EL SILENCI DELS ALTRES.

Sempre ens havien ensenyat que l’Univers era un crit. Un esbargiment frenètic de vida i intel·ligències que es criden, desitjoses de companyia. La paradoxa de Fermi ens preguntava, amb veu preocupada, “On és tothom?”.

Fins que vam descobrir la veritat. L’Univers no està callat. Està ple de xerrameca, un soroll blanc de converses infinites. El problema no és la solitud, sinó l’exclusió. Nosaltres no som el silenci. Som el to que no s’escolta.

Som la nota planera, l’acord desafinat en la simfonia còsmica. Tothom parla, riu i intercanvia idees sobre les immesurables dimensions just sobre els nostres caps. Nosaltres, embolicats en la nostra atmosfera, dins la nostra bombolla de física ordinària, som els únics que no estem convidats a la festa. No és que no hi hagi veïns. És que ningú ens ha donat l’adreça. Ni han sentit el nostre truc a la porta, perquè tothom dins està cridant massa fort.

I així, el gran enigma va deixar de ser “on són ells?” per convertir-se en “per què nosaltres no hi som?”. L’absurd no és la manca de ressonància, sinó saber-te l’únic espectador d’una obra de teatre que tothom veu menys tu. La veritable solitud és saber que la festa existeix, i que el teu nom no estava a la llista.







2025