El passadís de marbre

La facultat, a primera hora del matí, era un lloc inquietant. Els passadissos de marbre blanc retornaven un eco fred i diamantí, com si cada pas fos un recordatori del temps que s’escola. En Jorge avançava lentament, sentint que cada dia en aquell lloc era un intent més d’esborrar antagonismes interns: la set de comprendre-ho tot davant la certesa que algunes veritats eren insolubles.
Portava setmanes enredat en un dilema filosòfic: si la vida mancada de propòsit últim, paga la pena actuar? El seu professor, un home malalt amb mirada taimada, li havia dit un cop, gairebé en un xiuxiueig:
—Tota existència és una temptativa d’immunització contra l’absurd. Alguns ho aconsegueixen amb fe, altres amb filosofia, i altres… amb distraccions—.
La frase el perseguia com un eco. El professor sempre deixava sospitosament en la penombra la qüestió dels fins que pretenia amb les seves lliçons, com si volgués que els seus alumnes visquessin en un dubte constant. En Jorge no sabia si això era un acte d’honestedat o de crueltat.
A la biblioteca, entre muntanyes de llibres, en Jorge intentava recollir peces de veritat. Pensava que, si aconseguia consagrar la seva vida a la recerca de sentit, potser l’angoixa es consubstanciaria amb alguna cosa més suportable. Però el silenci era destemprant, trencat només pel pas de les pàgines. I els debats amb els seus companys no ajudaven: un defensava que l’aquiescència davant les injustícies era un acte de covardia, mentre en Jorge sostenia que fins i tot la rebel·lió acabava neutralitzant les seves pròpies causes. L’intercanvi es va tornar molest i va acabar sense conclusions.
Aquella tarda, el professor el va citar al pati de les estàtues. Van parlar llargament, però res no es va resoldre.
—Potser, Jorge —va dir el mestre—, no es tracta de trobar respostes, sinó d’aprendre a viure amb la pregunta oberta. Allò que busques es revelarà… si és que hi ha alguna cosa a revelar—.
En Jorge es va sentir solleviat per una barreja de frustració i alleujament. Mentre el sol caia i el marbre reflectia tons rogencs, va comprendre que potser tota la vida era, efectivament, una lenta decantació d’il·lusions i certeses. I encara que sabia que molts dels seus dubtes seguirien sent insolubles, va decidir quedar-se allí, mirant com la nit cobria el passadís, en un silenci clamorós que era, d’alguna manera, resposta i pregunta alhora.