El mestre

El mestre mirava la finestra per calcular el temps que quedava de llum del dia, girava el cap a dreta i esquerra i deia:

—Els que viviu a pagès podeu marxar.

Sota l’enveja dels que vivien a poques portes de l’escola, uns nois de posat tranquil s’aixecaven, es penjaven la maleta a l’esquena i es lligaven la llanterna a la cintura.

El mestre se’ls mirava amb recança. Li sabien greu els ensenyaments que perdien. Es girava per reprendre la lliçó, però al cap d’una estona tornava a mirar per la finestra per veure com unes figures petites s’enfilaven àgils per dret sender cap a les cases de color terrós, que donaven vida difícil.

Girava el cap per dirigir els ulls humits cap als nois que s’havien quedat, s’apartava els cabells de les temples, es posava bé les ulleres i baixava i pujava el cap.

—Vosaltres que podeu aprofiteu-vos —deia amb gravetat a les fileres de rostres penedits. En aquell moment, se sentia receptor d’un sentiment favorable i se’l veia content del fet que per una tarda aquells nois sempre indolents se sentissin feliços de posar tots els sentits en la feina.