El quilòmetre vint-i-cinc

El quilòmetre vint-i-cinc. El repte es va atansant. I amb ell sento com a cada quilòmetre augmenten les ganes d’assolir-lo tot i que, com suposo deu passar amb tot repte, hi ha dimoniets que volen boicotejar-lo.

Avui ha estat especial, no he pogut anar amb les dues noies fantàstiques que amb comparteixo l’entrenament i que, com vaig dir en un altre escrit, amb la seva voluntat de ferro i el seu exemple fan que jo no defalleixi en fer cada setmana les rutines i entrenaments que toquen. Avui he anat sol, i en anar sol no he tingut el seu suport, ni els seus ànims ni la seva protecció contra els dimoniets que em van xiuxiuejant a l’orella per a que abandoni i em desdigui del repte a aconseguir.

Aquest matí tocava entrenament llarg i trobant-me sol, els dimoniets s’han posat les botes!! Els primers 10 quilòmetres no ha dit gairebé res, només el de sempre: uf no surtis de casa, que fa fred, que fan mal les cames i els genolls, que si és millor que em quedi a dormir una miqueta més... Com que no m’han convençut i han vist que seguia corrent, cap el quilòmetre 10 han començat a queixar-se de que ja portava una estona fent el mateix i que encara quedava molta estona més per seguir corrent. M’insistien en que si no estava ni a la meitat del recorregut, que pot ser seria millor que tornés cap a casa, que tinc feina… Com que no els he dit res, s’han frustrat i han callat una estoneta més. Mentre han està callats, sense parar de córrer, he pres aigua i sucre i això encara els ha deixat més callats durant una altra estona. Tot ha anat molt bé i fins i tot he pogut veure les plantes de la part de baix del bosc, i també els ametllers florits que anaven deixant la seva flor sobre el camí com si fossin flocs de neu que fràgils i fonedissos que donaven un toc únic i especial a tot el paisatge.
El quilòmetre 18 ha coincidit amb pujada. Aquí els dimonis escuats s’han fregat les mans i ho han intentat de nou. M’ha dit, què fas aquí? Ja t’he dit que això s’allargaria molt, massa i encara et falta molt per arribar a casa. No te’n sortiràs, no tindràs força per fer tot el que et proposes fer i fracassaràs. He pensat, que respiraria a fons i que no els volia donar la raó, però com pesaven les seves insinuacions!

Entrem al quilòmetre 21 i els dimoniets, misteriosament han callat. No han dit res més. Sabien que a partir d’aquell moment era indiferent el que diguessin. Ja ho diria el meu cos en forma de mal aquí i mal allà, ja m’ho trobaria! Però no ha passat res, tot ha seguit igual, moderant el ritme per tenir suficient energia per arribar a casa. He decidit fer-me el sord. No mirar més quants quilòmetres portava. Havia d’arribar al final, i si n’hi havia 4, 5 o més, era igual. Poc a poc Terrassa s’ha anat atansant, he saludat al meu arbre estimat que feia molts mesos que no veia, un ametller de pot ser 300 anys o ves a saber quants, tot ell florit, esplèndid, encara sense fulles però que se’m presentava al davant amb el seu vestit blanc transmetent-me tota l’energia i sabuderia que té acumulada. Sensació preciosa, no puc evitar de besar-lo, em diu que la vida reneix, segueix, sempre transformant-se en un esdevenir de canvis infinits. El que queda a partir d’aquí, passes i més passes, ni idea de quantes, les que era necessari fer per arribar a casa i viure la satisfacció d’haver fet el que volia fer avui per anar aconseguint apropar-me al repte. I els dimonis, muts, tan muts que pot ser fins i tot han s’han esgotat. Però cal estar alerta, el seu esgotament caduca, i a la propera, segur que tornen a fer el mateix i ho tornen a intentar.