EL LABERINT DE LA NORA

Un relat de: Josep Termes Bolart

En Ginés no va amagar la seva sorpresa en veure’m entrar. Feia mesos que no trepitjava el Belvedere. Em vaig asseure, com de costum, a un extrem de la barra, al costat de la paret on el Ginés penjava les fotos de clients famosos que freqüentaven el local. En aquell lloc, havien pres vida moltes de les històries dels meus darrers llibres. Sovint hi anava a buscar inspiració.
Aquella tarda, de nou, hi havia tornat desesperat. Després de l’èxit del meu últim llibre, anaven passant els mesos i no aconseguia trobar cap història per a la novel·la que havia de lliurar en acabar l’any.
El Ginés va deixar al meu davant el primer daiquiri de la tarda, i després de fer una mirada a les fotos de la paret, se’n va anar sense dir-me res. Vaig fer un glop. El gust del daiquiri en els meus llavis va fer que la Nora tornés a la meva memòria.

Era una tarda com la d’avui. Després de la publicació del meu segon llibre, el meu nom començava a ser conegut. Feia sis mesos que la Laura, la meva dona, m’havia plantat i jo, dolgut, havia pres la decisió de viure sol, i sobretot, allunyat de cap dona que pogués complicar-me la vida. Passar el dia del meu aniversari tot sol en el meu apartament, se’m feia feixuc. Vaig decidir anar-me’n al Belvedere. A aquella hora no hi havia ningú. En Ginés m’acabava de servir la tercera copa. L’assaboria assegut en el meu racó amb els ulls clucs, mentre li donava voltes a qui havia de ser la protagonista de la nova novel·la.
La porta va grinyolar al meu darrere. De seguida, un perfum pertorbador em va envoltar. Quan vaig obrir els ulls, asseguda davant d’on en Ginés prepara els seus còctels, vaig veure una dona molt atractiva. Els seus cabells, llargs, molt negres, l’hi queien sobre l’esquena, que un vestit verd i cenyit, deixava al descobert. El Ginés l’hi estava servint un Bloody Mary.
La solitud volguda en què havia viscut en els darrers temps havia evitat que tingués cap relació amb les dones. Evitant l’ocasió, evitava la temptació, però aquella dona que tenia al meu davant era una temptació massa forta. Al meu somriure embadalit, ella va respondre amb un altre d’ella ple de suggeriments.
Em sentia culpable de la meva feble voluntat i vaig desviar els meus ulls cap a la prestatgeria amb licors que hi havia al meu davant. Però, el meu desig va poder més i em va fer tornar a mirar cap a on era ella. Els nostres ulls es van creuar. Ella va alçar la seva copa. Li vaig correspondre. Va fer un petit glop i, deixant la copa al rodal, se’m va apropar.
—Tu ets en Jofre Mestres, oi? —digué.
—Sí —vaig contestar—. Em coneixes?
—I tant que et conec. Més que tu als teus personatges.
—Què vols dir? —vaig contestar-li, una mica picat.
— T’importa que m’assegui amb tu? —digué.
—No…no, seu i explica’m que has volgut dir.
—L’explicació serà llarga –va dir.
El Ginés, sempre atent, va apropar la seva copa cap on érem. En deixar-la, ens vam creuar una mirada de complicitat.
Durant una bona estona, ella va estar parlant dels meus llibres i dels meus personatges, trobant-hi matisos en què jo ni hi havia pensat. Jo seguia les seves paraules, hipnotitzat pels seus ulls maragda.
—No tens res a dir?
—No m’has dit el teu nom —vaig contestar, incòmode per la trivial resposta que li donava.
—Ni te’l diré, de moment. —i va continuar dient— Pel que he vist en els teus llibres sembles una persona intel·ligent, però vull que m’ho demostris.
—Com?
—Ja ho veuràs.
Ella va fer una llarga glopada. Els seus ulls fixos en els meus, brillaven amb una intensitat què no l’havia vist mai a ningú. Per un moment, em va semblar veure’m reflectit en el fons de la seva nineta.
—Sols hi ha una cosa que no em crec del teu darrer llibre —va dir.
—Quina?
—Has pres part, mai, d’una orgia ritual com la que descrius en el tercer capítol?
—Mai... tot és imaginat.
—M’ho suposava.
—I tu què en saps? —vaig preguntar-li encuriosit.
—Més del que tu pots d’imaginar —va dir després d’apropar-se la copa del Bloody Mary als llavis i fer un petit glop.
El Ginés m’acabava de servir un altre daiquiri. Vaig fer un glop, sense deixar-la de mirar, els seus ulls em tenien presoner. Se’m va apropar. Els nostres llavis es van fondre.
Els mesos que havia viscut sol m’havien fet oblidar el que, uns llavis junts, buscant-se amb delit, podien provocar. Tot el que en mi estava ensopit, va embogir, i el petó fugisser va iniciar un desfici de llavis que, una i una altra vegada, es buscaven per trobar-se i retre's l’un a l’altre. El Ginés, prudent, ens havia deixat sols. El grinyol de la porta, va fer que ens separéssim. «Mira’t els llavis, em va dir, rient». En el mirall que hi havia darrere les ampolles de licor de la prestatgeria, els meus llavis es veien de color sang del Bloody Mary.
—Si tant en saps d’orgies rituals, cosa que no dubto, explica-m’ho —vaig dir.
—Avui no, un altre dia.

La tarda havia passat de pressa. Ja era nit fosca. El Ginés s’entretenia endreçant la barra. El local s’havia buidat i sols hi quedàvem ell i jo. «M’ha agradat força la teva història, però, sentint-ho molt, hauré de tancar, necessito descansar. Va, avui convida la casa. T’ho has guanyat».
En sortir, abans de baixar les escales, em vaig girar per acomiadar-me d’ell. Des de la barra, m’estava mirant. El vaig veure amoïnat, però ella havia tornat al meu pensament i se’m va endur escales avall.

El passatge Mercader estava desert. Capficat, com estava, em vaig quedar palplantat al mig del carrer sense saber cap on tirar. Trobar-me amb aquella dona, poc m’havia ajudat en pensar en la protagonista de la novel·la, ans el contrari. El que m’havia dit em va omplir de dubtes. Seria capaç d’imaginar, altre cop, una història que em portés a l’èxit?
Vaig passejar sense rumb pels carrers del voltant, sense poder treure-me-la del cap. Ja de tornada, vaig passar pel Belvedere, era a les fosques. Pel carrer Provença vaig anar fins al Passeig de Gràcia. Quan hi vaig arribar, al meu davant, una dona amb un vestit blanc esperava per travessar el carrer. Me la vaig quedar mirant. La llum del semàfor, en canviar, va fer que el seu vestit es veiés de color verd. Un crit se’m va escapar: La dona sense nom! Vaig accelerar el meu pas fins a posar-me al seu costat. L’olor del seu perfum em va envoltar.
—On vols anar?
—Allà és casa meva —va dir, assenyalant al davant—. Si tu vols hi podem anar.
—D’acord, amb una condició, que m’expliquis el que tu saps de les orgies rituals.
—Accepto, però jo també te’n poso una —digué ella.
—Quina?
—Ho sabràs, més tard, a casa.
—I el teu nom?
—Més tard, també.
Quan l’ascensor va arribar a l’àtic, la porta de la casa donava a un espaiós rebedor, luxosament decorat. Una gran porta envidriada donava entrada al saló. Me n’hi vaig anar.
—On vas? —em va dir— Tots dos sabem a què hem vingut. Millor que anem a l’habitació.
Vaig seguir-la. Obrint la porta, va encendre el llum.
—Passa, no siguis vergonyós. Allà tens el vestidor —va dir assenyalant una porta—. Hi trobaràs roba per posar-te. Ves i posa’t còmode. Vinc de seguida.
—T’agrada el xampany francès?—va dir mentre sortia sense esperar la meva resposta.
L’habitació estava decorada de forma exquisida. Un gran llit rodó ocupava el mig de l’estança. Al davant d’un ampli finestral, des d’on es veia La Pedrera il·luminada, hi havia un sofà entapissat amb motius lascius i una taula baixa, lacada negra, on hi havien, pintades amb fil d’or, escenes de personatges xinesos fent orgies.
Vaig entrar al vestidor i em vaig treure tota la roba que portava. Vaig triar una bata de seda color granat fosc i vaig anar cap al sofà per esperar-la.
No va trigar. Va deixar sobre la taula dues copes glaçades i una ampolla de Veuve Clicquot.
—Ves-la destapant —em va dir, mentre anava cap al vestidor.
Quan va sortir, una vaporosa bata cobria el seu cos, sota d’ella, sols duia un captivador perfum que va inundar tota la cambra.
Va omplir les dues copes. Després d’oferir-me’n una, va asseure's al meu costat. Vam dringar. Atret per aquells ulls brillants, que no em deixaven de mirar, vaig apropar-me als seus llavis i la vaig rodejar amb els braços. Se’n va desfer delicadament.
—Encaro no —va dir—. Primer has de demostrar-me la teva intel·ligència.
—No m’has dit el teu nom.
—Diguem Nora —va dir, mentre s’aixecava i anava cap al llit.
Mentre caminava cap al llit, tota la seva esquena es va anar cobrint per un tatuatge que una serp lluminosa li anava dibuixant. A l’esquerra de la seva espatlla, havia dibuixat la figura d’un petit home amb el cap cobert per un capell vermell d’on sobresortien uns llargs cabells amb rínxols rossos, que tenia davant seu una taula amb objectes màgics. Des d’aquell lloc vigilava l’entrada a un gran cercle, ple de camins concèntrics, formant un enrevessat laberint per tota la seva esquena. A la natja dreta, on hi havia la sortida del laberint, hi havia dibuixat una dona asseguda en un tron amb el cap cobert per una mitra daurada guarnida amb pedres precioses. Aquella dona, amb un llibre a les seves mans, rebia a qui aconseguia travessar el laberint.
—Busca el camí per arribar fins a la dona del llibre i em trobaràs a mi —va dir la Nora en arribar al costat del llit.
La Nora es va estirar damunt del llit rodó i va estendre els braços i les cames, mostrant el cantó ocult de la dona de Vitruvi. Els llums es van apagar. Per un moment la cambra es va quedar a les fosques. Un raig de llum va sorgir del sostre il·luminant la seva esquena.
Vaig anar cap al llit i em vaig acomodar al seu costat. El tatuatge, il·luminat, es veia verd fluorescent. Els meus dits van recórrer la imatge de l’home del capell vermell. En arribar a l’entrada del laberint vaig començar a resseguir el camí que d’allà sortia. Una vegada i una altra, els camins que prenia, acabaven al mig del cercle tatuat, on la Nora tenia dibuixat un petit esquelet amb una falç. Cada cop que hi arribava s’anava fent més gran. Ella seguia, immòbil, de cara avall i amb els braços estesos. A la cambra només se sentia el meu respirar anguniós, fruit d’un desig insatisfet, que s’anava fent més gran. Un desig que sols podia sadollar si trobava el camí per sortir del laberint. Els camins concèntrics del cercle s’esborraven per aparèixer de nou més enrevessats. Els llums de la Pedrera s’havien apagat feia estona. Per sobre dels miradors de la seva teulada s’entreveia despuntar el dia. Els daiquiris que havia pres i la frustració pels camins errats, van fer que, esgotat, m’adormis. Quan em vaig despertar ella no era al meu costat. La vaig veure davant dels finestrals. El sol acaronava el seu cos nu. De la seva esquena havia desaparegut el tatuatge.
—I el tatuatge? —li vaig preguntar.
—Només el pot veure qui troba la sortida del laberint. Ves-te'n.

Aquella història tenia un mal final. La cara d’en Ginés, escoltant-me l’endemà, m’ho deia. Quan ens vàrem acomiadar em va dir:
—Ahir, quan te n’anaves, em vas deixar angoixat. Et vaig veure massa fascinat per aquella dona sense nom. Veig que ja en té —va dir en Ginés— Nora... m’agrada. Ja saps el que penso. En algun lloc ho he llegit que cal anar amb compte amb personatges com ella, pots imaginar-los, però no te'ls pots creure, no sigui que acabin anant on tu no vols.

Per uns quants dies em resistia a anar al Belvedere. Temia trobar-m’hi a la Nora, però necessitava retrobar la inspiració i vaig tornar-hi pocs dies després. El Ginés després de servir-me el daiquiri em va deixar sol amb les meves cabòries, puix tenia feina.
La porta del local es va obrir i vaig sentir passar algú pel meu darrere. L’olor d’un perfum que ja coneixia em va alertar. Era ella.
Un home vestit amb informal elegància l’acompanyava. Ella duia el mateix vestit verd de quan l’havia conegut. Van anar cap al fons del local a una taula que quedava amagada. Un mirall, que adornava una paret, els reflectia i me'ls deixava veure. Es van asseure i van començar una animada conversa. Les copes tritllejant i els llavis fonedissos em van portar records enverinats. En anar-se’n, la Nora va passar pel meu costat. M’havia tornat invisible per a ella. El vaig seguir amb la mirada mentre sortien. La serp de color maragda corria per sota la pell de la seva esquena dibuixant el maleït laberint.
En Ginés seguia molt enfeinat preparant còctels, de tant en tant em mirava.
—Has vist el que jo he vist —li vaig dir.
—Jo només veig el que tu m’expliques.

Quan l’endemà vaig tornar al Belvedere, junt amb el daiquiri, el Ginés em va deixar el diari i se’n va anar sense dir-me res. A la primera pàgina, un petit titular deia, que la policia havia trobat en un pis del Passeig de Gràcia el cadàver mutilat d’un home. Vaig buscar la notícia a les pàgines interiors del diari. Se sospita que l’home podia haver estat víctima d’un ritual de màgia negra. Per les mutilacions que havia patit, es podria tractar d’un ritu orgiàstic. Sobre el cadàver s’hi han trobat dues cartes del Tarot: El Mag i la Papessa. Preguntat un expert en el tema sobre què significaven aquestes cartes del Tarot i el fet que fossin trobades sobre el cadàver esquarterat, no hi ha sabut veure-hi cap relació. Al pis on van trobar el cadàver és propietat d’una societat anglesa amb seu a l’illa de Jersey i feia temps que no hi vivia ningú. De matinada, els veïns van sentir un gran terrabastall, seguit per uns crits esglaiadors. Van avisar a la policia. En accedir al pis es van trobar el cadàver.
Aquella notícia em va deixar atònit. S’assemblava massa a la història que jo havia imaginat amb la Nora, sols que amb un final malaurat. Les imatges del tatuatge que la Nora tenia a l’espatlla i la natja, assenyalant l’inici i el final del laberint, no eren altres que les de les cartes del Tarot que el diari deia s’havien trobat sobre el cadàver. «Busca el camí per arribar a la dona del llibre i em trobaràs a mi», deia la Nora.
Tornant cap a casa vaig recordar un estrany llibre, d’autor anònim, que havia comprat feia temps en una llibreria de llibres antics que explicava la simbologia dels arcans del Tarot. El tenia perdut entre el munt de llibres. Em va costar trobar-lo. L’autor hi deia: El Mag és el primer dels arcans majors del Tarot i la clau per entendre tots els altres, significa l’acte pur d’intel·ligència creativa. La Papessa, vol significar la reflexió de l’acte pur d’intel·ligència creativa del Mag. Un cop s’és conscient d’aquest acte, i memoritzat el seu significat, la força creadora de la papessa et permet comunicar-ho, transformant-lo en un llibre.
Les imatges de les dues cartes que acompanyaven al text eren les dels tatuatges de la Nora.
Llegir el que significaven aquelles cartes em va deixar astorat. El sobtat enamorament que vaig sentir per la Nora va fer que la història que començava a imaginar no pogués avançar. Aquelles cartes sobre el cadàver semblaven voler dir que la senda de la història, fruit de la meva imaginació, per arribar a ser un llibre, estava esquarterada. Era com si amb aquelles cartes algú volgués enviar-me un missatge.

L’endemà vaig decidir anar on havia succeït l’assassinat. Volia veure amb els meus propis ulls el lloc que havia imaginat. En arribar a la cantonada del carrer Provença amb el Passeig de Gràcia, vaig mirar cap a l’àtic. Tenia les persianes baixades. A la porteria un porter uniformat dormitava. No vaig gosar despertar-lo, tot i que necessitava saber més del que havia succeït.
Tornant cap a casa vaig recordar que, quan havia escrit la meva primera novel·la havia parlat amb el sotsinspector Torres dels Mossos d’Esquadra, que em va facilitar informació molt valuosa per escriure-la. Li vaig trucar. En comentar-li el motiu de la meva trucada em va dir que precisament estava al comandament de l’àrea d’investigació que portava el cas i que els seus homes hi estaven treballant. Ara —em va dir— et puc avançar que és el cas més estrany que mai hem tingut. Vine'm a veure i et donaré la informació que em sigui possible. Si vens a primera hora, millor, estarem més tranquils, cap a mig matí se’m pot complicar la cosa i no et podria atendre bé.
L’endemà a les vuit en punt entrava per la porta de la Comissaria. L’inspector m’estava esperant.
—Jofre, quin plaer tornar-te a veure. Passa i seu. Encara recordo com ens ho vàrem passar de bé parlant d’aquella novel·la que feies. Tu diràs el que vols saber, però, suposo que saps que el cas està sota secret de sumari i tot no t’ho podré explicar tot. Si vols, tinc les fotos que els meus homes van fer l’escenari del crim, ara, només veure-les perquè d’aquí no poden sortir.
Les fotos del cadàver eren esgarrifoses, l’home esquarterat l’havien trobat al terra de l’habitació. Estava molt desfigurat. No se’l podia reconèixer.
—No hi havia mobles —vaig dir, abans que em pogués mossegar la llengua, ja que de cap manera volia que l’inspector sospités que coneixia el lloc.
—Mobles? —va dir l’inspector—. L’habitació on vam trobar el cadàver estava sense mobles, com la resta de la casa.
—Res, sols que m’ha estranyat no veure-hi cap moble. Teniu alguna sospita de qui ho ha pogut fer?
—Ja et vaig avançar que és el cas més estrany que mai no hem tingut. Els veïns ens van avisar del gran terrabastall i crits esglaiadors que van sentir de matinada. Quan vam arribar, vàrem haver de rebentar la porta perquè no vam obtenir resposta a les nostres trucades. A dins ens vam trobar el cos de l’home tal com l’has vist a les fotos. Era al mig de l’habitació. L’equip de la científica no va trobar empremtes enlloc. Van prendre mostres del cadàver per fer una seqüenciació de l’ADN. Just ahir vàrem rebre l’informe. No te l’hauria d’ensenyar, però confio que seràs discret sobre el seu contingut.
L’inspector va buscar a l’expedient i me’l va apropar. L’informe deia: Les mostres analitzades del cadàver mostren una seqüenciació d’ADN amb una estructura que no figura en els nostres arxius.
Vaig tornar l’informe a l’inspector. Aquest, mentre el guardava va dir:
—Sincerament anem perduts, la víctima no duia cap mena d’identificació. No saben qui és. No cal que insisteixi que confio en la teva discreció sobretot el que t’he dit.
La informació que m’havia facilitat l’inspector Torres m’havia deixat inquiet. L’àtic on havien trobat l’home esquarterat, era el lloc on jo havia imaginat a la Nora. Jo el veia moblat i segons l’informe de la policia, les fotos ho confirmaven, era buit.
L’endemà al matí vaig tornar cap al lloc dels fets. El porter, un equatorià de nom Carlos Alberto, avui no dormitava. Em va dir que era nou a la finca i poc sabia dels antics propietaris de l’àtic. No volia dir res ni fer cap comentari, que el pogués ficar en un embolic i posar en perill el seu lloc de treball. Portava ja deu minuts sentint la cantarella “De esto yo no sé nada, señor” a cada pregunta que l’hi feia, quan va entrar un veí. En Carlos Alberto va veure en ell l’oportunitat de treure-se’m de sobre.
—Señor Augusto, este hombre pregunta por los antiguos vecinos del ático. Creo que usted los conocía.
El veí es va aturar i se’m va quedar mirant.
—Vostè és en Jofre Mestres, veritat? —em va preguntar.
—Em coneix?
—La meva dona i jo hem llegit la seva darrera novel·la. Que vol saber del senyor Gerard?
—Gerard?
—Sí. Gerard Godó-Garcés i la seva dona, que era anglesa, es deia Marian Morgan. Per què no puja a casa i en parlem? No sempre un pot portar un escriptor famós a casa.
Vaig seguir-lo, confesso que afalagat, cap a l’ascensor. Quan vam ser dins em va dir:
—Crec que no li he dit el meu nom, em dic August, August Alentorn.
Era un home que podia tenir uns setanta anys ben portats, lluïa una generosa pelussera blanca, ben pentinada i pel que havia pogut veure, traspuava afabilitat. En veure’l prémer el botó del sisè pis li vaig preguntar:
—Així vostè viu sota el pis on va passar tot?
—Sí. Vaig ser jo qui va avisar als mossos. Després d’anys de no haver sentit mai ni un soroll, aquella nit uns crits horrorosos, que venien de l’àtic, ens van despertar. A la Montserrat, la meva dona, encara li dura l’espant.
L’ascensor es va aturar i es van obrir les portes. L’August, després de sortir i em va convidar a seguir-lo. Va obrir la porta i mentre entràvem, va dir:
—Montserrat, no et creuràs qui et porto a casa. Passi, passi… si us plau —va dir, després, girant-se cap a mi.
En entrar vaig tenir la sensació que coneixia el lloc. Vaig seguir-lo cap al saló. En mig d’una ampla tribuna amb vista al Passeig de Gràcia, hi havia un sofà circular entapissat amb cretona amb flors, que rodejava una gran taula de centre amb un sobretaula de marbre verd fosc.
—Segui, si us plau —va dir—. Què vol prendre? Li va bé un Martini Blanc?
El senyor Alentorn se’n va anar per una porta al fons del saló. Em vaig asseure al sofà. Des dels finestrals de la tribuna es veia la Pedrera il·luminada pel sol.
—De seguida ens ho porta la Montserrat —va dir el senyor Alentorn asseient-se al meu costat—. L’hi agrada la vista? De nit encara és millor. Com li deia a baix l’àtic era propietat del senyor Gerard Godó-Garcés i de la seva esposa Marian. Tot el que li explicaré ho sé per haver-ho sentit explicar als meus pares. En l’època en què va passar tot, jo tenia sols quinze anys i eren altres les meves cabòries. El senyor Gerard vivia en aquest pis des que va tornar d’Anglaterra, on durant molts anys havia estat professor d’història medieval a la Universitat de Saint Andrews. Era un home molt reservat i no es feia amb cap dels veïns. La seva dona tampoc, era una mica estirada.
La Montserrat no va trigar a portar-nos les copes amb el vermut. Tant el senyor August com jo vam insistir que s’assagués amb nosaltres, però ella es va disculpar dient que estava enfeinada fent el dinar. Després d’acomiadar-se, va tornar cap a la cuina. El senyor August em va oferir una copa, i agafant l’altre va fer un petit glop.
La Pedrera, al meu davant, em va portar a pensar en la Nora i el seu laberint.
El senyor August m’estava parlant dels antics veïns de l’àtic. Vaig haver de fer un esforç per fer-li atenció.
—Pel que havien pogut saber els meus pares, el senyor Godó —vaig sentir que deia— en els seus anys a Anglaterra, fruit dels seus estudis, havia pres contacte amb una societat secreta, que practicava ritus satànics. Pel que van esbrinar, s’hi havia implicat molt fins a arribar a ser-ne un dels seus membres més distingits.
El que acaba de dir el senyor August podia ser l’explicació dels fets i donar sentit a què havia succeït. La Nora, era un ésser diabòlic fruit de la meva imaginació. Les fotos de l’inspector Torres mostraven un cadàver real. Quina relació tenia la Nora amb aquell cadàver? L’àtic on veia a la Nora estava exquisidament moblat. El pis on van trobar el cadàver, no hi havia ni un moble.
—Com ja l’hi he dit, el Gerard no es relacionava amb cap veí. Els veïns sospitaven que estava implicat amb coses estranyes perquè el veien sortir moltes nits, sol o a vegades acompanyat per a la Marian, i no tornaven fins que gaire bé era de dia.
La Nora tornava, sense poder-ho evitar, al meu cap.
Em vaig esforçar, de nou, per prestar atenció al senyor August. En aquell moment estava explicant com després de la mort dels senyors Godó, van aparèixer un home i una dona dient que eren els seus fills i van buidar el pis i se’l van vendre, van dir, a una societat anglesa.
—Ara bé—segui dient el senyor August— qui sigui que va comprar el pis, sempre ha atès les despeses de la comunitat i totes les que s’han produït al llarg dels anys, però mai, fixis mai, ha aparegut ningú per aquí, fins al terrabastall de l’altra nit, amb els resultats que vostè ja sap.
—Perdoni senyor August, l’havia parlat mai els seus pares dels suposats fills dels senyors Godó?
—I tant. Del fill deien que sempre anava vestit molt elegant. De la noia, jo mateix me’n recordo molt bé. Era una dona —llavors jo en deia una paia bona— molt atractiva, amb uns cabells negres molt llargs i que vestia que se li endevinava tot. Els seus ulls cridaven molt l’atenció perquè eren de color verd i brillaven molt.
Les últimes paraules del senyor August, van fer que el meu pols s’accelerés, la descripció que havia fet d’aquella dona, l’hagués pogut fer jo amb els ulls closos, després del que havia sentit no em calia res més i ja havia abusat massa de l’amabilitat d’aquell home. A més, volia anar a casa per aprofundir en el significat de les cartes del Tarot. Tenia un pressentiment que allà podia haver-hi l’explicació de la relació entre la Nora i el cadàver trobat pels Mossos.
Em vaig acomiadar del senyor August. Em va acompanyar fins a l’ascensor, oferint-se, amablement, a donar-me qualsevol informació sobre els senyors Godó-Garcés. El meu cap, en aquell moment, ja no estava pel que ell deia. Quan es van tancar les portes, vaig prémer —vull pensar que inconscientment— el botó que duia a l’àtic. En obrir-se les portes, davant meu, vaig veure la porta per on entràvem amb la Nora. Els precintes que havien posat els mossos, sorprenentment, algú els havia arrencat. Semblava tancada, però amb una lleugera pressió de la meva mà la va obrir. Tal com havia vist a les fotos dels mossos, no hi havia cap moble. La pols, acumulada durant molts anys, cobria el terra. Vaig anar cap a la porta de l’habitació. El sol travessava els finestrals arribant fins al mig de la cambra. En el lloc on hi havia vist el llit rodó, una marca de guix assenyalava on els mossos havien trobat el cadàver esquarterat. Al mig d’una taca de sang seca hi havia alguna cosa que em va cridar l’atenció. M’hi vaig apropar. Era la carta número quinze. Buscant el significat de les altres cartes, en passar per aquest arcà, em va cridar l’atenció la seva imatge, era la del Diable. Havia llegit el seu significat, deia: Representa la contra inspiració i que pot portar a intuir el mal fins a identificar-se amb ell.
La Nora m’havia obsessionat fins a fer-se real, vaig pensar
El grinyol d’una porta movent-se, em va esfereir. Vaig veure que la porta dels finestrals era entreoberta i es movia empesa pel vent. Un cop sec em va fer girar. L’aire havia tancat la porta de l’entrada. El soroll podia haver alertat al senyor Alentorn, era millor marxar.
Després de deixar l’entrada del pis com l’havia trobada, vaig demanar l’ascensor. En obrir-se la porta, sorprès vaig veure que a terra hi havia una altra carta, era la número tres, l’Emperadriu. Vaig recollir-la i me la vaig guardar a la butxaca, junt amb la del Diable.

La conversa amb l’August Alentorn, m’havia donat informació sobre els antics propietaris del pis, però poca cosa més. Em va sorprendre, però vaig creure prudent no dir-li res, la semblança de la suposada filla dels senyors Godó amb la Nora. Unes preguntes insistents buscaven resposta dins el meu cap. Què tenia a veure la Nora amb tot això? Quin significat tenien totes aquelles cartes? Quin missatge em volien transmetre?
Em vaig tancar al meu estudi disposat a no sortir-ne fins a trobar la resposta.
En el vell joc de cartes del Tarot, que havia comprat junt amb el llibre, vaig buscar les cartes trobades sobre el cadàver. Les vaig deixar sobre el meu escriptori, junt amb les que havia trobat en la meva visita a l’àtic. Els tatuatges de la natja i de l’espatlla de la Nora, eren iguals a les imatges de les cartes del Mag i la Papessa. Aquells tatuatges marcaven l’inici i el final del laberint. El llibre de Tarot deia que el Mag és l’acte pur d’intel·ligència creativa. Pel que feia a la Papessa, el llibre deia: Un cop s’és conscient d’aquest acte (d’intel·ligència creativa), i memoritzat el seu significat, la força creadora de la papessa et permet comunicar-ho, transformant-ho en un llibre.

Feia mesos que buscava, desesperat, una història. L’acte creatiu del Mag era el que jo necessitava trobar. La Papessa, al final del laberint, tenia a les seves mans el llibre que volia aconseguir. El missatge semblava clar, però que volien dir les altres cartes trobades a l’àtic?
Sobre la taca de sang hi havia trobat el Diable. Havia llegit que és l’arcà de la contra inspiració i que al contrari dels altres arcans, aprofundir massa en el seu coneixement pot portar a intuir el mal i que intuir-lo és combregar amb ell. Més endavant deia que els dimonis ... Són fruit de la còpula entre la voluntat i la imaginació, i seguia dient que, un cop engendrats, si et creus massa a aquests éssers, acaben actuant pel seu compte i poden arribar a dominar a qui els ha pensat.
Aquella tarda al Belvedere fruit de la meva imaginació, i potser també dels daiquiris, al meu davant va aparèixer la Nora. De seguida em vaig enamorar d’aquell personatge i aviat van prendre vida unes històries que em van seduir. El Ginés, mentre assecava les copes, escoltava embadalit el que jo li explicava. Ell també s’estava enamorant de la Nora. L’endemà, quan vàrem veure la notícia al diari ens vam esglaiar. Ambdós, teníem clar que la Nora era fruit de la imaginació i que les històries també ho eren. El diari, parlava d’un final que jo no havia imaginat. La meva història acabava amb la Nora sortint del Belvedere acompanyada d’un home desconegut, seguits, tots dos, per la meva mirada, plena de gelosia, en veure com ella havia trobat, molt aviat, amb qui substituir-me.
A l’ascensor hi havia trobat la carta número tres, l’Emperadriu. Quin podia ser el seu missatge?
Vaig estendre les cartes sobre la taula, decidit ha esbrinat quin era el missatge que aquelles cartes em volien trametre. El Mag vaig posar-lo a l’esquerra, la Papessa a la dreta. El Diable, aparegut sobre la marca que havien fet els mossos en el lloc que van trobar el cadàver, no hi havia dubte que era la Nora. El seu lloc era entremig del Mag i la Papessa.
A l’ascensor havia trobat l’Emperadriu, l’acció creativa que no sap a on va, deia el llibre. L’aparició de la Nora havia posat fi a la meva història i l’emperadriu, junt amb La Nora era el que s’interposava per poder arribar fins a la Papessa. El seu lloc era entre el Diable i la Papessa. Quan vaig haver situat l’Emperadriu, em va cridar l’atenció que la seva mirada es dirigia cap a la Papessa. Tindrà algun significat, vaig pensar.
Quan, el primer dia, vaig acomiadar-me del Ginés, aquest es va quedar anguniós, volia saber el final de la història. M’havia quedat bloquejat. No vaig tornar durant uns dies al Belvedere. Temia trobar-me de nou a la Nora asseguda al meu davant. Quan finalment hi vaig tornar, ella s’hi va fer present acompanyada d’aquell desconegut. Aquella tarda, no vaig ser capaç de continuar la història, deixant, de nou, al Ginés angoixat.
La Nora era l’obstacle que m’impedia avançar. L’home esquarterat, era el que em permetria vèncer aquest obstacle?
S’havia fet molt tard. Estava esgotat. Me’n vaig anar a dormir. Excitat, després d’una tarda buscant el significat dels arcans, vaig mal dormir la resta de la nit. Un malson em va despertar. Anava perseguint una carta que no aconseguia veure-li el seu nom. Una vegada darrere l’altre se m’escapava, empesa per un vent sobtat que es posava a bufar quan l’anava a agafar. Quan em vaig despertar, estava amarat de suor i tenia mal de cor. La nit anterior, capficat, m’havia oblidat de sopar. De camí a la cuina, un sobre, al terra del rebedor, em va aturar. Algú l’havia tirat per sota de la porta. El vaig agafar. A dins hi havia la carta número tretze, era l’arcà sense nom. No li calia nom, la seva imatge no duia a engany, un esquelet amb una dalla significava la Mort. El vaig deixar sobre l’escriptori amb un calfred. Ara necessitava esmorzar.
Refet em vaig enfrontar al significat d’aquella carta. Em va sorprendre el que el llibre deia. La carta sense nom no era la fi de tot, sinó que podia ser la clau que m’havia de permetre continuar la història. El seu significat s’havia de llegir com una gran transformació, una revolució, un canvi radical. Aquesta carta podia fer desaparèixer el que m’impedia avançar, la Nora.
La meva imaginació havia creat a la Nora. Aquesta havia pres vida i havia portat la meva història per uns camins que jo no volia. Però, com podia fer desaparèixer allò que no era real?
La carta em recordava una imatge ja vista. De sobte vaig recordar que els camins del laberint que la Nora tenia a la seva esquena sempre em portaven al centre del cercle tatuat, on hi havia un esquelet amb una falç. Era la imatge de la carta sense nom.

Els esbrinaments fets sobre el que significaven les cartes no em deixaven dormir. Una nit, després de donar-hi moltes voltes, vaig sentir la necessitat de tornar al lloc on havien ocorregut els fets, em vaig aixecar del llit i vaig anar caminant fins a la cruïlla del carrer Provença amb el Passeig de Gràcia. Em vaig asseure en el banc de trencadís que hi ha just al davant de l’edifici. Vaig encendre un cigarret. Era una nit tranquil·la.

No feia ni deu minuts que hi era, quan el soroll d’uns talons apropant-se, em va alertar. Per la cantonada de Provença venia a la Nora. Portava el mateix vestit verd del dia que se’m va aparèixer al Belvedere. Els seus ulls brillaven a la foscor. Va passar pel meu davant i va anar cap al portal de la casa. Després de buscar la clau a la bossa, va obrir la porta i es va ficar dins. Des del carrer vaig veure com pujava a l’ascensor. La imatge de la carta sense nom es va fer present dins el meu cap amb insistència. Vaig mirar cap amunt, les finestres de l’àtic es van enllumenar. Sentiments oposats es van apoderar de mi. Tenia davant meu la solució que em permetria continuar i acaba la meva història. Aixecant-me de cop, vaig anar cap al portal. La porta era oberta. Vaig entrar. A l’ascensor vaig prémer el botó de l’àtic.

Ja era de matinada quan vaig tornar a casa. Només arribar em vaig posar a escriure. Els mesos següents els vaig passar aïllat del món fins a acabar el llibre. No havia pogut tornar al Belvedere. Trobava a faltar els daiquiris del Ginés. Quan al cap d’un temps hi vaig tornar, me’l vaig trobar eixugant copes acabades de rentar. En veure’m va deixar anar un mig somriure. Em vaig asseure al racó de costum. Sense demanar-li, em va servir el meu daiquiri de sempre. Amb un somriure satisfet em va assenyalar la paret amb les fotos dels clients famosos. Vaig mirar. Penjat a la paret, hi havia un retall de diari amb una foto meva. El seu titular deia: Presentació amb gran èxit del darrer llibre d'en Jofre Mestres: El Laberint de la Nora. Em vaig girar emprenyat, dient-li:
—Ja saps que no ho vull...
Sense deixar-me acabar em va dir, mentre deixava un diari davant meu:
—Fa molt temps que et tinc guardat això. No sé si l’èxit t’ho haurà deixat llegir, però, a l’àtic de Provença, 294; fa gairebé un any hi van trobar el cadàver d’una dona. L’havien apunyalat. Tenia tatuat un cercle a l’esquena en forma de laberint. Una navalla clavada al mig del cercle, just on tenia tatuat un esquelet amb una falç, havia estat la causa de la seva mort. Tu i jo sabem que no pot ser, però, per la descripció que en feien: una dona atractiva amb uns cabells negres molt llargs i vestida amb un vestit verd que li deixava nua l’esquena. Només podia ser la Nora que tu i jo sabem. Per cert, em deus el final de la història.
—Si el vols saber... hauràs de llegir la meva novel·la —vaig dir-li, després de fer un llarg glop del daiquiri.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Josep Termes Bolart

1 Relats

0 Comentaris

172 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor