El retrobament

Un relat de: wynelland
L'Evadne feia temps que utilitzava el seu telescopi per observar allò que, de sobte, li interessava més que les llunyanes estrelles. Si la gent que la coneixia s'hi hagués fixat una mica, s'haurien adonat que ara freqüentava molt sovint el seu observatori a plena llum del dia, quan el sol brillava en el seu punt més alt, i el cel, lluny d'aparèixer com el tapís vellutat que guarnia les nits d'aquella agradable part de l'Acadèmia, lluïa el seu blau més intens i clar.
L'Evadne observava el llac que hi havia en el clar del bosc que s'estenia al costat de l'Acadèmia: era un llac d'aigües profundes i cristal·lines, alimentat per un rierol d'aigües subterrànies, a la vora del qual s'hi alçava una cabanya construïda amb maons i trossos irregulars de roca.
El que l'Evadne es mirava, però, no era ni el llac ni la caseta. Allò que la portava dia rere dia al seu observatori, i que l'empenyia a mirar pel telescopi durant hores no era altra cosa que un foraster nouvingut, un home allistat i atractiu que entrenava, davant del llac, les set disciplines de combat que només dominaven els erudits de l'Acadèmia.
L'Evadne admirava l'elegància dels seus moviments, la precisió amb la que brandava l'espasa, la forma com els músculs se li tensaven sota la roba, la manera com un manyoc de cabells rebels li queia sobre el front... De vegades es treia la samarreta i, durant uns breus instants, podia admirar el seu tors despullat. Segons semblava, el foraster també gaudia capbussant-se, i sovint el seu cap desapareixia de la superfície de l'aigua durant prou estona perquè ella comencés a preocupar-se. Tot i així, sempre tornava a aparèixer, i cada cop que això passava notava com el cor li feia un salt dins del pit.
Un dia, cansada d'observar de lluny tota aquella bellesa, va decidir sortir dels límits de l'Acadèmia i enfilar el camí que conduïa cap al bosc. Tenia moltes ganes de veure'l de prop, de manifestar-li l'admiració que li professava... Estava tan absorta en els seus pensaments que, sense adonar-se'n, ben aviat va arribar al clar del bosc.
L'home se la va mirar amb aquells ulls foscos com la nit. No semblava sorprès; ans al contrari, observava l'Evadne com si la conegués de tota la vida.
-Per fi t'has dignat a venir? -li va preguntar, dedicant-li un somriure enigmàtic-. Feia molt de temps que t'esperava, Evadne.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: