EL POETA

EL POETA


L’escena era d’un esperpèntic sublim.

La sala, plena fins al sostre de gent que havia passat l’hora balancejant copes de vi barat i murmurant paraules com “transgressió”, “vèrtex líric” i “paradigma estètic”. Tots portaven alguna peça de roba estranya: una bufanda massa llarga, boines escandaloses, un collaret de pomes seques. L’ambient feia olor de suor i a desig de pertànyer a una cosa gran.

I al centre de l’escenari, sota un focus que més que il·luminar semblava interrogar, ell: El seu rostre era una mascarada de profunditat. Duia la cabellera escabellada, els ulls enfonsats en un misteri que probablement era només manca de son, i una levita que semblava robada a un personatge de novel·la del segle XIX.

El silenci, quan va obrir la boca, pesava tones. Es podia sentir el so solidificat dels grans ventiladors.

I llavors, la veu. Una veu greu, trencada per l’emoció i, probablement, per un refredat lleu, Va dir:

-JO SOC!...

Dues paraules. Un subjecte, un verb. Una afirmació existencial que qualsevol nen de tres anys podria haver cridat amb més convicció metre trepitjava un castell d’arena.

Però allà, en aquell microcosmos de set fervent, va ser l’equivalent a l’Eureka!, d’Arquímedes, a la teoria de la relativitat i al descobriment del foc, tot junt i passat per una trituradora de clixés.

El que va seguir no va ser una reacció. Va ser un cataclisme psíquic col·lectiu.

Una dona amb ulleres de muntura de plàstic i coure va deixar anar un sospir esquerp i es va desmaiar amb gràcia, com una novel·la romàntica, caient precisament sobre l’esquena d’un home que plorava silenciosament mentre aixecava el puny tancat en un gest d’adhesió inefable. Un crític literari, conegut per la seva mala llet, va començar a clavar-se cops al front amb el seu propi quadern de notes, murmurant: “És tan senzill! Per què no ho vaig pensar jo! És la desconstrucció de l’individu en la seva puresa abans del llenguatge!”.

El crit de “VISCA EL POETA!” va sorgir d’una gola jove, plena d’acne i de veritat, es va estendre com una ona sísmica. Alguns es van abraçar. Altres van començar a arrencar l’entapissat de les butaques i a brandar-les com a relíquies.

El poeta, alçat sobre l’estrada, va mantenir la postura. El focus el banyava en aquella llum divina que en realitat era un aparell mal ajustat i amb un filtre groguenc. Ell va tancar els ulls lentament, absorbint l’èxtasi que ell mateix havia generat. No va pronunciar cap altra paraula. Per què? No eren suficients? O era que, en realitat, tot el que hi havia després de “JO SOC” ja només era decaïment, explicació, llenguatge corrupte? La grandiositat estava en el silenci posterior, en el buit que el públic omplia amb les seves pròpies histèries.

Vaig veure com una dona es guardava el mocador amb què s’eixugà les llàgrimes dins d’una bossa de plàstic, segurament per preservar-ne l’aura.

Quan finalment els encarregats de seguretat, amb cara de no comprendre res, van començar a evacuar la sala (algú havia cridat que hi havia una crisi mística i calia assistència), el poeta ja s’havia esvaït rere el teló. No en calia més. El poema estava complet. El poema no eren les dues paraules; el poema era el caos que havien provocat. Ell només n’havia escrit el primer vers, i el públic, eixerit i necessitat, havia escrit la resta amb els seus plors, els seus crits i els seus desmais.

A la sortida, els assistents encara brillaven amb l’èxtasi del descobriment. “Ha dit JO SOC”, explicava una jove amb veu tremolosa al seu amic. ”Com ho sents? És com un Big Bang verbal. Tot el que som està contingut allà dins”.

I jo, mentre caminava cap al carrer silenciós, em vaig preguntar si el veritable sarcasme no era l’autor del relat, sinó de la mateixa dinàmica d’aquell temple. On l’artista llença un tros mínim de mirall, i el públic, àvid de veure-s’hi reflectit, s’encarrega de construir al seu voltant una catedral de significats, fins que el reflex ja no és el de les seves pròpies cares, sinó el d’una devoció cega a qui va tenir la genialitat de sostenir el mirall.

El poeta, segurament, ja era a algun bar proper, bevent a compte de l’organització i murmurant, només per a ell, les dues paraules que havien canviat el món, o almenys, aquell racó del món que es venia per entrades a vint euros: “JO SOC... un geni. I també tinc gana”.





2026