap.
-Va, vinga, explica’t, quina idea tens? Ja saps que la primera intuïció sempre et funciona. Parla’m, deixa’t anar.
- Uf! si em deixo anar potser no parlarem gens. Ho diu mirant l’escot que el demana a crits.
-Què potser vols un viatge d’intimitat a les cavernes del plaer?
Les copes han quedat orfes al damunt la taula, el vi encara dansa dins el vidre quan tots dos han pres la iniciativa alhora. Ara és temps de carícies i gemecs, les paraules hauran d’esperar el seu torn.
La descàrrega de sentiments que comparteixen ha fet l’efecte que la Sònia ja preveia i l’optimisme d’en Xavier a saltat a la palestra sense pors. Despentinat de dissabte casolà, ara ella també ho està, s’asseu a la cadira d’esquena al portàtil i se la mira, nua com està, pensant que hi tornaria, el jovent s’ho pot permetre.
-Si vols seguir gaudint de l’espectacle, acosta’m la copa per favor i ves a la cuina a buscar alguna cosa per fer coixí. Avui ja no sortirem, sembla.
-Ets un sol, m’has endreçat les idees, diu marxant cap a la cuina.
Aquesta és nova, ells dos no ho havien fet mai abans. Això d’escriure de pèl a pèl i tenir la Sònia asseguda al seu costat, picotejant uns tallets de fuet i formatge, tal com surt de la dutxa, és nou. I avui ja no té cap mena d’importància si ella llegeix l’embrió del relat. Ella és la seva musa pel viatge de la vida.
Les paraules que ara ja han quedat alliberades viatgen del continent africà cap al blanc del paper imaginari i tots dos juguen a recordar com de màgica va ser l’experiència.
Al control de passaports de la duana ja hi van passar amb el cagalló al cul. Soldats armats per tot arreu entre una gernació vestida de mil i un colors que feien cua per un altre costat. Aquella línia, la seva, semblava exclusiva pels blancs o els negres de nivell vinguessin d’on vinguessin. En Xavier no les tenia totes, però va seguir el consell seriós de posar un bitllet de vint dòlars americans dins de cada document. Una mirada inquisidora, eterna, dues preguntes i endavant. Glup! Ja hi eren. Passat el control, a les arribades, hi havia un batibull que els va recordar el mercat de les espècies d’Istanbul, la Sònia, més atenta, va guaitar el cartell que brandava un noi de color amb un somriure d’anunci de dentifrici, era en Boy qui els recollia com els havien comentat. Amb un anglès xampurrejat es va presentar i els va explicar els plans. Quatre hores de viatge en un tot terreny prou en forma i per carreteres que en el món occidental serien camins sotragats. Per les finestres del darrera, on anaven asseguts tots dos, els seus ulls no donaven l’abast, era una immersió a les profunditats de la natura salvatge que ells desconeixien i volien descobrir. Poblats de cabanes fetes de branques, palla i fang, arbres amb botifarrons penjats, antílops, un baobab gegant, canalla pel voral de la carretera saludant amb energia, camions desgavellats amb remolcs de més de vint metres de llargària...
-Te’n recordes quan ens volien aturar al bell mig de la sabana?
Camí de la finca el més impactant que es van trobar va ser un home solitari en ple desert de color verd, enmig del no res, que els feia signes perquè paressin brandant un feix de bitllets. En Boy, que no es va aturar, els va explicar que era un agent de moneda de canvi. En aquell país es podia bescanviar qualsevol divisa, en qualsevol lloc i a qualsevol preu. Els nadius però pagaven millor pels dòlars americans, cent kwacha equivalien a tres euros més o menys, tot en bitllets, no hi havia xavalla. Però s’havia d’anar en compte perquè entre els feixos de bitllets hi havia sovint molt paper de diari.
En Xavier de tant en tant, atura l’escriptura, recula, repassa i rellegeix en veu alta. La Sònia, que l’escolta, fa els seus comentaris i li agrada el que escriu. Amb un peu sobre la cuixa del noi, es menja el seu desig i afegeix
-Suposo que en acabat canviaràs els noms, oi?
Van arribar al seu destí que alhora havia de ser el seu punt de partida. En Dave i la Mary, d’una altra generació, els van sortir a rebre. En Dave, el conegut d’en Xavier, per un rampell elaborat, havia canviat l’empresa de metal·lúrgia als afores de Dublín per un retir laboriós al lloc d’origen on es van conèixer amb la Mary, que era infermera en una oenagé. No massa convençuda ella, el va seguir encara que de tant en tant s’escapava cap a terres irlandeses.
Un sicòmor gegant presidia el jardí i la rebuda amb verd de gespa, ells eren els més joves de la trobada que no esperaven. Hi havia pel cap baix una dotzena de persones més al sopar de benvinguda que farien sota l’arbre. Una taula imperial parada amb tota mena de detalls seria el lligam per a les presentacions. Gent d’arreu amb un sol punt d’unió. L’Àfrica negra.
Aquella primera setmana, la passarien descobrint l’entorn d’aquell país, amb el campament base instal·lat a la finca dels O’Hara, després marxarien enllà. La taula es va abocar en consells, propostes, guies, llocs...en Xavier prenia alguna nota i la Sònia, directe a la practicitat, gravava les paraules al mòbil. Una sola unanimitat, de cap manera els deixarien marxar sols. L’endemà doncs, a trenc d’alba, les motxilles carregades, les ganes, la son i els nervis, i en Boy que els esperava amb el seu somriure blanc. No hi va haver comiat amb ningú, ja va ser la nit abans, quarts de cinc i el sol es treia la mandra.
-Ostres! diu la Sònia, -Mai havia matinat tant com en aquestes vacances, tota una incoherència, no et sembla?
En Xavier està immers en la lectura portes endins i arrufa el nas.
-Perdona, què m’estaves dient?
-No res, que estic agafant fred i vaig a posar-me alguna cosa d’abric. -Ja toca, no? Fem un parèntesi i ens entaulem una estona?
-Sí, millor que si. Ho accepta perquè ell també ara nota que va massa lleuger. Ja ha agafat el fil i en certa manera el tranquil·litza.
La Sònia, ja vestida i descalça, prepara una amanida lleugera amb molts productes, a ella li agrada així. En Xavier quan torna va directe als fogons, li agrada la cuina, i proposa,
-Et ve de gust que prepari una d’aquelles truites que ens va ensenyar en Kalusha?
En Kalusha era el cuiner a casa els O’Hara i amb el temps que portava a la família, havia après moltes coses de les receptes de la Mary i les harmonitzava amb les que ell arrossegava del seu poble. Tenia tres esposes i onze fills que te’ls podies trobar arreu, sempre respectant els límits de la llar. En Dave, quan va tenir clar, per decisió de la Mary, que en Kalusha es quedava de cuiner, va fer construir una caseta, més enllà de la tanca, per estalviar-li els disset quilòmetres que cada dia es feia en una bicicleta rovellada. El primer que van fer les seves tres dones, va ser tapiar amb paper de diari les quatre finestres i així els mals esperits no podien entrar.
En Xavier està per la feina de recordar tot el que en Kalusha hi posava, tenia clar que mancaria algun producte, però s’havien fet enviar a la tornada del viatge una caixa plena de viandes d’aquelles latituds. De fet, ells dos en diuen truita, però qualsevol que s’ho mirés no ho diria pas. Fins a aquella tarda tothom n’havia fet lloances.
Les aromes de la cocció ja per si soles són l’avançada del que esdevindrà. La Sònia, amb la forquilla a la mà que es distreu amb l’amanida, té els ulls clucs i la flaire la transporta al poblat on la van provar per primer cop. Kaindu, a tocar del parc nacional Kafue, era on va néixer en Kalusha i on residia la seva immensa família parental. Allà els van rebre com a Mzungus, paraula d’origen bantú que s’ha estès pel continent, dels bons i els van tractar com a reis, algú els havia advertit de l’arribada. Van sacrificar una cabra en honor seu i la festa va durar dos dies plens de música i dansa. Allà és on van tastar aquella mena d’empanada que va acabar esdevenint una truita bantú.
-El quadre del poblat d’en Kalusha és el que hauries de retratar en lletres al relat, just en el moment de la posta de sol. -Ho recordes?
En Xavier ho té gravat a foc, va plorar com un infant, per tot i per no res.
-No sé pas si trobaré les pinzellades per descriure-ho, ho diu amb el rostre emocionat. -Va, això ja està llest i m’hi haig de posar de nou.
Un àpat un xic pesat pel vespre, però llaminer, els apaivaga els estómacs i renova les energies.
-Som-hi doncs, en Xavier aixeca el cul de la cadira i marxa amb la copa de vi a les mans que li ha donat un cop de mà, mentre la Sònia arreplega i endreça les quatre coses a la cuina. -Ara vinc, li diu.
Es van delir amb el recorregut de dos dies pel Kafue National Park i la contemplació de totes les bèsties en llibertat en un espai lliure de turistes. Van fer nit en un lodge, amb les mosquiteres de rigor, les aranyes planes a les parets i els hipopòtams gratant-se el cos contra les cabanes a mitja nit, fet que els va esverar i desvetllar. Va ser allà on van comprovar que en Boy, una mena de guardaespatlles menut que els servia per a tot, duia un rifle al darrera el tot terreny. En un país hospitalari, sense trifulgues ètniques que comportessin revoltes, els blancs anaven sovint armats i només els negres amb diners i càrrecs podien tenir llicència. Per en Boy era un honor que el fessin responsable de portar un del fusells, un Winchester 70, d’en Dave i la corresponen llicència. Sabia com utilitzar-lo, però no sí podria segons les circumstàncies.
-I tu com saps quin model de rifle era? O te’l has inventat? Pregunta ella, després de llegir per sobre l’espatlla d’en Xavier.
-Inventat? No, no gens. La nit en que tu y la Mary vàreu optar per les pel·lícules de mocador, en Dave em va ensenyar el seu armer i me’n va fer cinc cèntims del tema. M’agraden però em fan respecte. No estem acostumats aquí. El dia que vaig acompanyar en Dave a Lusaka i tu vas preferir la piscina i plantar no sé que al jardí, vàrem també anar al banc a bescanviar divises per pagar el treballadors. Doncs bé, abans de baixar del vehicle en Dave es va col·locar una canana amb revòlver i a mi me’n va passar una amb pistola, i em va dir -No t’amoïnis, és només precaució, la ciutat té els seus perills.
La bossa gran plena de bitllets autòctons, feia massa volum per a passar desapercebuda, una llamineria enmig d’un bosc de pobresa. En Dave ja havia tingut més d’un ensurt.
-Parla de quan vàrem anar a la plantació de cafè del senyor...com es deia? -Ah! si Gallagher, o de les coves amb pintures rupestres, que ho he cercat a les xarxes i no ho he sabut trobar, però les fotografies són molt bones.
-Sí, no, no ho sé. Hi ha massa teca per anxovar-ho tot en un sol relat. -té, ves llegint això.
Van marxar cap a Livingstone al sud del país on es van meravellar amb les imatges de grandesa de les cataractes Victòria. Dos dies d’estada i una sobrevolada en helicòpter per la majestuositat de la zona, els va fer sentir com la Karen i en Denys, qui van ser els responsables de l’aventura africana.
El temps camina a poc a poc, diu un proverbi bantú, però la Sònia i en Xavier no havien après de passar del rellotge i sovint se’ls menjava l’angoixa per no deixar res penjat. Havien traspassat la frontera on, amb l’ajut d’en Boy, no van tenir cap entrebanc, pagant el peatge és clar, i conduïen per Zimbabwe cap a Bulawayo, pel camí trobarien la Sibuyu Forest Reserve o la Sikumbi segons la ruta que triessin. La darrera nit als afores de Livingstone, en un restaurant van conèixer un grupet de nord-americans que anaven de cacera al Matetsi, una àrea de safari controlada i els van convidar a acompanyar-los. Tant un com l’altre això de matar animals no els feia el pes i van refusar-ho amablement, però sí els van seguir per la carretera que conduïa a Sikumbi. Abans, tots plegats van aturar-se en un mercat grandiós al mig del no res, allà hi havia més gent que a l’estadi del Barça, va pensar en Xavier. Compraven, venien, canviaven de tot el que es pogués imaginar algú. La Sònia es va enamorar d’uns busts esculpits en pedra i l’experiència, sort d’en Boy, va ser increïble. Van regatejar el preu com si ho haguessin fet tota la vida; era el costum del mercat posar preus a la babalà per després negociar. Ningú no acceptava el primer preu excepte els turistes que ho trobaven barat. La Sònia es va divertir prou. Massa coses la cridaven a practicar el que acabava d’aprendre. En Xavier s’ho mirava i pensava en el pes que portarien de més a la tornada. Ell es va limitar a comprar un parell de peces de fusta molt boniques i enlloc de diners li volien la samarreta que duia posada. Va anar al tot terreny d’una revolada i en va treure tres més per seguir comprant. Una addicció nova de curta durada.
Les nits en aquelles latituds eren fosques i lluminoses al mateix temps, en sa vida havien vist tants estels il·luminar el cel, nits de tenda improvisada, nits de poblats perduts de la civilització, nits més pausades en algun lodge, però totes elles eren d’una pau i d’un silenci que provaven de memoritzar per quan tornessin.
Van fer centenars de fotografies amb la càmera i també amb el mòbils que no servien per res més en aquella situació. Previsor i gat vell, en Dave els havia proporcionat un telèfon via satèl·lit per a no tenir cap problema de comunicació i en Boy en duia un altre sempre. Van assistir a l’espectacle animal de la natura en tots el vessants, bellesa, fam, crueltat aparent, companyonia, grups, individus...tots ells en acció, el silenci era només seu.
En Boy era com un amic d’escapada, no era pas un servent per a ells. Tots tres feien de tot i el que calia. Sí bé és cert que li pagaven uns diners per tot el servei fins a la tornada, no el van contemplar en cap moment com a treballador, sinó com a un altre noi de la colla que vetllava per ells. En Boy els explicava, les nits de foguera, que els diners engreixarien el trist estalvi que podia fer per veure de marxar de viatge a Europa. Tota la contradicció que aportava aquell desig els donava que pensar.
En Boy sí s’encarregava d’aconseguir i negociar els allotjaments als lodge i de parlar amb els cap de tribu perquè els acceptessin a canvi d’un preu, també molt ben rebut. No van tenir cap mena d’inconvenient enlloc. La hospitalitat els va sorprendre d’allò més.
Com a consell sagrat i indiscutible, que en Boy s’assegurava que complissin, hi havia el de no beure res que no fos embotellat. L’aigua podia ser l’enemic més perillós, més que qualsevol fera. Per això, s’havien d’aturar en ruta o desviar de tant en tant cap a un poble amb cara i ulls, lluny de les comparatives, per abastir-se a més de l’aigua, de carburant sobretot, duien dos bidons extres al darrera, i de menjar pel dia a dia. Anaven a l’aventura, però no a subsistir-hi.
Quan sortissin de Bulawayo tirarien pel dret cap als grans llacs de Makgadikgadi Pans National Park ja a la banda de Botswana i després arribar fins a Okavango Delta on hi veurien la reserva més gran del món d’elefants. Això estaven repassant la Sònia i en Xavier asseguts a la baca del tot terreny que, lliure d’equipatge. els feia de talaia mentre es cruspien una hamburguesa doble que havien aconseguit al poble. Realment aquella carn era més saborosa que la que es menjaven a casa.
En Xavier està suant, com sempre fa, quan es capbussa amb tota la seva ànima per escriure des de dins. El temps d’aquella nit potser havia caminat massa ràpid, però n’estava satisfet. Encara hi havia dos dies per endavant.
La Sònia, agombolada al seu costat, no podia evitar de pesar figues un parell de cops i deixar escapar un badall sonor de rendició.
-Sònia, em sembla que per avui ho deixo estar.
-Uf! Millor, però si vols seguir jo t’espero al llit, estic feta pols.
-No em volies comentar la idea pel proper viatge?
La Sònia fot un bot de la cadira, serveix un parell de copes de vi i posant la veu dolça del paper carrincló que té a l’obra li diu,
-Oi Tant que sí, però el millor viatge és el que vàrem començar tu i jo de la mà i sense destí.
Mentre ell està absent, la Sònia entra a l’habitació en calcetes, descalça i només una camisa a mig cordar, duu una copa de vi a les mans i vesteix l’encant seductor que està assajant per a la propera representació.
-Ei Xavi, com vas? No voldràs pas acompanyar-me a descobrir que amaga el meu desig? Ho diu repenjada al llindar de la porta i el seu to de veu melós i provocatiu desvetlla de les cabòries el seu noi.
-Hola guapíssima! No t’he sentit arribar. S’aixeca d’una revolada i l’abraça després d’un petó als llavis amb regust de merlot. -Com t’ha anat el dia?
La Sònia, actriu de teatre o del que sigui si li donen un guió, fa un glop de la copa, li torna a fer un petó, aquest cop sorollós i amb el posat seriós li diu
-El de sempre. La Gemma oblida el seu diàleg cada dos per tres, en Marcel em trepitja l’espai a l’escenari i la Laura...ui la Laura! està més pendent de posar ullets al director que de la seva interpretació. Ja et vaig comentar que en Carles de director no en té massa. Estrenem en dues setmanes i el més calent és a l’aigüera. O sigui que, el de sempre.
-Acostumes a dir el mateix als preàmbuls de cada obra que feu. No t’amoïnis, us en sortireu, com sempre. Jo sóc el que no tinc tant clar sí me’n sortiré aquesta vegada.
La Sònia que n’està al corrent del relat que vol parir en Xavier i de les possibilitats, prou que ella el va animar, li demana
-Deixa’m llegir el que has escrit, diu com sempre prova de fer i ell no es venç mai fins que el té enllestit.
- Ja el pots llegir i riure, tot plegat sembla un oasi enmig de l’Antàrtida blanca on un os polar no troba que posar-se a la boca. Estic negat avui malgrat el grapat de notes que repasso.
-Què dius? Si només amb la travessa que acabem de fer en tens per omplir un grapat de pàgines.
La Sònia i en Xavier, després d’estalviar tot l’any meticulosament, no sense alguna disparitat de criteri, van marxar quatre setmanes de viatge per l’Àfrica. Durant dos anys l’havien estudiat i planificat de dalt a baix. Era un somni arrelat des que es van conèixer, una aposta gairebé o una prometença pendent. No volien un viatge turístic tradicional a toc de xiulet i en hotels de cap estrella. Volien viure l’atmosfera de l’Àfrica autèntica des de dins, però tampoc anar sobre la marxa amb les mans a la butxaca com a pardalets. L’organització passava per un vol a Londres per enllaçar amb destinació Harare, on feia escala i arribar a la capital de Zàmbia, l’inici de la seva aventura controlada. Sí van necessitar d’estirar de mans amigues que els van aplanar el camí. En Xavier tenia uns coneguts irlandesos que s’havien instal·lat prop de Kabwe, al nord de Lusaka. Ho havien plantat tot al país de la Guinness i el Jameson i havien comprat unes terres on hi van construir la llar per llaurar un futur agrícola. Ja feia uns anys que hi eren i la colònia irlandesa, com la holandesa, que residia al país, era considerable. Així doncs hi tenien moltes opcions.
--Sí, ja ho sé, el tinc fresc però se m’amunteguen massa les idees. Estava pensant també en el viatge a Escòcia que va ser l’hòstia i a més puc parlar del que conec. O també el del Nadal de fa tres anys quan ens vàrem perdre a Croàcia, o el que vaig fer a Nova Zelanda...
-No, aquest no que jo no hi sortiré. Diu la Sònia fent veure que s’enfada. -La teva ex estaria contenta, li diu per picar-lo una mica.
Ja fa més de set anys que ells dos estan junts, ben avinguts, i tocant fusta per la maledicció dels set anys que les llegendes escriuen. Es van conèixer en un viatge en creuer per la Mediterrània un estiu que va començar amb els núvols molt negres, de pluja fosca, i va acabar en un arc de sant Martí que no esperaven.
En Xavier, força tocat pel desànim del moment, -l’havia deixat tirat la parenta feia unes setmanes, s’hi havia embarcat a empentes i rodolons, arrossegat pel caràcter decidit i tossut de sa germana Mercè. Ella, que no tenia ni noi ni noia per aquells dies, ni ho volia, havia guanyat dos passatges pel creuer en un sorteig per haver complimentat una enquesta a les xarxes, i la pensada de marxar amb la seva millor amiga, va quedar encallada en veure com d’enfonsat estava son germà. Dit i fet hi van anar.
La Sònia era al mateix vaixell amb una colla de companys de la universitat, hi anaven a fer cultura per la llicenciatura de belles arts, i ella, que sí tenia promès però amb sotragades, hi va anar vestida d’innocència ben entesa. Això és el que va pensar dies més tard, quan després del viatge i la trobada fascinant amb en Xavier, i els dubtes que se la menjaven, va saber de bona tinta que el seu xicot havia aprofitat bé el temps. Gairebé li fa dos petons d’agraïment per desfullar la margarida per ella.
-Vaig a buscar més vi per a mi, en vols tu una copa? Ja sé que no en beus mentre escrius, però....
-Sí, si et plau, potser m’inspirarà. Sí fos de temàtica lliure, ja tindria per on començar, diu en Xavier veient el remenar del darrera la Sònia.
Queda pensatiu rondant les possibilitats africanes o fer-ne un maridatge amb la resta, o.....tancar l’ordinador i escampar la boira una estona. La Sònia torna a fer acte de presència amb dues copes a les mans, el seu balancejar natural esparvera les neurones d’en Xavier des del primer dia al vaixell quan la va clissar, i que vagi descalça per casa ho troba molt sensual, cosa estranya en ell perquè de sempre ha pensat fermament que els peus són una part horrible de l’anatomia humana, però els de la Sònia tenen un perdó.
Al temps que li allarga la copa, li encasta un petó dolç i llarg, suau i ple d’essència. Això sempre el relaxa i ella ho sap.
-Va, vinga, explica’t, quina idea tens? Ja saps que la primera intuïció sempre et funciona. Parla’m, deixa’t anar.
- Uf! si em deixo anar potser no parlarem gens. Ho diu mirant l’escot que el demana a crits.
-Què potser vols un viatge d’intimitat a les cavernes del plaer?
Les copes han quedat orfes al damunt la taula, el vi encara dansa dins el vidre quan tots dos han pres la iniciativa alhora. Ara és temps de carícies i gemecs, les paraules hauran d’esperar el seu torn.
La descàrrega de sentiments que comparteixen ha fet l’efecte que la Sònia ja preveia i l’optimisme d’en Xavier a saltat a la palestra sense pors. Despentinat de dissabte casolà, ara ella també ho està, s’asseu a la cadira d’esquena al portàtil i se la mira, nua com està, pensant que hi tornaria, el jovent s’ho pot permetre.
-Si vols seguir gaudint de l’espectacle, acosta’m la copa per favor i ves a la cuina a buscar alguna cosa per fer coixí. Avui ja no sortirem, sembla.
-Ets un sol, m’has endreçat les idees, diu marxant cap a la cuina.
Aquesta és nova, ells dos no ho havien fet mai abans. Això d’escriure de pèl a pèl i tenir la Sònia asseguda al seu costat, picotejant uns tallets de fuet i formatge, tal com surt de la dutxa, és nou. I avui ja no té cap mena d’importància si ella llegeix l’embrió del relat. Ella és la seva musa pel viatge de la vida.
Les paraules que ara ja han quedat alliberades viatgen del continent africà cap al blanc del paper imaginari i tots dos juguen a recordar com de màgica va ser l’experiència.
Al control de passaports de la duana ja hi van passar amb el cagalló al cul. Soldats armats per tot arreu entre una gernació vestida de mil i un colors que feien cua per un altre costat. Aquella línia, la seva, semblava exclusiva pels blancs o els negres de nivell vinguessin d’on vinguessin. En Xavier no les tenia totes, però va seguir el consell seriós de posar un bitllet de vint dòlars americans dins de cada document. Una mirada inquisidora, eterna, dues preguntes i endavant. Glup! Ja hi eren. Passat el control, a les arribades, hi havia un batibull que els va recordar el mercat de les espècies d’Istanbul, la Sònia, més atenta, va guaitar el cartell que brandava un noi de color amb un somriure d’anunci de dentifrici, era en Boy qui els recollia com els havien comentat. Amb un anglès xampurrejat es va presentar i els va explicar els plans. Quatre hores de viatge en un tot terreny prou en forma i per carreteres que en el món occidental serien camins sotragats. Per les finestres del darrera, on anaven asseguts tots dos, els seus ulls no donaven l’abast, era una immersió a les profunditats de la natura salvatge que ells desconeixien i volien descobrir. Poblats de cabanes fetes de branques, palla i fang, arbres amb botifarrons penjats, antílops, un baobab gegant, canalla pel voral de la carretera saludant amb energia, camions desgavellats amb remolcs de més de vint metres de llargària...
-Te’n recordes quan ens volien aturar al bell mig de la sabana?
Camí de la finca el més impactant que es van trobar va ser un home solitari en ple desert de color verd, enmig del no res, que els feia signes perquè paressin brandant un feix de bitllets. En Boy, que no es va aturar, els va explicar que era un agent de moneda de canvi. En aquell país es podia bescanviar qualsevol divisa, en qualsevol lloc i a qualsevol preu. Els nadius però pagaven millor pels dòlars americans, cent kwacha equivalien a tres euros més o menys, tot en bitllets, no hi havia xavalla. Però s’havia d’anar en compte perquè entre els feixos de bitllets hi havia sovint molt paper de diari.
En Xavier de tant en tant, atura l’escriptura, recula, repassa i rellegeix en veu alta. La Sònia, que l’escolta, fa els seus comentaris i li agrada el que escriu. Amb un peu sobre la cuixa del noi, es menja el seu desig i afegeix
-Suposo que en acabat canviaràs els noms, oi?
Van arribar al seu destí que alhora havia de ser el seu punt de partida. En Dave i la Mary, d’una altra generació, els van sortir a rebre. En Dave, el conegut d’en Xavier, per un rampell elaborat, havia canviat l’empresa de metal·lúrgia als afores de Dublín per un retir laboriós al lloc d’origen on es van conèixer amb la Mary, que era infermera en una oenagé. No massa convençuda ella, el va seguir encara que de tant en tant s’escapava cap a terres irlandeses.
Un sicòmor gegant presidia el jardí i la rebuda amb verd de gespa, ells eren els més joves de la trobada que no esperaven. Hi havia pel cap baix una dotzena de persones més al sopar de benvinguda que farien sota l’arbre. Una taula imperial parada amb tota mena de detalls seria el lligam per a les presentacions. Gent d’arreu amb un sol punt d’unió. L’Àfrica negra.
Aquella primera setmana, la passarien descobrint l’entorn d’aquell país, amb el campament base instal·lat a la finca dels O’Hara, després marxarien enllà. La taula es va abocar en consells, propostes, guies, llocs...en Xavier prenia alguna nota i la Sònia, directe a la practicitat, gravava les paraules al mòbil. Una sola unanimitat, de cap manera els deixarien marxar sols. L’endemà doncs, a trenc d’alba, les motxilles carregades, les ganes, la son i els nervis, i en Boy que els esperava amb el seu somriure blanc. No hi va haver comiat amb ningú, ja va ser la nit abans, quarts de cinc i el sol es treia la mandra.
-Ostres! diu la Sònia, -Mai havia matinat tant com en aquestes vacances, tota una incoherència, no et sembla?
En Xavier està immers en la lectura portes endins i arrufa el nas.
-Perdona, què m’estaves dient?
-No res, que estic agafant fred i vaig a posar-me alguna cosa d’abric. -Ja toca, no? Fem un parèntesi i ens entaulem una estona?
-Sí, millor que si. Ho accepta perquè ell també ara nota que va massa lleuger. Ja ha agafat el fil i en certa manera el tranquil·litza.
La Sònia, ja vestida i descalça, prepara una amanida lleugera amb molts productes, a ella li agrada així. En Xavier quan torna va directe als fogons, li agrada la cuina, i proposa,
-Et ve de gust que prepari una d’aquelles truites que ens va ensenyar en Kalusha?
En Kalusha era el cuiner a casa els O’Hara i amb el temps que portava a la família, havia après moltes coses de les receptes de la Mary i les harmonitzava amb les que ell arrossegava del seu poble. Tenia tres esposes i onze fills que te’ls podies trobar arreu, sempre respectant els límits de la llar. En Dave, quan va tenir clar, per decisió de la Mary, que en Kalusha es quedava de cuiner, va fer construir una caseta, més enllà de la tanca, per estalviar-li els disset quilòmetres que cada dia es feia en una bicicleta rovellada. El primer que van fer les seves tres dones, va ser tapiar amb paper de diari les quatre finestres i així els mals esperits no podien entrar.
En Xavier està per la feina de recordar tot el que en Kalusha hi posava, tenia clar que mancaria algun producte, però s’havien fet enviar a la tornada del viatge una caixa plena de viandes d’aquelles latituds. De fet, ells dos en diuen truita, però qualsevol que s’ho mirés no ho diria pas. Fins a aquella tarda tothom n’havia fet lloances.
Les aromes de la cocció ja per si soles són l’avançada del que esdevindrà. La Sònia, amb la forquilla a la mà que es distreu amb l’amanida, té els ulls clucs i la flaire la transporta al poblat on la van provar per primer cop. Kaindu, a tocar del parc nacional Kafue, era on va néixer en Kalusha i on residia la seva immensa família parental. Allà els van rebre com a Mzungus, paraula d’origen bantú que s’ha estès pel continent, dels bons i els van tractar com a reis, algú els havia advertit de l’arribada. Van sacrificar una cabra en honor seu i la festa va durar dos dies plens de música i dansa. Allà és on van tastar aquella mena d’empanada que va acabar esdevenint una truita bantú.
-El quadre del poblat d’en Kalusha és el que hauries de retratar en lletres al relat, just en el moment de la posta de sol. -Ho recordes?
En Xavier ho té gravat a foc, va plorar com un infant, per tot i per no res.
-No sé pas si trobaré les pinzellades per descriure-ho, ho diu amb el rostre emocionat. -Va, això ja està llest i m’hi haig de posar de nou.
Un àpat un xic pesat pel vespre, però llaminer, els apaivaga els estómacs i renova les energies.
-Som-hi doncs, en Xavier aixeca el cul de la cadira i marxa amb la copa de vi a les mans que li ha donat un cop de mà, mentre la Sònia arreplega i endreça les quatre coses a la cuina. -Ara vinc, li diu.
Es van delir amb el recorregut de dos dies pel Kafue National Park i la contemplació de totes les bèsties en llibertat en un espai lliure de turistes. Van fer nit en un lodge, amb les mosquiteres de rigor, les aranyes planes a les parets i els hipopòtams gratant-se el cos contra les cabanes a mitja nit, fet que els va esverar i desvetllar. Va ser allà on van comprovar que en Boy, una mena de guardaespatlles menut que els servia per a tot, duia un rifle al darrera el tot terreny. En un país hospitalari, sense trifulgues ètniques que comportessin revoltes, els blancs anaven sovint armats i només els negres amb diners i càrrecs podien tenir llicència. Per en Boy era un honor que el fessin responsable de portar un del fusells, un Winchester 70, d’en Dave i la corresponen llicència. Sabia com utilitzar-lo, però no sí podria segons les circumstàncies.
-I tu com saps quin model de rifle era? O te’l has inventat? Pregunta ella, després de llegir per sobre l’espatlla d’en Xavier.
-Inventat? No, no gens. La nit en que tu y la Mary vàreu optar per les pel·lícules de mocador, en Dave em va ensenyar el seu armer i me’n va fer cinc cèntims del tema. M’agraden però em fan respecte. No estem acostumats aquí. El dia que vaig acompanyar en Dave a Lusaka i tu vas preferir la piscina i plantar no sé que al jardí, vàrem també anar al banc a bescanviar divises per pagar el treballadors. Doncs bé, abans de baixar del vehicle en Dave es va col·locar una canana amb revòlver i a mi me’n va passar una amb pistola, i em va dir -No t’amoïnis, és només precaució, la ciutat té els seus perills.
La bossa gran plena de bitllets autòctons, feia massa volum per a passar desapercebuda, una llamineria enmig d’un bosc de pobresa. En Dave ja havia tingut més d’un ensurt.
-Parla de quan vàrem anar a la plantació de cafè del senyor...com es deia? -Ah! si Gallagher, o de les coves amb pintures rupestres, que ho he cercat a les xarxes i no ho he sabut trobar, però les fotografies són molt bones.
-Sí, no, no ho sé. Hi ha massa teca per anxovar-ho tot en un sol relat. -té, ves llegint això.
Van marxar cap a Livingstone al sud del país on es van meravellar amb les imatges de grandesa de les cataractes Victòria. Dos dies d’estada i una sobrevolada en helicòpter per la majestuositat de la zona, els va fer sentir com la Karen i en Denys, qui van ser els responsables de l’aventura africana.
El temps camina a poc a poc, diu un proverbi bantú, però la Sònia i en Xavier no havien après de passar del rellotge i sovint se’ls menjava l’angoixa per no deixar res penjat. Havien traspassat la frontera on, amb l’ajut d’en Boy, no van tenir cap entrebanc, pagant el peatge és clar, i conduïen per Zimbabwe cap a Bulawayo, pel camí trobarien la Sibuyu Forest Reserve o la Sikumbi segons la ruta que triessin. La darrera nit als afores de Livingstone, en un restaurant van conèixer un grupet de nord-americans que anaven de cacera al Matetsi, una àrea de safari controlada i els van convidar a acompanyar-los. Tant un com l’altre això de matar animals no els feia el pes i van refusar-ho amablement, però sí els van seguir per la carretera que conduïa a Sikumbi. Abans, tots plegats van aturar-se en un mercat grandiós al mig del no res, allà hi havia més gent que a l’estadi del Barça, va pensar en Xavier. Compraven, venien, canviaven de tot el que es pogués imaginar algú. La Sònia es va enamorar d’uns busts esculpits en pedra i l’experiència, sort d’en Boy, va ser increïble. Van regatejar el preu com si ho haguessin fet tota la vida; era el costum del mercat posar preus a la babalà per després negociar. Ningú no acceptava el primer preu excepte els turistes que ho trobaven barat. La Sònia es va divertir prou. Massa coses la cridaven a practicar el que acabava d’aprendre. En Xavier s’ho mirava i pensava en el pes que portarien de més a la tornada. Ell es va limitar a comprar un parell de peces de fusta molt boniques i enlloc de diners li volien la samarreta que duia posada. Va anar al tot terreny d’una revolada i en va treure tres més per seguir comprant. Una addicció nova de curta durada.
Les nits en aquelles latituds eren fosques i lluminoses al mateix temps, en sa vida havien vist tants estels il·luminar el cel, nits de tenda improvisada, nits de poblats perduts de la civilització, nits més pausades en algun lodge, però totes elles eren d’una pau i d’un silenci que provaven de memoritzar per quan tornessin.
Van fer centenars de fotografies amb la càmera i també amb el mòbils que no servien per res més en aquella situació. Previsor i gat vell, en Dave els havia proporcionat un telèfon via satèl·lit per a no tenir cap problema de comunicació i en Boy en duia un altre sempre. Van assistir a l’espectacle animal de la natura en tots el vessants, bellesa, fam, crueltat aparent, companyonia, grups, individus...tots ells en acció, el silenci era només seu.
En Boy era com un amic d’escapada, no era pas un servent per a ells. Tots tres feien de tot i el que calia. Sí bé és cert que li pagaven uns diners per tot el servei fins a la tornada, no el van contemplar en cap moment com a treballador, sinó com a un altre noi de la colla que vetllava per ells. En Boy els explicava, les nits de foguera, que els diners engreixarien el trist estalvi que podia fer per veure de marxar de viatge a Europa. Tota la contradicció que aportava aquell desig els donava que pensar.
En Boy sí s’encarregava d’aconseguir i negociar els allotjaments als lodge i de parlar amb els cap de tribu perquè els acceptessin a canvi d’un preu, també molt ben rebut. No van tenir cap mena d’inconvenient enlloc. La hospitalitat els va sorprendre d’allò més.
Com a consell sagrat i indiscutible, que en Boy s’assegurava que complissin, hi havia el de no beure res que no fos embotellat. L’aigua podia ser l’enemic més perillós, més que qualsevol fera. Per això, s’havien d’aturar en ruta o desviar de tant en tant cap a un poble amb cara i ulls, lluny de les comparatives, per abastir-se a més de l’aigua, de carburant sobretot, duien dos bidons extres al darrera, i de menjar pel dia a dia. Anaven a l’aventura, però no a subsistir-hi.
Quan sortissin de Bulawayo tirarien pel dret cap als grans llacs de Makgadikgadi Pans National Park ja a la banda de Botswana i després arribar fins a Okavango Delta on hi veurien la reserva més gran del món d’elefants. Això estaven repassant la Sònia i en Xavier asseguts a la baca del tot terreny que, lliure d’equipatge. els feia de talaia mentre es cruspien una hamburguesa doble que havien aconseguit al poble. Realment aquella carn era més saborosa que la que es menjaven a casa.
En Xavier està suant, com sempre fa, quan es capbussa amb tota la seva ànima per escriure des de dins. El temps d’aquella nit potser havia caminat massa ràpid, però n’estava satisfet. Encara hi havia dos dies per endavant.
La Sònia, agombolada al seu costat, no podia evitar de pesar figues un parell de cops i deixar escapar un badall sonor de rendició.
-Sònia, em sembla que per avui ho deixo estar.
-Uf! Millor, però si vols seguir jo t’espero al llit, estic feta pols.
-No em volies comentar la idea pel proper viatge?
La Sònia fot un bot de la cadira, serveix un parell de copes de vi i posant la veu dolça del paper carrincló que té a l’obra li diu,
-Oi Tant que sí, però el millor viatge és el que vàrem començar tu i jo de la mà i sense destí.
Comentaris
-
Un viatge[Ofensiu]Prou bé | 06-05-2025
Amb l"'excusa" d'escriure un relat descrius i ens fas conèixer no només un viatge fantàstic immersiu a un continent poc conegut, sinó també la relació de la parella protagonista.
Es llegeix bé mentre adquireixes coneixements de llocs i costums, de la cultura i els paisatges.
Gràcies per compartir aquesta experiència que sembla ben bé pròpia.
Amb total cordialitat -
De la mà[Ofensiu]Marina Márquez | 04-05-2025
Quin gust de relat! He gaudit molt de les descripcions dels paisatges i de l'estil de vida a l'Àfrica. Qualsevol diria que tens una relació estreta amb aquest continent...
M'ha agradat molt la relació d'ells dos, fresca i natural; transmeten una confiança i estima que no totes les parelles tenen a l'abast.
El relat fa honor al títol pel seu ritme, l'he assaborit, i l'he gaudit!
Genial.