EL MAGNÍFICAT DE LA PELL

La primera vegada va ser un accident. La Victòria, asseguda en la seva butaca otomana Eames amb els auriculars de gran estudi, buscava relaxar-se després de classificar partitures del fons “Cantori di San Marco” a la biblioteca. Quan els “cornetti” van irrompre a la “Sonata sopra sancta Maria” (1:02:33), una calidesa inesperada li va cremar les cuixes. “És la cafeïna”, va pensar. Després va venir el “sol de tenor” a “Nigra sum” (28:41) –un lliscament de notes com ungles d’àngel sobre l’esquena- i el seu cos es va arquejar contra el vellut blau. Sense tocament. Sense pensament. Només la veu de “Gian Paolo Fagotto” gravada a l’església de Sant Petroni l’any 2010, fent vibrar el seu os sacre com un diapasó.

Aviat va comprendre el patró. Cada dissabte a les 22:00, encenia el reproductor de vinil, connectava el preamplificador de vàlvules, i posava el disc de les “Vespres” interpretades per “Jordi Savall”. Els preliminars eren sempre iguals:
-“Deus in auditorium” (0:00-3:11): Pressió als timpans.
-“Dixit Dominus” (3:12-12:40): Escalfament a les clavícules.
Però quan arribaven els “vibratos dels trombons barrocs” a “Laetatus sum (35:17), els seus dits s’enfonsaven al braç de la butaca. El primer orgasme arribava invariablement al “Si bemoll agut” del cornett a “Pulchra es” (49:02), un so que li recordava el xiscle d’un falcó travessant un vitrall.

Va transformar el despatx en una capella profana. Davant el tocadiscos, va penjar una estampa de “Claudio Monteverdi” robada d’un llibre de segle XVII. Hi va afegir:
-Un fragment de corda de viola de gamba.
-La partitura original de “l’Ave Maris Stella” amb anotacions del mateix Savall. Quan el “duet de sopranos” a “Duo Seraphim” (1:14:50) començava el joc d’ecos, s’agenollava. Els orgasmes successius –entre tres i set, segons la qualitat del so- semblaven ressonar amb les voltes de la veu de “Montserrat Figueras”: “Tres sunt qui testimonium dant in coelo...” Cada “dant” era una punxada de llum blanca darrere les parpelles.

El dia que va sentir que la música li trencava les costelles, va anar al “Palau de la Música”. Demanà el director tècnic: -Com es produeix la reverberació a la Rotonda?”
L’home, sense sospitar, li va explicar els secrets dels mosaics i el vidre:
-Els vuit segons de ressò fan que les freqüències baixes...
-Com les del orgue positiu de “Magnificat?” –va interrompre ella, notant com un calfred la pujava per les cames només d’imaginar-ho.
Aquella nit, en escoltar la “nota pedal de contrabaix” a “Deposuit potentes” (1:41.33), va cridar en llatí: “SICUT LOCUTUS EST!” mentre el vinil girava com un infern d’àngels.

Els metges van diagnosticar “epilèpsia reflexa musicogènica”. Els psiquiatres van parlar de “connexió límbica-vestibular”. Però quan un neurocientífic de la UB va enganxar elèctrodes al seu clítoris durant la reproducció de “Ave Maris Stella” (1:32:10), el monitor va mostrar pics idèntics als encefalogrames de monges tibetanes en èxtasi. “Vint-i-set orgasmes en set minuts”, sincronitzats amb cada entrada del cor a “l’estribillo”:
-“Ave maris Stella, Dei mater alma...”

Avui, la Victòria guarda el seu secret dins d’una caixa de plàstic: Un USB amb l’única gravació que no li provoca el fenomen –una versió MIDI sense harmònics. De tant en tant, però, obre la finestra per si sent d’algun violí entre el soroll de la ciutat, aquell “Fa sostingut impossible” que només Monteverdi va posar al final de “Sancta Maria” (1:48:22). El so que fa que el seu úter recordi el cel.





2025