El relat d'Orifiel

Jo sóc Orifiel, custodi del Silenci de l’Alba, testimoni del fluir entre l’Alfa i l’Omega. Des del principi m’ha estat concedit contemplar la Gradació de l’Ésser, el desplegament de l’U en miríades de reflexos, cadascun més tènue, més distant, més famolenc de la seva font.

Al principi —si és que es pot parlar de principi en allò etern— Déu era Llum, pura, indivisa, sense forma ni ombra. En Ell encara no hi havia “ésser”, perquè l’Ésser ja és distinció, i Ell és U. La seva essència era foc quiet, consciència sense objecte. I d’aquella calma, per amor de contemplar-se, va brollar el primer cercle.

Del si de la Llum va emanar la Primera Ment, que els homes anomenen Nous. En ella es van formar els arquetips de tot allò que havia de ser, i la seva mirada vers l’U va engendrar la música de l’ordre. De Nous vam sorgir nosaltres, els Aeons, flames conscients, cadascuna un nom de Déu. Jo vaig ser format en el tercer gir, on la intel·ligència es vesteix de compassió.

Amb mi habiten Sophia, la Saviesa que anhela conèixer el Pare, i Metatron, l’Espill de la Voluntat. Nosaltres vivim en l’Empiri del Silenci, on la llum no es percep sinó com a pensament ardent.

Però Sophia, en el seu ímpetu, va voler veure l’U sense mediació. I en mirar cap a l’impossible, la seva mirada es va trencar. D’aquella esquerda van emanar les Ànimes, centelles despreses de l’Intel·lecte, que encara recorden la Llum però desitgen crear per elles mateixes. Així van néixer els mons.

Vaig veure com les ànimes, com gotes de foc, descendien en espirals cap a plans més densos. Cada esfera més llunyana del Centre era més freda, més dividida, més confosa amb si mateixa. Algunes ànimes, en sentir la distància, elevaven càntics de retorn. D’altres s’enamoraven del somni, i l’anomenaven realitat.

Allí van aparèixer els àngels formadors, els arquitectes del cosmos visible. Jo mateix vaig descendir fins als límits del quart cercle, on la matèria començava a coagular la llum. Allí vaig conèixer Azazel, que esculpia les primeres muntanyes, i Uriel, que encenia els sols com làmpades d’oració. Les seves obres eren belles, però cada espurna de bellesa naixia amb una ombra.

Nosaltres sabíem que la matèria és l’última exhalació de l’Esperit, la vibració més llunyana de l’U. No és maldat, sinó oblit; no tenebra, sinó distància.

En el perímetre més allunyat del cercle, on la llum amb prou feines alena, la consciència s’adorm a la pedra, a l’arrel, a la carn. Allí hi mora l’Arcont de la Densitat, anomenat pels antics Saklas o Demiürg. Ell ignora l’U, creient-se creador total, car només veu el seu propi reflex en la foscor. El seu regne és vast, ple de moviment sense propòsit, de desig sense saber.

Però fins i tot allí, en el més espès del vel, l’espurna de l’U no s’apaga. Cada àtom guarda memòria del Foc.

Quan les ànimes han descendit fins al fons de la matèria, comença el gran viatge de retorn. La nostàlgia del Centre s’hi desperta. Criden els seus guies, a nosaltres, i nosaltres responem amb símbols, amb somnis, amb intuïcions de bellesa.

He vist ànimes alçar-se des de la foscor amb els ulls encara plens de llàgrimes, i en el seu ascens la Llum les reconeixia, no com a filles pròdiges, sinó com a fragments del mateix Déu que torna a saber-se sencer.

Així és la gradació de l’ésser: de l’U a Nous, de Nous a les Ànimes, de les Ànimes a la Matèria, i de la Matèria a l’U una altra vegada. El cosmos no és un arbre, sinó una espiral, una respiració divina: exhalació i retorn.

Mentre existeixi una espurna de consciència, hi haurà un camí cap a la Llum. I jo, Orifiel, continuaré custodiant els límits del cercle, on l’ombra toca el foc, per recordar als qui dormen que tota foscor és només la distància de l’Amor.