EL PES DE LA MIRADA

EL PES DE LA MIRADA

Els seus ulls no eren dos safirs, sinó dos trossos de cel de capvespre que s’havien esquarterat i encallat en el seu rostre bru. Els tenia sempre oberts, com dues llacunes immòbils, però darrere d’aquella quietud s’amagava un pensament fosc i primitiu que em mesurava, em pesava i em trobava contingent.

Aquesta nit mentre llegia sota la llum d’un flexo, vaig notar el pes d’aquella mirada. No era una demanda d’afecte ni de menjar. Era una sentència. En la seva pupil·la, vertical i insondable, jo només era una forma que s’interposava entre la foscor i la llum, un ésser lent i previsible. Ella, en canvi, era el centre d’un univers que mai no arribaria a comprendre, un esperit ancestral que portava el record de les dunes i la sorra càlida en la sang.

Va parpellejar, lentament, amb la gravetat d’un oracle. I en aquell simple tancament de parpelles, vaig sentir com el meu món, amb els seus horaris i les seves urgències, alegries i drames es reduïa a una mera anècdota sense importància. Vaig abaixar el llibre. Ja no calia llegir. L’únic text que valia la pena estava escrit en el silenci discret dels seus ulls de siamesa.






nsmx