El somriure de la nit.

No sabia si havia estat un estel o la lluna amb gust de mel. La nit ara t’acariciava, i el matí sense més et besava...poc a poc despertava.
Una pluja d’estels dibuixaven al cel, un somriure gegant per seguir somiant. La foscor no era més que un cartró mal posat, no deixava passar rajos amb llibertat.
Apartant el cartró, vas sentir una cançó, i un cometa corrent, te’n va fer un petó.
Amb els ulls ben oberts, vas seguir viatjant, i entre línies del cel en vas veure l’encant.
Et brillaven els ulls, em parlaven les mans, repicaven els peus, i els somnis eren meus.
Cada planeta escollia el seu gir juntament amb l’òrbita d’aquell satèl·lit que et trobaves cada nit.
Vas veure unes constel·lacions, belles imatges per poder-ne fer cançons, i el forat negre de la por, l’hi vas posar color. Per veure i viure el cel amb paraules de dolçor.
Mil llanternes són al cel, que fan jocs de so amb llum, com un clown amb malabars, de rebot amb el seu bum.
Entre somnis de colors, em picares tu l’ullet, i el conte no és finit, sempre més serà obert.


Febrer 2012 (Pels somnis de mil colors!!!)