El Perdut

EL PERDUT
Els diners sempre van ser una substància densa que ho segellava tot; una pátina d’or que impedia que les esquerdes del món em toquessin la pell. Quan en tenia, el buit era una hipòtesi llunyana que els diners s’encarregaven de tapar amb tiberis obscens i viatges que eren, en realitat, anestèsies d’alta gamma. Però el dia que el flux financer es va evaporar com un perfum car en una habitació viciada, em van deixar exposat a una intempèrie de minuts infinits i hores que pesen com el plom.

En la meva caiguda, vaig començar a rebuscar entre les deixalles de la meva pròpia història fins que vaig topar amb un antic bitllet; una relíquia d’edició limitada, gairebé un fragment de la creu de la meva pròpia crucifixió financera. Ara penja a l’entrada, sota el vidre d’un marc, no com a decoració, sinó com un trofeu que em recorda que fins i tot la meva ruïna té pedigrí. És la cara d’un home que va morir sense necessitar res, mirant-me des d’un passat que ja no puc comprar.

A mi em van fabricar pel mateix forat pel qual vaig sortir. Estava programat per a l’abundància: nascut en una geografia aliena, políglota de vuit idiomes i col·leccionista d’experiències que la plebs només gosa somiar. M’apuntava a tot, em dedicava a col·leccionar experiències i tothom venia darrere meu. Jo era el centre gravitatori de totes les mirades, fins que la cadena causal es va torcer — encara n’estic examinant les baules — i ho vaig perdre tot.

Visc atrapat en un apartament de luxe, porto roba exclusiva, desgastada i foradada. No queda ni Déu. El meu cervell no es podreix; diguem que la meva ment experimenta una metamorfosi orgànica cap a formes de pensament més pures, lluny de la mediocritat humana. Menjo enciam bullit i fumo sense treva mentre evito les cares del carrer, perquè la seva visió només em confirma la fastigosa certesa de la misèria existencial.

La meva pèrdua no va ser un terratrèmol, va ser una litúrgia interminable d’excessos a Eivissa o en lofts de Berlín, on la llibertat es pesava en grams i els secrets es dissolien en cristall de Baccarat. Deien que era bohemi; jo sabia que era un pou sense fons. El negoci es va desfer entre els dits mentre jo només perseguia la següent dosi d’oblit.

Ara pretenen que m’incorpori a l’engranatge de la productivitat. Volen que canviï la meva preciosa ociositat per una feina, una oferta que processo com una ofensa personal. Que treballi jo!… No sé obeir ordres d’éssers que considero inferiors. Sóc el martiri de les converses; perdo l’interès amb tal facilitat que la meva presència es converteix en una penitència. Estic sempre en estat d’alarma perquè sé que em persegueixen; és el peatge de la distinció.

Miro l’ampolla buida d’un vi caríssim. Podria vendre les copes de Baccarat, però això seria admetre el fracàs, i jo no he fracassat; simplement m’he transformat. Abans les estampava contra la paret; ara les netejo amb una reverència gairebé religiosa i les col·loco vora la nevera. Tinc tres parets d’ampolles buides: la meva nova col·lecció de buidor infinita. La moqueta persa… plena de cendra. Abans fumava Chiaravalle a terrasses amb vistes; ara, qualsevol merda que cremi.

El telèfon insisteix, però sé que són ells, reclamant una ànima que ja no els pertany. La paranoia és un perfum fot, i jo el porto posat a tota hora. És l’única cosa que no m’han pogut treure. I quan miro el bitllet de la sèrie petita, em pregunto: quina sèrie, quina data, quin forat de merda m’està esperant a mi ara?.

© 2026 irene agrafojo. Tots els drets reservats. Aquest text