El silenci del 20N

El dia 20 de novembre van donar la notícia de la mort de Franco, però llavors no s'estava tan pendent de la ràdio i la televisió i potser vaig escoltar alguna cosa a la feina.
L'endemà dia 21 era divendres. El dia era gris i no s'havia d'anar a treballar. Era festa, però estava tot tancat. Amb disset anys acabats de fer (dos ja de treball), seia a la vorera amb els de la colla del poble. No dèiem res, no estàvem acostumats a parlar de política. "Silenci!!!" Era el crit estrident que més havíem escoltat en la nostra vida escolar. A la fàbrica, les màquines feien tanta fressa que no es podia parlar, si no era a crits i no estàvem allà per garlar; encara que, a vegades, ho fèiem, però mai de política. És que ningú en parlava mai.
En varen arribar dos de molt accelerats que ja estrenaven cotxe i se'n van endur eels que ells van voler a un hostal d'un altre poble. Crec que van anar a l'hostal obert per passar l'estona i prou. Els que ens vam quedar vam continuar asseguts en silenci. No hi havia res a dir i tampoc podíem dir res de l'esdeveniment que ens mantenia a la vorera. Ningú s'atrevia a parlar de Franco. Valga'm Déu! Era molt mal vist i sempre i havia algú que parava orella. Ens en vàrem anar cadascú a casa seva. S'havia mort en Franco, però per a nosaltres no canviava res. A casa, sempre havien dit: "No t'emboliquis mai". Jo pensava que no havien de patir per això. L'endemà dissabte continuava sense haver de treballar; llavors el dissabte es treballava fins al migdia. Els bars eren oberts, perquè vaig veure a la televisió: la cua i la capella. El diumenge van fer el funeral per la televisió del bar amb molts soldats al carrer. Em va fer estrany que portessin el casc dels soldats alemanys de les pel·lícules del cinema. Vaig veure que dos companys també se n'havien adonat. Ja sabíem alguna cosa més del país en què vivíem. El tema del casc el xiuxiuaejàrem, tot desviant la mirada, perquè ningú se n'adonés. No vaig sentir cap comentari en veu alta. Em vaig fixar que molts dels més grans encenien un cigar amb rostre de tristesa; vaig intuir que no era per la mort de Franco, sinó per tot el que havien viscut fins llavors. El dilluns vaig tornar al treball i la gent callava. Al cap d'un temps, la gent semblava més alegre; més il·lusionada i llavors vaig escoltar algun acudit. Un temps després, quan enmig d'un profund silenci ja m'havia posat i tret el casc de la tele, va venir el 23 de febrer de 1981. L'endemà, tothom es comportava com el 21 de novembre del 1975: el silenci, el caminar de pressa, la mirada fixada enlloc, l'avorriment... La por de parlar, la por d'embolicar-se, la por d'haver dit alguna cosa: "Ai...si, m'han escoltat..." El 25 de febrer, l'ambient era més alegre. Han passat cinquanta anys del 20N, però aquell ambient, aquell dret excessiu dels que manaven i les orelles que sempre escoltaven crec que continuen ben vigents. Ara ningú crida "Silenci!!!", però molts enyoren el NODO.