El silenci de la nit. El misteri de sota el llit.

No vas voler preguntar mai. I ara ella havia desaparegut per sempre. Mai li vas poder tornar a veure els ulls. Havia mort d’un fulminant atac de cor.

El misteri d’aquell senyor que tothom parlava no era cap encanteri, tampoc era una espiral concreta. Era una manera estranya de moure’s. Diferents maneres de fer relacions. Ara ell només cercava aquella capseta feta amb perles i diamants.

La capseta va aparèixer una altra vegada després de la mort de la dona. El senyor Santos s’alegrava perquè així creia que mai se sabria el misteri. Però perles i diamants ja havien estat escampats per molts indrets diferents. Ell ansiós buscava les perles, però no sabia que el diamant més gran el tenia la persona de qui més es refiava.

Aquella dona sempre havia dit el que sentia...Tot allò que estimava. De la lluita i la festa dels mots. De la fauna i d’estranys animalots. Però al senyor misteriós no li agradaven certes paraules. S’enfurismava i tenia unes estranyes reaccions.

Tu no volies saber allò que hi havia tancat en aquella capseta...(ja diuen que “ulls que no veuen, cor que no sent”). Però quan ho vas voler saber ja va ser massa tard. Ella ja no hi era, i la capseta estava intacta per dins...fins i tot ja s’escrivien cançons d’aquella història i del seu misteri.

Et va trucar algú molt conegut :
Et van informar de dues notícies. La primera és que ella ja no hi era. La capseta va ser una causa més de la seva mort, a part del seu cor. La segona era que el senyor Santos estava enfurismat perquè totes les perles havien estat escampades, i tothom sabia que molts diamants eren objectes de dones maltractades.

L’endemà quan el vas tornar a mirar, el rostre del senyor Santos havia canviat. Mai més va ser el que t’havia semblat. Ni avorriment, ni tedi, altres coses pitjors havien passat.



Febrer 2012 (Cada pedra preciosa una vida, cada diamant una persona ballant, i cada roca que il·lumina una persona pensant. Per l’encant de la vida!!)