El llapis màgic

Un relat de: Meraki
Em vaig despertar un matí qualsevol de novembre exaltada per culpa d’aquella petita màquina que es torna boja fent soroll i a la que se li dóna especialment bé trencar somnis. Aquella nit havia somiat que tenia una vida genial, una vida que mai tindria perquè no era més que una simple repartidora a domicili, amb els diners justos per passar el mes, sense parella i molt pocs amics. Tenia una vida molt rutinària i avorrida i cada dia em costava més posar ganes en aixecar-me del llit. Però havia de fer-ho. I així va començar el dia que va canviar la meva vida per sempre.
Al sortir de casa em vaig trobar un llapis molt peculiar tirat al terra, just al davant de la meva porta. Era un llapis molt bonic, de color blau vellutat amb una brillantor especial. No sé exactament perquè, però vaig sentir la necessitat d’agafar-lo. El vaig guardar a la butxaca dreta de la meva jaqueta. I, oblidant la seva presència, me’n vaig anar a treballar. El dia va transcórrer com qualsevol altre… Avorrit.
Al arribar a casa a la nit, morta de gana i cansada, em vaig treure la jaqueta i vaig notar que alguna cosa queia al terra. Al mirar, vaig veure que era el llapis que m’havia trobat aquell matí. Me n’havia oblidat per complet. El vaig deixar al meu estudi i vaig anar a la cuina.
Com cada nit després de sopar, me’n vaig anar a l’estudi a escriure. Sempre havia somiat ser escriptora, però sabia que mai tindria futur. Tant sols era una simple distracció per omplir les estones de soledat abans d’anar a dormir. Vaig agafar el bolígraf de sempre i vaig mirar enlaire, al no-res, buscant inspiració. Vaig començar a escriure el que la meva ment imaginava. Però, mica a mica, el bolígraf va anar deixant un rastre cada vegada més fluix fins que el que escrivia no era res més que una simple marca invisible al full. El vaig apartar i vaig agafar el llapis blau vellutat, ja que no tenia res més a prop. Vaig escriure fins que les idees i la imaginació se’n van anar a dormir, i jo les vaig acompanyar.
Al matí següent, mentre prenia el cafè que m’ajudava a enfrontar-me amb energia al nou dia, vaig anar a buscar el paper en el que vaig plasmar les meves paraules la nit anterior, perquè m’acompanyessin una estona. Vaig quedar al•lucinada al veure que la fulla era buida. Semblava que una goma s’hagués dedicat a esborrar tot el que vaig escriure, però d’una forma tant perfecte, que semblava que mai hi haguessin hagut paraules escrites. No es veia ni la marca del llapis sobre el paper. No m’ho podia creure. Però tampoc tenia temps per donar-hi més voltes, o perdria l’autobús que em portava a la feina.
Normalment, quan estava a l’autobús, em posava els auriculars amb la meva música i desconnectava del món. Però amb el petit incident del matí, se m’havien oblidat. Estava embadalida mirant a fora, amb el cap ple de pensaments varis, però vaig sentir alguna cosa a la ràdio de l’autobús que va captar la meva atenció al moment: “... un ancià que feia vint anys que no veia a la seva estimada perquè van perdre el contacte durant la guerra, es retroba amb ella gràcies a una carta que ella li va enviar anys enrere. La carta va arribar tard, però va arribar…”. No vaig poder escoltar més. Era cert el que captaven les meves orelles? No podia ser que la història que vaig escriure la nit anterior s’hagués fet realitat. No, segurament era una simple casualitat. Una casualitat molt bonica, però casualitat a la fi. I, amb aquest pensament, vaig continuar el meu dia, un dels rutinaris dies que formaven la meva trista vida.
Quan vaig arribar a casa aquella nit, vaig tornar a pensar en el que havia escoltat a la ràdio i en el que vaig escriure la nit anterior. Vaig agafar el llapis blau vellutat i el vaig examinar. Si bé era cert que era una mica peculiar a la vista, a l'escriure no feia res estrany. Amb una mica d’il•lusió, vaig apuntar en una fulla: “Ara vindrà el veí de dalt a demanar-me sal”. Vaig esperar uns segons i vaig començar a riure sola. De veritat havia arribat a pensar que el que escrivia es podria compl…? I va sonar el timbre. Vaig anar a obrir, estupefacta. Allà estava el veí de dalt, demanant-me sal. Estava al•lucinant. Tenia entre mans una cosa extraordinària i meravellosa. Una cosa que podria canviar la meva avorrida i miserable vida. Tenia el poder de controlar el món a les meves mans, amb un simple llapis blau vellutat amb una brillantor especial, que havia aparegut a la meva vida sense saber com, però que cuidaria com si fos un tresor.

Comentaris

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Meraki

2 Relats

24 Comentaris

302 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de l'autor