El més gran pintor del món

Un relat de: sants78

Fa molts i molts anys, quan la Terra i el cel no eren com ho són avui, va viure segurament el millor pintor que ha existit mai, es deia Alder. Era tan i tan bo amb els seus pincells, que el dia en que va aconseguir reproduir la realitat exactament igual amb aixó no en va tenir prou. Llavors, com si d'un mag es tractés va aprendre a crear mentre esgrimia el pincell. A cops de canell el món es moldejava, en els seus detalls més ínfims, segons el seu criteri. Cada una de les pedretes dels camins, les fulles dels arbres, les espigues del blat i els altres petits detalls del món ocupaven el seu temps.
Alló el mantenia distret, però no era suficient per satisfer l'ego que aquella fabulosa carrera artística havia generat. L'Alder volia fer alguna cosa realment gran, alguna cosa per la qual els homes el coneguessin pels segles dels segles.
Llavors, sense les idees massa clares al seu cap va decidir recorrer el món buscant la solució que la seva creativitat requeria per tal de donar sortida a tot el seu geni. Volia marxar de la seva vila, allunyar-se de tot el que coneixia en busca de noves influencies, i va pensar que la millor manera de fer-ho ràpid seria fer-ho per mar.
No li va costar gaire trobar un pescador disposat a portar-lo mar enllà, doncs Alder segurament era l'home amb més prestigi que tots els viletans coneixien. Així, en una petita embarcació de pesca s'endinsaren al mar. El jove pintor es va quedar absolutament fascinat amb el mar, amb les tonalitats que aquest anava prenent a mesura que la proa trencava les onades. Res al món es podia assemblar a aquell espectacle. Era tant diferent del cel, negre a la nit i blanc durant el dia.
L'Alder va veure com de seguida el pescador va fer un canvi en el rumb de la nau per posar-se en paral·lel a la costa, que ara es veia com un petit fil a l'horitzó.
-Per qué no ens endinsem més? -va preguntar Alder al pescador.
-Ningú ho fa, no sabem que hi ha més enllà.
-Bé, només hi ha una forma de saber-ho, fent via a l'interior.
-Si senyor, això ho han fet molts però no ha tornat ningú. Si deixes de veure la costa estàs perdut.
El viatge llavors va proseguir sense canvis, reseguint la costa. A les nits el món es submergia en una foscor absoluta i només es podien guiar per la llum dels llunyans fars.
El cansanci poc a poc delmava els dos navegants. Així una nit, vençuts per la son, es van quedar adormits sense llençar l'ancora i la corrent se'ls va endur. Quan es van despertar el sol lluia enmig d'aquell cel blanc. Al seu voltant no es veia cap rastre de costa. Es trobaven enmig del mar, sense referencies i sabent que segurament només un dels rumbs possibles a seguir els tornaria a la costa, així que van prendre el rumb que el pescador va creure correcte, però sense poder-ho confirmar.
Van navegar un parell de dies sense trobar cap indici d'una costa propera. Durant el dia el pescador llençava les seves xarxes, i com era un home expert sempre trobaven alguna cosa que portar-se a la boca, aixó no era massa problema. L'autentic maldecap era l'aigua, els hi quedava molt poca. Resultaria tant ironic morir de set enmig del mar...
Però a la tarda del segón dia van distingir un troç de terra a l'horitzó. Quan s'aproparen van veure com enmig de l'illa, perqué aixó és el que era, s'alçava una torre cap al cel, desafiant, en una espiral que semblava interminable.
El pintor i el pescador van amarar a la platja. Van desembarcar i van lligar la barca assegurant-se que aquesta no corria el perill d'anar a la deriva. En quan van possar els peus a la sorra van veure davant seu una gran porta blava, al peu de la torre.
Aquesta es va obrir i va sortir a rebre'ls un personatge misterios que anava tot cobert amb una capa i una màscara, de forma que era impossible veure-li cap part del cos, excepte els ulls, que eren d'un negre intens.
-Entreu, la festa no espera a ningú.
Sorpresos pescador i pintor van entrar sense dir res.
La sensació que van tindre, és que aquella festa havia començat ja feia molta estona. Un grup bastant nombrós de gent, tots coberts amb les mascares més diverses ballaven al so que un grup de músics marcaven amb flautes i mandolines. Els que no ballaven s'apropaven fins a una font daurada de la qual brollava un líquid vermell, s'hi llançaven a dintre i bevien sense parar. Entre la gent, alguns camuflats, fumaven amb grans pipes plenant la sala de fum, d'altres recitaven poesia a aquells que encara podien escoltar.
De cop i volta de tot el tumult de gent van sorgir tres personatges que es van apropar al pintor i al pescador. Tots tres portaven la faç amagada sota una mascara molt similar, tot i que, de colors diferents. El de més a l'esquerra la duia vermella, blanca el del centre, i negre el de la dreta. L'home de la màscara blanca va parlar amb una veu dolça com mai havien sentit.
-Benvinguts a la festa amics meus, espero que tot us complagui i que fruiu fins que la vostra consciencia us digui que n'heu tingut prou.
A continuació els homes de les mascares vermella i negra els van donar una màscara a cadascú. Pintor i pescador no van trigar massa en separar-se i fondres amb tothom.
El pescador es va entregar ràpid a tots els plaers amb la pressa que un home perdut al mar ho faria en prendre terra, però el pintor no va actuar igual. Va passejar-se amunt i avall parant l'orella aquí i allà, tastant una mica d'això i d'allò fins que al final, enmig de tota aquella quantitat de gent es va trobar sol, trist i buit. Va mirar al seu voltant, on tots eren ja embriagats de tot, i entre tanta disbauxa va mig entreveure una escala que pujava bordejant la paret interior de la torre fent la forma d'un cargol. Cansat de tot va començar a pujar.
L'escala era llarga, gairebé interminable, i s'enfilava vertiginosament. El pintor, decidit a descobrir a on duia va pujar i pujar cada cop més ràpid, primer saltant els graons de un en un, de dos en dos més tard i de tres en tres en acabat.
Finalment, després d'estona i estona pujant va arribar a un gran pedestal, damunt del qual hi havia la cúpula més gran que hagues vist mai. Aquesta era de color blanc, uniforme, i al pintor li va semblar tant trist que va treure els seus colors, els seus pincells i va començar a pintar.
Va combinar centenars de tonalitats de blaus diferents, desde els més clars i lluents fins als més foscos i opacs, però també va possar taques blanques al cel, com si fossin enormes ramats de bens pasturant. En acabat, quan la cúpula era acabada, hores i hores després de la primera pinzellada se la va mirar i va creure que per acabar tan fabulosa obra encara li mancava un toc especial. Així que amb una simple bufadeta, que va esdevenir màgica, tota la pintura, miraculosament encara fresca, es va començar a moure, diluint-se blaus i blancs entre ells i tornant-se a juntar sense descans.
Tant i tant es van moure els colors corrent damunt la pedra que en un moment determinat aquesta es va començar a esquerdar, convertint-se de cop i volta en pols. La pintura però, de tant lleugera que era es va volatilit-zar cap al cel tenyint el monoton blanc amb milers de tons.
El pintor enlluernat per la seva accidental obra mestra va restar quiet, mirant el cel, embadalit. El sol era a punt de posar-se completant així aquella majestuasitat creada. I fou llavors quan en un darrer toc de genialitat el pintor es va possar pintura taronja, vermella i groga a la mà i la va bufar en direcció al sol, creant així la primera posta de l'humanitat.
Sense la llum del sol el blau a poc a poc es va tornar negre, un negre absolut, sense cap degradació. El pintor llavors va obrir la seva caixa de pintures per veure com podria acabar la seva obra i es va adonar que no li quedava ja cap color.
Trist, per deixar la seva millor obra inacabada va seure al damunt del pedestal i va començar a plorar. Les llàgrimes van caure per les seves galtes cap al llunya terra, però una nova ventada les va aixecar i les va deixar suspeses a l'aire, brillant.
Quan va tornar a mirar el pintor va veure com el negre havia desaparegut sota un llençol de brillants llàgrimes que il·luminarien el cel per la resta del temps.
El pintor, acabada la feina, baixà l'escala fins la festa, on tots dormien, tret del pescador que l'esperava pacient.
Diuen que aquest, amb el temps d'espera es va aprendre de memoria la col·locació de les llàgrimes del pintor al cel i així tots dos van poder tornar a casa sense perdre el rumb. De tornada al poble foren rebuts com a herois, però com ja se sap la memoria és efimera i el nom d'Alder va quedar sepultat sota la pols del temps, no així la seva obra, que desde llavors ha cobert generacions i generacions.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sants78

sants78

704 Relats

508 Comentaris

487921 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Colpejar un cop i un altre
fins trencar els vidres de la REALITAT.


agusgiralt@yahoo.es

[http://www.alliberantpoemes.blogspot.com]
[http://www.memoriadesants.blogspot.com]
[http://www.memoriadelpoblenou.blogspot.com]
[http://www.diesderauxa.blogspot.com]
[http://www.fotolog.com/psico2012]