EL ROURE DEL GIOL. PARROQUIA DE SANTA COLOMA SASSERRA. CASTELLCIR. EL MOIANÈS

 El dilluns 17 de maig de 2021 repetia en companyia del Pere Albert Carreño,
i el Juan Navazo Montero, visita a Castellcir, al terme del Moianès, entre d’altres
llocs ho fèiem  a  l’antiga parròquia d Santa Coloma Sasserra, i
al roure del Giol.

Els explicava “ batalletes”  - això
amb els pas dels anys, és un costum, que quasi tothom practica - , i els
recordava com havia conegut  – descobrir
és un mot presumptuós , oi ? - aquest paratge, i com les qualitats espirituals
que estan associades als roures, i més en concret a aquest roure del Giol, se’m
van fer paleses, a mi i als meus companys de viatge ;  ens trobàvem al límit de les nostres forces
físiques i àdhuc psíquiques, veníem d’una llarga caminada, que ens havia portat
fins a Sant Cugat de Gavadons , anomenat antigament com Sant Cugat de
Coll-sa-sima i pertanyent avui al municipi de Collsuspina, afegiu a això un sol
de injustícia,  que ens queia a plom
aquell estiu de l’any 2.005,  en que patíem
una  sequera angoixant que fins i tot havia
portat restriccions en alguns moments als pobles del Moianes;  per acabar-ho d’adobar,  remeneu tot amb un to psíquic particularment
baix derivat de problemes de salut, de feina, o del que més us agradi; només la
certesa de trobar el roure i la seva ombra, ens feia caminar encara, quan
passada la masia de l’Espina, teníem per endavant no menys de cinc quilometres
que esdevindrien quasi insuportables !; havíem esgotat les reserves d’aigua ,la
sensació no era ja de cansament , era clarament de decandiment, més que caminar
arrossegava els peus !, fins la Bruna, la gosseta fox-terrier,  companya de tantes i tantes sortides, estava
al límit de les seves forces, i es situava clarament dins l’ombra que
projectava l’Antoni Ibáñez Olivares, que en aquell moment, en termes ciclistes,
val a dir que tirava literalment de nosaltres !.

 

Finalment com una bestreta  del
Paradís, vàrem veure la Creu de terme que està al vell mig del pla de Santa
Coloma Sasserra, i la presència del roure del Giol que semblava cridar-nos, ens
vam apropar a l’arbre, i de primer ens vàrem  abraçar a ell, per acabar asseguts a les seves
arrels una bona estona.

 

En aixecar-nos la sensació de cansament havia desaparegut !, i també per
alegria nostra, semblava que ens havíem rentat els vidres de les ulleres de
l’ànima, perquè el sol lluïa de forma diferent, l’aire tenia un flaire
desconegut, però fresc i agradable i tot plegat ,de les hores ençà, sembla que  tot ha trobat el lloc i el moment que li
pertoca; per descomptat, sempre hi haurà algú que no ho voldrà creure, però
tinc per cert que els arbres son uns dels millors amics que tenim !

 

En tot cas, Castellcir està ben aprop , i comprovar la certesa del tot el
que aquí us explico - com feien el Pere Albert Carreño, i el Juan Navazo Montero -
no us costarà gaire, oi ?