Cercador
EL LLEGAT
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
A cobert de les inclemències ella em parla ferida mentre provo d’arrenglerar les lletres entre el llapis i el paper. Em parla amb un fil de veu feixuc que transpira serenor dessota el llum groguenc de la tauleta, on hi té la tassa de té fumejant i les ulleres de llegir. Asseguda a la cadira tova dels records, em relata pausadament les anades i vingudes sotragades del seu caminar, i el seu desig més ferm de no perdre la raó, ni el records en blanc i negre.
Vol deixar la seva veritat escrita pels que l’estimaran quan ja no hi serà, pels que la ploraran més enllà de l’enterrament, pels que diran -jo ja ho sabia. Està farta de secrets, dels secrets bruts que li han esbotzat la vida, dels secrets que no poden alleugerir la por, dels secrets que no són pas els seus.
Em mira amb els ulls petits i blaus de mar plana, que només parlen de bondat, i les paraules sonores de maldat no són pas del seu esdevenir, en tot cas les desa acuradament en un racó soterrat per fugir de la temptació, que a voltes l’encén.
Ella no va pas voler capbussar-se en el femer que li van regalar sense cap llaç, a ella la van empènyer a compartir les mentides fosques pel que dirà la gent i la van abduir cap a l’aparença de la normalitat.
Jo sóc un dels fruits d’aquest turment arrelat que es va vendre al mercat de l’estraperlo de postguerra, com una lliura de carn fresca sota mà. Massa nena era ta mare, em diu ella en un murmuri, i encara ho va tornar a ser. Paro d’escriure mentre respiro més enllà del desconcert.
Ella, no fa pas massa, em va venir a trobar a la redacció del diari, en un dilluns carregat de nervis i desencís. No vaig entendre res quan una secretària em va comentar que hi havia algú que m’esperava a baix. La dona elegant, ara sé qui és, s’estava al costat d’un vehicle amb xofer i amb un somriure que plorava. La pell arrugada sense edat la vestia de fragilitat i tremolors que dibuixaven l’emoció. Vaig saber del meu bressol desconegut i de les batalles sense foc que va lluitar fins a refer un passat de covardia.
En la penombra de la sala, escolto més que no pas escric i les noves que ella descobreix em trontollen els fonaments. Hi ha en algun lloc perdut una germana de sang a qui van foragitar també per amagar les vergonyes d’una filla, d’una mare, que pel desconsol es va llevar la vida.
La dona s’agafa un temps que se li esgota per esprémer el mocador mentre mira fixament el pòsit de la tassa que potser li diu quelcom. Ella no plora pel marit esporuguit i condescendent que va enterrar sota terra i no en va poder esborrar el rastre, no plora per l’amic infidel que es va cruspir la filla, plora penedida pels secrets que va callar.
La nit ens crida. De la cadira estant m’agafa la mà tendrament, li veig les venes blaves que semblen rius per traspassar i amb la veu prou alta i clara em demana la indulgència que jo hauré de trobar en la recerca d’una part del meu llegat.
Comentaris
-
Em quedo[Ofensiu]Prou bé | 17-04-2025
Em quedo sense gaires paraules noves quan vull comentar -te. No hi fa res. No haig de ser original
Aquest relat que sembla una part d'una novel·la d'altres temps, no té cap tret folletinesc.
Descriu amb naturalitat, però amb molta força una història corprenedora, que, sorprenentment, no m'ha corprés. (Ara no sé si el que dic té cap sentit)
Gràcies per seguir fent-nos el regal dels teus relats.
Amb total cordialitat -
La llana més aspra[Ofensiu]Marina Márquez | 16-04-2025
Secret. Quan era petita un secret no era res gaire rellevant, res gaire important més enllà de les cantarelles infantils que encara ara ressonen: "Secretitos en la oreja son cosas de vieja, secretitos en reunión son de mala educación".
Va ser només després de molts anys que vaig entendre els estralls que poden anar lligats a una paraula aparentment innocent, inclús mística. Estralls que s'accentuen si el secret no és nostre, o només nostre. Secrets que es guarden durant generacions i es converteixen en un més de la família, i acaben vestint també bufandes i guants i barrets de llana de la més aspra, teixits per qualsevol integrant de la família, i que els amaga a ulls de la majoria i no tots; i també són confosos per la majoria i no tots. No sembla que existeixi la veritat darrere el secret, perquè el llegat del secret és també, la lliure interpretació. Les paraules poden anar carregades de múltiples significats, i significats ben diferents per cadascú de vegades; però la paraula secret, és suficient per esborronar a uns quants i, malauradament, no a tots.
L'habitual element visual dels teus relats és com sempre, impressionant. L'univers que amaguen les teves lletres, que no és cap secret, segell del teu estil inconfusible, fa inevitable enamorar-se'n; l'únic que es pot fer és deixar-se del tot.
Colpidor com sempre, Janes XVII. Gràcies.