EL REGAL AL AMIC INVISIBLE.

Aquell Nadal, la casa dels Miró lluïa igual que sempre. Les llums a la façana, el pessebre sota l’escala, l’aroma de brou que Sorts preparava de bon matí. En Josep i ella, ja grans, miraven com els anys els pesaven a les mans, però encara s’aferraven a aquell ritual d’amor per la casa i pels records.

Feia mesos, però, que dormien malament. El metge havia estat sincer, massa sincer. Les proves no deixaven espai a les esperances. I va ser en aquell context, quan l’home del banc –un de cabells platejats, veu suau i americana impecable– va aparèixer a la porta com un vell amic.

Els va parlar de la tranquil·litat assegurada: una renda mensual “per viure bé fins al final”. Cap més preocupació, tot legal, tot correcte. El contracte de “nua propietat”, en deien. “El dret d’habitar, fins al darrer dia”, afegí somrient. I ells, fatigats, van signar.

Els fills no en van saber res. Tenien criatures, neguits per la feina. hipoteques, i sobretot telèfons que ho no sonaven, o com en aquest cas, ho haguessin fet massa tard. . L’endemà de la mort del darrer dels pares, per Sant Esteve, van obrir els calaixos buscant papers i clauers. La casa era buida, però ordenada. Sobre la taula, una carpeta: Contracte de transmissió de nua propietat — Miró-Sorts S.L..

Van llegir, i rere cada paràgraf s’hi anava ensorrant un record: els estius pintant la façana, els diners que havien posat per reparar la teulada… tot s’havia dissolt en una signatura. Legalment impecable. Humanament, potser un robatori.

Aquell vespre, en la fredor del menjador sense arbre ni cançons, la filla gran va encendre una espelma. No pas per Nadal, sinó per ells, els pares. I en la flama quieta hi va veure una cosa estranya: com si la casa respirés encara una mena de pau desesperada, una d’aquelles que només coneixen els que signen confiats, pensant – santa innocència – que encara hi ha bondat al món.