EL MIRACLE AL MAS DE LA SERRA.

Feia fred, d’aquells que s’escolen pels ossos i fan cruixir la fusta dels masos antics. En Ramon i la Roser, pagesos de tota la vida, miraven com el vent escampava les fulles seques pel tros mentre la neu començava a emblanquinar les carenes del Montgrí. Aquell any tot havia anat malament: les tramuntanes havien arrencat mitja collita, els preus de la fruita no cobrien ni el gasoil del tractor i, com si fos poc, els darrers robatoris els havien deixat sense eines.

Això ja no té camí —digué ell, abrigant-se amb la jaqueta vella de feina—. Marxarem a Figueres. Potser allà encara hi ha algun magatzem que necessiti mans.

La Roser assentí en silenci. No li quedaven forces per discutir. Aquella nit, mentre apagava el foc de la cuina, mirà les parets fumades del mas, les fotos dels pares, i li caigué una llàgrima. L’endemà, dia de Nadal, havien de baixar al poble per parlar amb la dona de la immobiliària.

Abans que sortís el sol però,, un soroll a l’era els despertà. En Ramon, amb el cor accelerat, va obrir la porta i es trobà amb una imatge que el deixà glaçat: al vell cobert, on feia setmanes que no hi entrava ningú, una vaca i un ase donaven escalfor a un infant embolcallat amb sacs de farina.

No hi havia rastre de ningú més. La criatura dormia tranquil·la, com si hagués escollit aquell mas perdut per néixer-hi. La Roser la va agafar tremolant, el cor ple d’una pau que feia anys que no sentia.

És impossible... —murmurà ell, esmaperdut.

Potser no tot és impossible —respongué ella, amb un somriure antic, gairebé oblidat.

Van cuidar l’infant fins que, a trenc d’alba, sentiren com una dona jove, mig desorientada, cridava el seu nom des del camí. Era una noia del poble veí que, fugint d’una tempesta, havia donat a llum al ras. Les gràcies que va donar a la Roser i en Ramon semblaren beneir-los.

Quan la mare i l’infant marxaren, el mas semblava més viu que mai. L’olor del foc, el mugir tranquil de la vaca, i el silenci pur del Nadal els feren entendre allò que fins llavors havien oblidat: la terra, com la fe, només dona si se li té amor i esperança.

En Ramon va deixar el farcell a terra, es tragué la gorra i sospirà:

Potser encara ens queda collita, Roser. Només cal tornar a creure-hi.

I aquell hivern, el mas de la serra tornà a encendre el foc més viu que mai.