EL PROJECTE DE L'ANSELMO

Un relat de: Identitat Inedita
L’Anselm tenia un projecte de futur mol clar però li va costat molt saber quines eren les passes que havia de donar per tal que el projecte es concretés i no quedés a les beceroles.
Els estudis sobre qüestions agràries era el que el motivava però també sabia que no volia fer una carrera universitària.
No. Ell volia capacitar-se per poder exercir de pagès tenint, això sí, una base de coneixements suficients per no malbaratar ni temps ni terra.
L’escola Agrària de Manresa li donava aquesta oportunitat. Faria un primer grau de FP Agrària i després ja podria treballar. Seria per compte pròpia. Això ho tenia claríssim. També sabia que no li hauria calgut estudiar fins a tercer de BUP però en aquell moment va creure que no li venia d’un any i així tindria més coneixements de caràcter general. La perspectiva d’anar-se’n a estudiar a fora i després ja instal•larse a pagès era dura per la família i per a ell mateix; tota una experiència de la qual no sabia si se’n sortiria amb èxit.
A Manresa hauria de buscar allotjament i una feina per auto mantenir-se. El pares ja li havien dit que li donarien un cop de mà però ell volia ser com més autònom, millor.
La resta de companys farien el COU i la selectivitat. Els hauria de dir adéu. Està clar que no anava a la fi del mon però una vegada a Manresa, havent d’estudiar durant dos anys fent els tres últims mesos de pràctiques li seria difícil baixar per veure’ls ni que fos algun final de setmana. Ja es veuria.
En Fèlix ja conduïa i sembla ser que el seu pare estava disposat a compra-li un cotxet de segona mà. Potser podrien pujar ells, això si se’n refiaven de les arts automobilístiques del company. Ell segur que deia que era el millor.
Li sabia greu separar-se de tots però potser amb qui havia fet més pinya era amb l’Almudena; ell preocupat per la terra, ella
pels qui l’habiten.
El curs s’havia acabat. Ara les tan esperades i merescudes vacances i a preparar-se per a la darrera cursa.
El anuncis a la Vanguàrdia de pisos, locals i finques estaven a l’ordre del dia però qui s’emportava la palma era Finques Cos. De moment no li van servir de res. Totes les opcions inabastables econòmicament.
Què bonic que és Manresa. Quina història amagada darrere del casc antic.
L’Anselm s’entusiasma. Després de les merescudes vacances, tenia el cap ple de tants llibres i tantes classes, per fi començarà els estudis de capacitació agrària que tanta il•lusió li fan. L’Anselm era un noi espavilat. La primera cosa que va fer va ser un currículum que va enviar a diferents empreses d’alimentació. També a l’escola. Potser necessitaven algú a
secretaria o per fer algun treball de mitja jornada.
Al centre de Manresa, havia donat veus, va trobar una família que llogaven una habitació amb dret a cuina. Bé, de fet no era una família. Era una parella d’homes que vivien sols i li va costar molt arribar a saber quin era el grau de parentiu que els unia. Poca diferència per a ser pare i fill; potser massa per a ser germans... A les nits sovint sopaven a la mateixa hora. Val a dir que eren homes de cultura i que sempre tenien coses per explicar. La majoria de quan la guerra del 36. Esbrinar la relació entre ells no va ser tant difícil. Excombatents, defensors de les últimes posicions de la República a Catalunya,
internats després a un camp de concentració i, ja lliures, instal•lats a la casa del més gran. Cap dels dos tenia família. Eren concos quan la guerra i varen continuar concos després.
Durant la guerra havien tingut diferents càrrecs dintre del exèrcit: sí comandant! Però ara, en temps de pau, això ja no comptava. S’estimaven i estaven ben avinguts. Llegien molt i els encantava el cinema. Dues tardes per setmana.
Va ser molt bo quan va començar el curs. Els dos es trepitjaven les paraules per interrogar l’Anselm sobre la classe diària. Bé, no sempre hi havia res especial i emocionant per explicar però en aquest cas, s’inventava alguna anècdota que
els fes riure. Aleshores, l’Anselm els demanava que li expliquessin alguna de les pel•lícules que havien vists aquella setmana. De l’oest no calia; tota l’estona era: “i llavors pim, pum i des dels terrats pam pim...” avorrit.
El curs avançava sense entrebancs.
Vacances de Nadal a prop. Desembre de 1994
L’Anselm ja ha acabat. Està capacitat per a portar una petita explotació agrària. Així ho certifica el títol de final de grau de FP. Ara per ara, després dels tres mesos de pràctiques s’ha adonat que la responsabilitat de dur a terme una bona producció passa per sobre de la il•lusió. Manresa està envoltada de camps; millor dit, Manresa esta al bell mig de camps. I qui diu camps diu masies. Amb una llista a la mà que ha tret de l’Ajuntament i una bicicleta pensa dedicar-se a buscar feina com a pagès per acabar de consolidar els coneixements obtinguts. No l’importa si les masies són lluny però si ha de trobar feina li aniria millor prop de Manresa. A l’hivern, si plou o neva i amb bicicleta ho tindrà difícil, no impossible, però feixuc. No busca feina de temporer. Vol una situació una mica estable. I un sou que li permeti seguir pagant l’habitació que te llogada. Però és clar que no podrà escollir gaire. També preferiria una masia que tinguessin principalment, hort i bestiar. Ja sap que la zona és molt procliu al conreu de cereals... però vaja, per desitjar...
Primer, amb les adreces de correu ha enviat el currículum, experiència com a besnét i nét de pagesos i les qualificacions dels estudis. Li tocarà esperar que els diferents amos de les masies rebin la seva demanda de feina i li contestin. A casa els tres homes estan a l’aguait de les cartes que arriben.
Moltes, “Moltes, gràcies jove, sembles ben preparat però no necessitem ningú de moment, però et tindrem en compte”.
D’altres, “ Podries venir per una entrevista i veuríem. Truca’ns al telèfon 93...... a casa hi som sempre, per quedar”
Després d’una setmana de llegir diferents respostes arriba una
carta que li obre totes les esperances.
Diu així:
“Benvolgut Anselm:
Hem entès per el teu currículum que vens d’una tradició vinculada a la pagesia. El que ens ha agradat per sobre de les qualificacions i trajectòria és l’entreveure l’amor que sents per la terra. Es per això, que, a casa, et voldríem donar una oportunitat.
Necessitem un jove fort, amb ganes de treballar que no li espanti ni el clarejar ni la fosca, ni el bram del bestiar, ni fer
esquenada.
Nosaltres comercialitzem els nostres productes als mercat de la zona i també a botiguers.
Tenim terres de conreu de secà i regadiu. Com que no sabem si sabries portar un tractor pensem que per començar seria millor que et dediquessis a l’hort. Ara hem d’ampliar-ne una part i és per això que volem un reforç.


S’haurà de posar un nou sistema de rec, fer els solcs i començar a plantar. Verdures, hortalisses... bé, de tot el que a un hort ben pensat i distribuït es pot trobar. La terra és bona i d’aigua en tenim molta. Ah! I també tenim una figuera i un gos.
Et donaríem un sou, ja en parlarem, manduca i vivenda.
Què ens en dius?
Esperant la teva resposta amb ganes de conèixer-te,
Isabel i Lluís.”
Can Codina, Manresa.

Comentaris

  • Lapsus[Ofensiu]
    Prou bé | 01-06-2021

    És fàcil de veure-ho. Títol, Anselmo, comença relat...l'Anselm! Que m'hi fixo quan llegeixo jo!

  • Aclariments[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 01-06-2021

    Sí, un lapsus. I tu com ho saps?

  • Anselmo?[Ofensiu]
    Prou bé | 01-06-2021

    Què no és l'Anselm aquest? Amb total cordialitat

  • Ai! L'Anselmo[Ofensiu]
    Prou bé | 01-06-2021 | Valoració: 10

    Què bonic com va fent el seu camí un dels nostres amics. Perquè jo ja els vaig veient com de la família! Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Identitat Inedita

Identitat Inedita

111 Relats

288 Comentaris

14861 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Montserrat Solé Bas vaig néixer a Barcelona l’any 1946.
TOTHOM EM DIU MONTSE
EL MEU CONTACTE: montses220@gmail.com
La meva primera escola, als dos anys i mig, va ser Les Escoles Franceses; als cinc anys vaig anar a l’Escola Virtèlia i posteriorment vaig acabar el batxillerat elemental a l’Institut Maragall.
Començo a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset m’integro al món de l’ensenyament
Als dinou estudio Turisme.
Als 25 anys, juntament amb Mercè Galilea, entomo la direcció de l’Escola Nostre Temps, que dirigeixo i on hi faig classes de llengua.He dedicat una llarga part de la meva vida a l'ensenyament i, encara ara, m'agrada ensenyar tot el que sé.

Paral•lelament engego també amb la Mercè i la Xon Solé la Granja Escola Can Joval, a Solsona.
Als quaranta-dos anys em trasllado amb la família a Menorca on hi desenvolupo activitats professionals del món dels serveis. Hi visc amb el meu marit des de fa trenta-dos anys. Agraeixo la pau que s'hi respira però no em molesta el brogit.

Les nostres filles, quaranta-set i quaranta cinc, varen volar fa temps. Casades i amb fills ens han donat néts.
No ens veiem a diari ja que una viu a Angalterra i l'altra a Cardedeu però quan ho fem és molt emotiu i reconfortant. Allò que hi era, encara hi és.

Sóc una persona amb una gran curiositat, m’agrada saber; Llegeixo força, escric i brodo mentrestant miro la tele.
Actualment la meva principal activitat, però, és l'escriptura que diversifico en relats, poesies, flaixos, eròtics i novel.les.

M’agrada tenir convidats i cuinar. Els meus aperitius són sempre esperats abans de qualsevol àpat.

Resumint: estic jubiladeta; tinc setanta cinc anysi allò que em mou i em commou és: escriure, llegir, cuinar, cosir, estimar i patir.
M'ENCANTA QUE EM LLEGIU PERÒ MÉS M'AGRADA QUE EM COMENTEU. SISPLAU

EM DEFINEIXO:
Sóc una persona constantment preocupada però absolutament feliç. La felicitat és d'aquest món? Doncs això
Ara vull aclarir la meva identitat: Catalana, independentista de soca-rel sense cremar contenidors. Femenina que no feminista. Crec en la dignitat personal al marge de qualsevol consideració de sexe. La dignitat passa per sobre de tot i cadascú se la guanya.