El meu gos

Escrius de meravella! Encara que sempre tires cap a la part fosca de les persones... Suposo que el fet que siguis una professional de la psicologia fa que n'hagiis vist de tot! Jo en canvi sempre cerco la bellesa i el sensualisme.... Mirant els teus relats he triat el de "EL meu gos" , perquè porto un temps que se m'ha passat pel cap adoptar una mascota. De primer havia pensat en un gat, però si ha d'amollar pels i m'ha de ratllar les portes val més que no! I ara fa unes setmanes que vaig il·lusionar-me amb un gos. Però en llegir el teu relat la veritat és que ho deixo correr...No havia pensat d'antuvi, fins que he llegit aquest relst teu, que els gossos es fan grans com les persones i que arriba un moment que el cos els hi fa figa o recollir caques em fa cosa... M'he emocionat amb el teu gos... Gràcies per treure'm la idea del cap de tenir un gos a casa. Bon acabament d'estiu tinguis amb les teves mascotes. NIL.

M'ha agradat molt com descrius les accions del teu gos. M'ha fet molta gràcia les accions del teu gos. El qual està vell. Oh! Un gos que pren pastilles a dojo!
Ha, ha, ha, ha, ha...!
Jo, en tinc un gos que està fent-se vell, ja té catorze anys i escaig! És molt bo i la meua dona li ha posat de nom Lupo. Perquè li ha agradat aquest nom!
Molt enginyós aquest relat.
Enhorabona, Marina Márquez.
Cordialment.
Perla de vellut.

No deixa de tenir el seu pessic de terror contemplar la decadència aliena que tard o d’hora se’ns cruspirà, sinó ho està fent ja. Veure, impossibilitat, com l’energia es fon, fa mal al cor i de ben segur que deixa empremta. Però tot plegat és una realitat que, amb el polsim sorprenent d’humor, ens descriu un optimisme pel futur. El somriure que desperten uns mitjons fora de lloc, és paral·lel al cabreig quan desapareixen a la rentadora. La imatge dels abriga peus (m’ho acabo d’inventar) en un catre, és prou habitual al món del cel·luloide per resultar estranya i més prolífica en les dones que tenen sovint un congelador als peus. Potser, només potser, si li dones bombons al gos en la seva recta final, t’ho agrairà i no haurà de menjar els succedanis del carrer. Una joia de relat.

No ens dius si el vellet és el Golden Retriever o el Setter Anglès. Igual que m'omple de joia veure els cadellets pel carrer, remenant la cua i encuriosits mirant a dreta i esquerra, em produeix tristor veure els vells, amb el musell canós i esforçant-se a seguir l'amo caminant. Quan veig un d'aquests amb les potes del darrere anquilosades i el ventre descansant sobre una mena de llitera amb rodes, potser em fa més pena que els iaios amb cadira de rodes conduïda per algú. Suposo que té a veure amb això el fet d'haver estat fill únic i haver tingut, en un Cocker Spaniel Anglès, la companyia més semblant a un germà petit. En aquella època els tallaven la cua, als Cockers, i els pares m'havien fet creure que, igual que tenien les orelles més llargues que els Setters Irlandesos però les potes més curtes, també tenien la cua més curta.

A mi, que ara sóc un vell bastant decrèpit, ja fa temps que em passa una cosa ben curiosa, quan miro la tele a la nit i hi surt un gos. Però penso que, en comptes d'explicar-ho aquí, serà millor fer-ne un relat i així igual surt algun relataire que m'ajuda a trobar la paraula que estic buscant infructuosament i que és la causa que fins ara no hagués donat a conèixer aquesta anècdota.

La decadència centrada en un gos i que es pot generalitzar als humans. Escrit amb sentit de l’humor, deixa un traç de tristesa i un somriure amarg per la descripció del camí de la vellesa.

Bon relat, ben escrit i descrit.

He reconegut en el que descrius del teu gos molts trets que també s'han donat en altres congèneres propers. Que un animal passi de l'empenta de la joventut a la vellesa d'anar-hi anant sobta, i molt, als humans que hi vivim a la vora, però és llei de vida. La referència dels mitjons m'ha fet somriure, una pinzellada d'humor en un entorn més aviat decadent. Només desitjar-li al gos una bona mort, una abraçada.

El teu relat és una barreja deliciosa d’humor, tendresa i reflexió sobre el pas del temps, tant pel teu gos com pels humans que l’envolten.
Molt diferent dels teus habituals relats de terror psicològic, però també molt bonic.
Sembla que descriguis la vellesa, no només del gos, tota en general. Les divagacions són molt bones, com la de l’escanyolit d’American Psycho, els mitjons, els roncs, el mirall, la seva desesperada activitat eròtica, la cangur i el marit, els bombons de Forrest Gump.
Trobo que mostres una gran sensibilitat i respecte per la vida en totes les formes, fins i tot en els seus moments finals.
Bona combinació de situacions absurdes i amb reflexions serioses. Una barreja d’ironia i afecte molt reeixida.