El marit enamorat de l’escarola

Em vaig arrissar els cabells
per veure si així em mirava
i em va regalar un barret
per tapar-me els rínxols verds.
Com la ceba de Figueres
em vaig pelar capa a capa
per mostrar-li l’intern clar
i no es va posar a plorar.
Fins i tot cagava olives,
amb bon oli em lubricava
I al balcó vaig plantar un hort
per saber si m’estimava,
però ell mai no el mirava
espantat de tants paràsits
i tantes plantes estranyes.
Em vaig anar fent transparent,
els seus ulls em travessaven
i es clavaven en un lloc
indefinit de la cambra,
sempre buscant la nevera,
on l’escarola es passava
i glopades de vinagre
la seva boca llençava,
amb mirades com agulles
i paraules com espases,
forquilles d’indiferència,
de despreci, cullerades.
Jo hi posava un pols de sucre
un raig de mel i esperança,
però em vaig aprimar tant,
fui més invisible encara,
mentre m’anava fonent
que del hort me’n oblidava.
que no el podia regar,
ja no em quedaven més llàgrimes.
Fins que un dia va marxar,
se’n va anar de matinada
i un munt de formigues negres
ompliren tota la casa.